Llibrets Caminada


Informació cultural XIX CAMINADA POPULAR DE L’ANOIA

Vallbona d’Anoia

LOCALITZACIÓ

El terme municipal de Vallbona d’Anoia, pertanyent a la comarca de l’Anoia, es troba al SE d’Igualada. És un poble amb una densitat de població de 1412 habitants (2017), amb una extensió de 6,45 km2 i comprèn el poble de Vallbona d’Anoia i la urbanització de Vallbonica. El nucli es troba a 304 metres sobre el nivell del mar. S’estén a l’esquerra del riu Anoia (que el separa del de Cabrera d’Anoia), a la seva sortida del congost de Capellades. Limita a l’E i al SE amb Piera, al SW amb Cabrera d’Anoia, a l’W amb Capellades i al NW amb la Pobla de Claramunt. El curs del riu segueix a partir de Vallbona una falla en direcció NW-SE perpendicular a la Serralada Prelitoral i deixa enrere la Conca d’Òdena i la Depressió Central per solcar la plana penedesenca. Aquest sector de la vall de Vallbona és accidentat al nord pels vessants de la serra de Miramar (593 m) i drenen el territori, també, la Riera Seca, al riera de Querol i el torrent de Llivars, que fan els xaragalls entre els materials durs de granit paleozoic i els més tous de les llicorelles silúriques i les argiles miocèniques. L’agricultura ha sofert una forta davallada que s’ha correspost, com a bona part dels municipis llevantins de l’Anoia, amb un clar augment de les activitats industrials durant les darreres dècades del segle XX. El poc territori conreat és ocupat per la vinya, els ametllers i les oliveres. Els vins porten denominació d’origen Penedès. Les zones boscoses inclouen pins pinyers i blancs, alzines, matollars i erms. La ramaderia no té gaire importància en l’economia de la població. S’accedeix al poble per la carretera local que, surt del terme de Martorell, passa per Sant Esteve Sesrovires i Masquefa, fins a arribar al cap de municipi, des d’on continua vers Capellades, on embranca amb l’antiga comarcal C-244 d’Igualada a Vilafranca. Ja abans d’arribar a Capellades connecta també amb la nova C-15. Travessa el terme la línia dels Ferrocarrils de la Generalitat d’Igualada a Barcelona, amb dues estacions al municipi, una prop del límit amb Capellades i Cabrera, i l’altra a Vallbona.

HISTÒRIA

El lloc de Vallbona, esmentat des del 1184, estigué gairebé sempre sota la jurisdicció dels mateixos senyors del veí castell de Cabrera d’Anoia, que des del segle XI fins al XIV foren els comtes de Barcelona. Als voltants d’una primitiva església, s’establiren un seguit de cases, situades a banda i banda de l’antic Camí Ral, actualment carrer Major i Raval. Aquest fet potencià l’establiment d’hostals, alguns dels quals encara són identificables en l’actualitat. Des del segle XI endavant apareixen documentats els establiments de molins que aprofitaven l’aigua de l’Anoia. El 1258 Jaume I féu atorgament de cinc molins a Pere de Capellades. Als segle XVI i XVII hi havia hagut un forn de vidre, propietat de la família Badorc el 1546 i després de la família Gralla, que l’arrendà el 1657 per 25 lliures anuals; per lligams matrimonials passà el 1673 a una propietat de cognom Tarafa i els seus descendents conservaren el forn fins el 1774 (sembla que després desaparegué). El 1463 la senyoria de Vallbona passà al llinatge Camporrells; el 1549, Elisabet Joana de Camporrells, casada amb Lluís de Boixadors, establí la casa al carrer Major de Vallbona, ja que el castell de Cabrera es trobava aleshores ja enderrocat. El 1568 era senyor del poble Lluís de Foixà i Boixadors, el 1586 Octavi de Foixà, abat del monestir de Sant Cugat del Vallès, i el 1596 Magdalena de Foixà, monja cistercenca. El 1599 la senyoria passà a Lluís de Foixà, fill natural legitimat d’Octavi, i posteriorment als seus successors fins el 1812. Vallbona va pertànyer fins el 1716 a la vegueria de Vilafranca del Penedès i fins el 1833 al corregiment de Vilafranca. A partir de 1812, quan se suprimeixen els senyorius, Vallbona passà a formar un municipi independent del de Cabrera. És durant aquest segle XIX quan la població creix espectacularment degut, en part, a la instal·lació d’indústries tèxtils situades a la vora del riu, les quals necessitaven gran quantitat de mà d’obra. Entre el 1960 i el 1990 el creixement urbà es va repartir a banda i banda de la carretera, al llarg de la qual s’estén també la urbanització Vallbonica, i de l’estació del ferrocarril. El carrer Major té un seguit d’interessants cases pairals, com Cal Sabaté, Cal Mora, Cal Pons i Cal Miquelet, i al passeig de Querol hi ha Cal Baiona, edifici de construcció postmodernista amb elements decoratius singulars. Les activitats actuals, a part dels conreus, són les indústries tèxtils i metal·lúrgiques.

