Llibrets Caminada


Informació cultural XX CAMINADA POPULAR DE L’ANOIA

COPONS

El terme municipal de Copons, de 21,74 km² i a 432 m, és al nord-oest d’Igualada. Limita al nord amb els termes de Veciana i els Prats de Rei, a l’est amb Rubió, al sud amb el municipi de Jorba i  Veciana i a l’oest amb el terme de Sant Guim de Freixenet. Es troba entre dues valls al peu de les serres de Rubió (681 m) i dels Vinyals (661 m), drenades per la Riera Gran que rep la riera de Veciana just quan aquesta entra al municipi, i la riera de Sant Pere. El sector forestal del terme va patir greument les conseqüències dels focs del 1986. Tot i que el terreny s’està refent lentament, el garrigar i els ermots ocupen una part important de la superfície municipal. Els pinars són força esclarissats. El terme comprèn la vila de Copons, cap de municipi, i els nuclis aïllats de Viladases, i de Sant Pere de Copons, dit també Sant Pere de Comalats. Amb una població de 306 habitants al 2018. El relleu força accidentat del municipi ha estat una de les dificultats bàsiques que expliquen el poc desenvolupament de l’agricultura. Els conreus, principalment de secà, es distribueixen en feixes esglaonades i bancals protegits per marges. Hi ha un predomini del cultiu de cereals, seguit de la vinya, els ametllers i les oliveres. Les explotacions en règim de regadiu estan limitades a l’abast familiar.