 

ESGLÉSIA DE SANT BARTOMEU

El lloc i l’església de Vallbona es troben documentats des de l’any 1184, quan es va consagrar l’església de Piera, de la qual depenia la de Sant Bartomeu de Vallbona fins al segle XIV. Després va passar a dependre de la parròquia de Cabrera tot i que, d’ençà de 1508 es va invertir la situació i el rector de Cabrera es va traslladar a Vallbona. Aquest primitiu temple estava situat dalt d’un turó proper i va ser destruït l’any 1936. Entre 1948 i 1952 es va construir la nova església dins del poble. És un edifici modern dissenyat per l’arquitecte Joaquim Ros de Ramis. El campanar conserva el rellotge que s’havia instal·lat a l’antiga església l’any 1924. De la devoció sorgida a recer de la primitiva església cal recordar com el 1580 una capella del primer edifici fou dedicada a la Mare de Déu del Roser, festivitat molt arrelada a Vallbona.

És un edifici de planta basilical, la nau central fa 8,5 metres, amb un destacat campanar de planta quadrada. L’incendi sofert l’any 1936 deixà l’església vella de Sant Bartomeu de Vallbona inservible per al culte; per aquest motiu, al mes de gener de 1940, el rector fa una sol·licitud al bisbat per fer una reconstrucció, la qual fou aprovada. Aquesta reedificació sembla que es pretenia fer aprofitar les parets mestres i la façana de l’església vella. En un document del 4 d’octubre de 1944 es parla d’un nou temple per al qual havien adquirit un immoble i un solar, que eren propietat de la Cooperativa Vallbonense, creda l’any 1914. Mentrestant, els serveis religiosos es feien en una església provisional. El local de les Escoles va ser també habilitat com a església provisional, traslladant les escoles a un altre lloc, la qual cosa provocà queixes per part de la “Inspección Provicial de Enseñanza Primaria” ja que l’escola no era parroquial. Finalment l’església nova es va poder inaugurar el 6 de juliol de 1952 però la consagració de l’altar major no es va fer fins el 24 d’agost de 1955, festivitat de Sant Bartomeu, segons “fórmula breve de altar portátil”. Per a la construcció d’aquesta nova església es van utilitzar les pedres de l’església vella de Sant Bartomeu. L’arquitecte autor del projecte d’aquesta església, Joaquím Ros de Ramis, que va ser Cap de Serveis d’Edificis Artístics de l’Ajuntament de Barcelona, va realitzar, entre d’altres, la reconstrucció del castell de Montjuïc de Barcelona (1960), el Palau de Congressos de la Fira de Barcelona (1963), l’altar major de Santa Maria del Pi (1967), la reforma del Palau del baró de Castellet (1970) o la reforma del Palau Cervelló-Giudice (1974).

 

CAL BAIONA

Edifici d’estil eclèctic situat a la cantonada entre la carretera i el carrer Major. L’element dominant és la glorieta, decorada amb columnes jòniques i la seva culminació amb les inicials esgrafiades dels propietaris, que presideix l’angle i que s’eleva damunt del terrat a mode de torre. La decoració exterior està centrada a la segona planta amb garlandes de flors a les motllures de les portes que donen accés a uns balcons laterals i un fris d’ulls de bou. Tot l’edifici està rematat per la barana del terrat.

 

CAL SABATÉ

Casa d’origen antic, segle XV o XVI. Va ser reformada i ampliada posteriorment. L’actual façana principal està orientada diferent a la resta de cases del carrer Major. Té un gran portal d’arc rebaixat, emmarcat amb pedra, i una capelleta envoltada d’esgrafiats al mig de la façana. La cantonada està reforçada amb un contrafort. Està situada al carrer Major, 2. Està inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

CAL RASPALL

És un edifici catalogat a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L’edifici, de pedra i teules, consta de planta baixa, un pis i una galeria,  amb un destacat contrafort de pedra a la cantonada. El portal adovellat amb escut nobiliari (tres ferradures, escut de la nissaga dels Ferrer) i la data 1578. Es troba al peu de l’antic camí ral a l’Aragó (carrer Major, 9). Segons Castellanos, aquí hi ferraven els matxos abans de seguir camí.  Segons mossèn Avinyó va ser fundada per una de les branques del castell de Cabrera i va conservar el nom dels Mora, prèviament havia estat de la família Ferrer (primers hostalers de la població) fins que una pubilla, a principis de segle XIX, es casà amb l’hereu de Can Raspall del Pla.

 

TORRE DE SANT JOAN

Casa, precedida d’un pati, formada per dos cossos juxtaposats, d’una sola planta i golfes. Coberta a dues vessants amb sostre de teules i formant barbacana. A la planta baixa de la façana principal destaca la presència de sis finestres disposades simètricament a banda i banda de la porta, separades entre elles per columnetes; la finestra central és més gran que les dels seu costat; un arrebossat damunt recorden la idea de les dovelles. Damunt la porta hi ha una capelleta de ceràmica amb la imatge del nen Jesús protegida per una cobertura de teules a dues vessants. Més amunt hi ha una òcul. S’accedeix a la casa mitjançant una escalinata amb una barana de ferro forjat.

 

CAL VALLÈS

Casa situada a l’antic camí ral, a un costat de l’antiga església parroquial de Sant Bartomeu.

No es coneix la data de la seva construcció però se sap que va ser un hostal durant el segle XVI.

La casa de tres plantes, originàriament només en tenia dues, hi destaquen l’amplitud de les estances, així com un arc romànic i tros d’arcada gòtica. És de planta rectangular amb sostre a dues aigües. Té una llarga façana amb dos portals adovellats i diverses finestres amb llinda de fusta i ampit de pedra motllurada. En un dels portals hi ha la data de 1792, època en la quals es degué reformar la casa. A l’interior es conserven algunes arcades medievals. L’any 1909 va ser restaurada i s’hi va afegir el tercer pis, encara es conserven teules sota de l’enrajolat. És un edifici catalogat a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

CAL PONS

És un gran casal gòtic de planta i pis que antigament havia estat un hostal. La façana ha sofert diverses reformes (a un balcó hi ha la data de 1882), però conserva elements originaris, com el portal adovellat i el balcó i finestra amb arcs gòtics. Són de tipus conopial baix, amb les mènsules esculpides amb caparrons. Cal destacar també el rellotge de sol esgrafiat.