HISTÒRIA

Les dades més antigues del municipi són les de la intervenció arqueològica del Turó de Pams, amb una cronologia que ens remet al període del Bronze Antic (1800-1500 a.C.). També hi ha constància, dins d’aquest període, de la localització d’una punta de fletxa (dipositada al Museu de la Pell i Comarcal de l’Anoia). També s’han localitzat, dins del terme de Copons, alguns fragments de ceràmica de cronologia ibèrica (600-50 a.C.) i, dins del període tardoromà, la documentació de la necròpolis del Turó de Pams, datada entre els segles III-IV d.C. Durant el període medieval, la vila estava dominada pel castell de Copons. La primera referència documental relacionada amb aquest edifici és de l’any 1020, quan Guifré de Balsareny va vendre el castell a la seva esposa Ingilberga que en el seu testament de l’any 1038, el deixa al seu fill Guillem de Balsareny (futur bisbe de Vic, 1046-1076). L’any 1065 Guillem el va vendre a Ramon Berenguer I, comte de Barcelona, per 500 unces d’or. A partir d’aquest moment, el castell forma part de la jurisdicció reial i els seus castlans (la nissaga dels Copons) es tornen hereditaris. Dins d’aquesta mateixa època, cal esmentar una necròpolis medieval situada a l’entorn de la capella de Sant Pere de Copons, on també es recolliren diversos fragments de ceràmica datats entre els segles X-XI, i l’aparició dels primers molins dins del terme municipal, que en origen eren fariners, passant després a ser bataners i paperers entre els segles XVII-XIX. L’any 1153, Guillem de Copons fou nomenat castlà del castell per Ramon Berenguer IV. El castell de Copons pertanyia, després del rei, a Guerau Alamany, castlà entre els anys 1167 i 1193, que en feu donació al monestir de Santes Creus l’any 1210. Pocs anys després, el rei Jaume I atorgà el privilegi de no separar Copons de la monarquia. L’any 1276 es formalitza la donació del castell i de la vila de Copons a favor de Joan de Copons, ratificada pel rei Jaume II l’any 1315 en favor del seu descendent, Jaume de Copons. Durant el segle XIV, les fortes depeses ocasionades per la guerra contra el rei de Castella, obligaren a Pere III el Cerimoniós a vendre el castell i la vila a Pere Ramon de Copons, per la quantitat de 26.000 sous barcelonesos. Malgrat tot, la Universitat de Copons (corporació de veïns reconeguts amb privilegis i una certa representació davant el poder reial o senyorial i amb règim jurídic) va decidir fer efectiva la mateixa quantitat, restablint d’aquesta manera la jurisdicció reial. El 1394 el rei Joan I prometé que mai no es faria la infeudació del castell de Copons, però, malgrat les promeses, el 1474 el rei Joan II el va infeudar junt amb el terme a Ramon de Copons, el qual exercí la plena jurisdicció, que fou continuada pels seus descendents fins al segle XVII, en què passà a ser de dependència reial. Durant el segle XVI, el castell passa a formar part de la família Vilaplana, tot i que des de l’any 1608, el castell ja estava en bona part derruït i enderrocat, amb les parets i una torre a punt de caure. A mitjans de segle XVII, la castlania i els seus drets són comprats per Josep de Camprodon, els descendents del qual no pogueren evitar la destrucció total del castell durant la Guerra de Successió. L’any 1715 el terreny era buit i només quedava la runa dels murs que n’havien format part. La major part de la pedra enrunada del castell fou utilitzada per bastir les cases i construccions de la vila durant els segles XVII i XVIII, incloent-hi la nova església parroquial. El segle XVIII sempre ha estat considerat com el període de màxim esplendor de la vila, sobretot pel que fa al gran desenvolupament econòmic i social experimentat a la vila, gràcies a les activitats dels negociants i traginers, sobretot amb la resta de la península i que afavoriren les exportacions cap a Amèrica. Les inversions que realitzaren aquest grup d’empresaris va afavorir l’expansió dels conreus cap a terrenys muntanyosos, mitjançant la construcció de terrasses delimitades amb murs de pedra seca, incrementant el nombre de mans necessàries per la construcció d’aquestes estructures, així com l’explotació de les terres creades. Aquest fet, juntament amb el gran canvi arquitectònic i urbanístic que estava experimentant el nucli urbà, gràcies a la rehabilitació i construcció de nous edificis i carrers, va comportar un corrent migratori de caire local que feu incrementar en gran mesura la població de Copons. La població augmentà el nombre de pagesos, mestres de cases i parcers, així com paraires i bataners orientats a les indústries tèxtils, que s’havien iniciat com a molins. Fins el 1716 Copons va pertànyer a la vegueria de Cervera i després al seu corregiment, fins el 1833. Cal mencionar un dels documents més representatius que es conserven en relació a la vila de Copons. Es tracta de la descripció efectuada l’any 1788 per Francisco de Zamora, oïdor de la Reial Audiència de Barcelona, de tornada del seu viatge per la Vall d’Aran i Andorra. El document és una descripció fidel del nucli urbà i del seu urbanisme. Per Zamora, la vila està més desenvolupada que les poblacions veïnes i atribueix aquest fet al desenvolupament econòmic i comercial experimentat, gràcies a l’acció d’algunes de les nissagues de negociants i traginers que comerciaven amb la península. Amb l’arribada del segle XIX, les activitats tèxtils van en augment i les indústries d’aquest tipus proliferen. Cap a finals de segle, les indústries augmentaren en nombre i qualitat, ja que moltes d’elles funcionaven amb calderes de vapor. Això provocà el tancament de bona part de les antigues fàbriques cotoneres del municipi. Durant la Primera Guerra Carlina, la vila de Copons fou parcialment incendiada entre els dies 12 i 13 d’octubre de 1839. El responsable fou el guerriller carlí Manuel Ibáñez, conegut com el Llarg de Copons, amb vincles familiars a la població. Durant les dues primeres dècades del segle XX, la instal·lació de noves indústries tèxtils al municipi va continuar, quan l’electricitat fou portada a Copons l’any 1918, de la mà del promotor coponenc Pere Palomas i Tomàs (també fou el promotor de la fàbrica de ciment ràpid, instal·lada al costat del barri de la Roquera). Pel que fa al teixit associatiu del municipi, entre els anys 1910 i 1932, es documenten el Centre Instructiu Coponenc, que tenia la seva seu a l’edifici de la Barraca, i la Societat Obrera Coponenca, que agrupaven entre totes dues un bon nombre de treballadors. Alhora, des dels anys 20, també es comptabilitza, entre d’altres institucions, la societat recreativa La Unió. Des d’aquest moment, la vila de Copons va perdent població progressivament, quedant cada vegada més minvada. El sector industrial, tot i que es mantingué en vigència fins pràcticament a finals del segle XX, acabà desapareixent definitivament amb la crisi general del sector del tèxtil. Aquest fet contribuí a la reducció del nombre d’habitants, tot i que en els darrers anys la vila ha recuperat una part de la població perduda.