 

CAL MIQUELET

Edifici situat al carrer Major, 59, i que conserva a la façana uns esgrafiats obra de Ferdinandus Serra i Sala efectuats vers l’any 1934. Són representacions geomètriques i florals amb una única figura humana, tocant la flauta, flanquejada per diverses orenetes, present a la primera planta, entre els dos balcons. Les baranes dels balcons segueixen la línia geomètrica de la façana a partir de formes geomètriques, bàsicament centrades en rombes, tot té un aire d’art decó. Ferdinandus Serra ha estat l’artista esgrafiador més important del període contemporani al nostre país i que va deixar nombroses obres a la nostra comarca. La seva tècnica es basava en la tradició catalana de l’esgrafiat setcentista, tot participant de l’estil noucentista.

 

CASA CREUS

Aquesta construcció correspon al típic casal rural català de principis de segle. De planta quadrada, amb planta baixa, dos pisos i un terrat tancat amb barana de pedra. La decoració es centra en les motllures de les finestres i a la balustrada superior, així com a la porta d’entrada. Les cantoneres són de maó vist.

 

CAL SIMÓ

Edifici residencial amb façana principal al carrer Major, 85-88, i  façana posterior al carrer Nou, 16. La part posterior de la casa, hi ha un jardí tancat amb un mur sinuós i baranes de ferro, on es pot veure que és una casa amb diferents habitatges però amb només una entrada. La porta és de ferro forjat. Alguna part de la casa es podria qualificar de modernista. La casa està inclosa dins de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 

CA L’ALERT

La indústria més antiga que es troba al terme de Vallbona d’Anoia (1258) aprofitant l’aigua del riu és el molí fariner de ca l’Alert. El molí va ser destruït per l’aiguat de l’any 1842. L’any 1845 es va reconvertir a usos de filatura de cotó quan es va constituir la societat “Los Tres Amigos”, formada per Magí Cuadras, Joan Prat i Joan Soler, aquest últim era el propietari del molí fariner. Actualment, només queda l’edifici de la turbina.

 

ESTACIÓ  DEL TREN

És un edifici rectangular de planta baixa, d’estil modernista, està inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L’entrada està situada a una de les parets llargues i està centralitzat per una porta flanquejada per dues finestres a cada banda. Les parets, fetes de pedra i calç són estucades i les cantonades de l’edifici, a l’igual que la llinda dels portals i finestres, estan reforçades amb maons. L’edifici de l’estació del tren, fou construït l’any 1897 per la companyia belga Compagnie du Chemin de Fer Central Catalán, sota la direcció de Lacroix. Aquesta empresa havia adquirit la concessió l’any 1891 a la Compañía del Ferrocarril Económico de Igualada a Martorell, companyia que havia obtingut la primera concessió l’any 1881 i que va fer fallida posteriorment. La línia de ferrocarril Martorell-Igualada va ser inaugurada el 29 de juliol de 1893, amb l’arribada del primer comboi a Igualada, després de molts anys de dificultats financeres.

 

FESTA DEL ROSER

El dilluns de Pasqua Granada, dia del Roser, és la celebració festiva local més important de Vallbona d’Anoia. Consisteix en celebrar dos actes molts importants i vinculats entre si. Un, al matí, i l’altre, a la tarda. El del matí és més de caire religiós; es fa el traspàs dels càrrecs de les Administradores al davant de la porta de la casa de cada una d’elles. Aquest traspàs es fa en presència del Mestre de Cerimònies. Es simbolitza mitjançant la donació de l’estadal (ciri ornamentat) per part de cada Administradora sortint a la nova Administradora. Acte seguit, la comitiva formada per les quatre Administradores, dues sortint i dues entrant, acompanyades dels Pabordes, el Mestre de Cerimònies, la Comissió de Festes i els músics, es dirigeixen a l’església on presideixen l’ofici. Un cop finalitzat, es va en processó amb la Mare de Déu del Roser pels quatre carrers que formaven el nucli antic del poble. Acabada la processó, el Mestre de Cerimònies i els músics acompanyen les Administradores a casa seva.

A la tarda, la celebració comença amb el “Llevant de Taula” de les Roseres i Pabordes per les cases del poble. Més tard, i vestits de gala, es dirigeixen a la plaça de l’Església on hi haurà el traspàs de càrrecs de Roseres, i seguidament, el Ball de la Garlanda de Roseres i Pabordes. Al vespre, la festa agafa un to més distès, tot i tenir un toc cerimonial, amb un cafè-concert i ball de nit amb una orquestra.

La versió del Ball de la Garlanda, actualment en ús, és fruit de les reestructuracions fetes, tant a nivell musical com coreogràfic, als anys cinquanta pel músic Miquel Armengol i a finals del setanta per Miquel Armengol i Josep M. Castells. Aquestes reestructuracions van ser fetes amb la intenció de fixar el ball, i així evitar les modificacions que, de forma puntual, s’havien fet en anys anteriors.

La música, interpretada per una cobla-orquestra, està formada per quatre frases en compàs ternari, que es repeteixen, més una corranda final en compàs binari. En ser aquestes unes melodies presents en altres pobles, més o menys pròxims a Vallbona, pensem que havia estat un ball molt conegut en una àmplia zona. El ball comença amb un ball pla que, primerament, les parelles ballen sense moure’s de la seva posició inicial, delimitant els quatre angles d’un quadrat. Acte seguit, els balladors es desplacen a un dels laterals de la plaça, tot formant dues fileres que avancen i retrocedeixen, fent els passos del ball pla. Aquesta part del ball és la que, sembla ser, ha perdurat sense canvis. Després, els balladors tornen al centre de la plaça i el ball segueix amb punt pla delimitant un cercle. El ball finalitza amb una rotllana on els balladors, agafats de les mans, salten primer a la dreta i després a l’esquerra.

 

ALGUNS DELS INDRETS PER ON PASSA LA CAMINADA:

CA N’ORPÍ o MAS BONANS

És un mas del terme municipal de Piera catalogat a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Abans del segle XVI es coneixia amb el nom de Mas Bonans, canviant a Ca n’Orpí, a partir del segle XVII, quan la família Orpí s’hi va instal·lar. El 1659 la casa era habitada per Salvador Orpí i continuà en mans d’aquesta família fins que Dolors Orpí Almirall ho va vendre a Josep Vidal. L’estructura actual de la casa va ser restaurada el 1956. És de planta quadrada amb coberta a quatre aigües i està envoltada d’una tanca d’obra.

 

CAPELLA DEL REMEI DE MAS BONANS

Situada la terme de Piera. És una obra projectada per Cèsar Martinell l’any 1956 i promoguda per Josep Vidal i Munné, propietari del mas veí de can Bonans. Es tracta d’una església d’una sola nau, de planta rectangular, amb un absis circular i finestres d’arc de mig punt. La porta d’entrada presenta també un arc de mig punt, elaborat amb dovelles, així com una petita finestra en forma de creu. La teulada s’acaba a dues vessants, i el campanar té forma triangular. Les obertures es ressalten amb una línia estucada de color blanc. Tot plegat inspirat en l’arquitectura romànica popular. Des de 1976 s’hi celebra un aplec al mes de maig.

 

CAN FERRER DEL COLL

Situat al terme de Piera, a la zona del Bedorc, a prop de la pineda del mateix nom, espai de gran valor paisatgístic gràcies a l’envergadura i espectacularitat dels seus pins i alzines. És difícil precisar l’antiguitat de la casa, el seu actual propietari té un nombrós arxiu en el que hi figuren papers del segle XIV, i inclús uns pergamins anteriors a l’esmentat segle. Destaquen exteriorment les reixes d’un balcó de la façana principal, molt poc comú en les masies del terme. El baluard consta de dues entrades, una, que teòricament sembla la principal, però que no és utilitzada, al costat de la qual es veu en l’escaire que fa la paret del baluard, una pedra tallada en forma de bolet. En l’entrada lateral un escut amb una inscripció difícil de traduir. A l’interior, la casa conserva alguns racons típics del segle passat. És  una construcció de planta baixa i un pis, amb coberta a dues vessants. El pis superior es caracteritza per la seva galeria d’arcs.

 

MOLÍ DE CAN ROMEU

El Molí fariner de Can Romeu del Bedorc (terme de Piera) inclòs a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, es troba situat sota la masia de Can Ferrer del Coll, al costat de la pineda monumental. Es conserva la sala de moldre, amb dues moles, i l’espai que ocupaven les dues farineres. Darrere del molí hi ha un canal d’aigua que acaba sobtadament amb un canal vertical per on cau l’aigua que en el seu dia proporcionava la força necessària per fer voltar els rodets. Actualment es fa servir per generar energia elèctrica, que abasteix parcialment  Can Ferrer del Coll.

 

CA LA FOU o L’AFOU

Abans del segle XX ja hi ha notícies de molins fariners en aquest zona de l’Anoia. Un fou el “Molí de Castellet”, ja desaparegut, que el 1907 estava entre l’edifici del molí paperer que encara existeix i ca l’Afou, amb el nom de Cal Moliner. A més de la propietat del molí paperer (que havia passat a altres mans), des de mitjans del segle XIX hi havia un espai ocupat per la fàbrica de filats i la casa dels Marçal, anomenat ca l’Afou. Ca l’Afou o Antiga colònia tèxtil Marçal és una antiga colònia industrial de 28.000 metres quadrats, ubicada al municipi de Cabrera d’Anoia. Durant la primera meitat del segle XX fou l’única colònia industrial de tota la comarca de l’Anoia. Des de principis del segle XX fins al 1975 podem parlar de “Colònia tèxtil Marçal” de filatures i teixits de cotó. La colònia va ser construïda el 1890 per Joan Viver i la seva dona, Dolors Marçal, que van projectar una fàbrica de filats i la seva pròpia residència. La fàbrica va ser construïda adossada a l’antic molí paperer de Vallbona, del segle XVIII. Va estar en funcionament amb el nom de “Hilaturas Voltregà” que va tancar al 1970-1971. L’empresa “Contrisa”  es dedicà a estampats i confeccions fins abans l’any 1975. Un incendi l’any 2004 va destruir part dels edificis. És un nucli industrial format per diferents construccions que s’ha afegit al llarg dels anys i, per tant, d’èpoques molt diferents. Les construccions més antigues són de pedra i les més recents, de maó. Els sostres són de teules. L’edifici del molí paperer és de tipologia tradicional: rectangular amb coberta a dues vessants. Consta de tres pisos amb les típiques finestres de la sala d’assecar als dos últims pisos i és construït amb turo (pedra calcària porosa). El juliol de 2011, la Cooperativa Integral Catalana (CIC) va llogar la finca amb opció de compra per un termini de deu anys i un import de 400.000 euros. La intenció de la cooperativa era rehabilitar els espais per donar una nova vida a la finca. Els llogaters defineixen el projecte com una colònia ecoindustrial postcapitalista col·lectivitzada. A finals del 2011, s’havien adjudicat 21 habitatges i llogat algun despatxos que s’havien destinat a empreses i projectes.

 

FIRES I FESTES:

-Festes del Roser: el dilluns de la segona Pasqua, dins d’aquesta festa hi trobem la Fira de la Garlanda, el Tast Gastronòmic i “Vallbona, parada i fonda”.

-Setmana de la Joventut: última setmana de juliol.

-Festa Major en honor a Sant Bartomeu, patró de Vallbona: 24 d’agost.

-Setmana de la Gent Gran: celebrada a mitjans de setembre.

 

FONTS CONSULTADES:

-Autors varis. Historia de les comarques de Catalunya. Anoia. Edicions Parcir Selectes.

-Llacuna i Ortínez, Pau. Mascó i Brescó, Teresa. Rutes per l’Anoia. Història i art.  La Veu de l’Anoia.

-www.poblesdecatalunya.cat

-www.festacatalunya.cat

-www.enciclopedia.cat

-www.vallbonadanoia.cat

-ww.idescat.cat