El segle XVIII sempre ha estat considerat com el període de màxim esplendor de la vila, sobretot pel que fa al gran desenvolupament econòmic i social experimentat a la vila, gràcies a les activitats dels negociants i traginers, sobretot amb la resta de la península i que afavoriren les exportacions cap a Amèrica. Les inversions que realitzaren aquest grup d’empresaris va afavorir l’expansió dels conreus cap a terrenys muntanyosos, mitjançant la construcció de terrasses delimitades amb murs de pedra seca, incrementant el nombre de mans necessàries per la construcció d’aquestes estructures, així com l’explotació de les terres creades. Aquest fet, juntament amb el gran canvi arquitectònic i urbanístic que estava experimentant el nucli urbà, gràcies a la rehabilitació i construcció de nous edificis i carrers, va comportar un corrent migratori de caire local que feu incrementar en gran mesura la població de Copons. La població augmentà el nombre de pagesos, mestres de cases i parcers, així com paraires i bataners orientats a les indústries tèxtils, que s’havien iniciat com a molins. Fins el 1716 Copons va pertànyer a la vegueria de Cervera i després al seu corregiment, fins el 1833. Cal mencionar un dels documents més representatius que es conserven en relació a la vila de Copons. Es tracta de la descripció efectuada l’any 1788 per Francisco de Zamora, oïdor de la Reial Audiència de Barcelona, de tornada del seu viatge per la Vall d’Aran i Andorra. El document és una descripció fidel del nucli urbà i del seu urbanisme. Per Zamora, la vila està més desenvolupada que les poblacions veïnes i atribueix aquest fet al desenvolupament econòmic i comercial experimentat, gràcies a l’acció d’algunes de les nissagues de negociants i traginers que comerciaven amb la península. Amb l’arribada del segle XIX, les activitats tèxtils van en augment i les indústries d’aquest tipus proliferen. Cap a finals de segle, les indústries augmentaren en nombre i qualitat, ja que moltes d’elles funcionaven amb calderes de vapor. Això provocà el tancament de bona part de les antigues fàbriques cotoneres del municipi. Durant la Primera Guerra Carlina, la vila de Copons fou parcialment incendiada entre els dies 12 i 13 d’octubre de 1839. El responsable fou el guerriller carlí Manuel Ibáñez, conegut com el Llarg de Copons, amb vincles familiars a la població. Durant les dues primeres dècades del segle XX, la instal·lació de noves indústries tèxtils al municipi va continuar, quan l’electricitat fou portada a Copons l’any 1918, de la mà del promotor coponenc Pere Palomas i Tomàs (també fou el promotor de la fàbrica de ciment ràpid, instal·lada al costat del barri de la Roquera). Pel que fa al teixit associatiu del municipi, entre els anys 1910 i 1932, es documenten el Centre Instructiu Coponenc, que tenia la seva seu a l’edifici de la Barraca, i la Societat Obrera Coponenca, que agrupaven entre totes dues un bon nombre de treballadors. Alhora, des dels anys 20, també es comptabilitza, entre d’altres institucions, la societat recreativa La Unió. Des d’aquest moment, la vila de Copons va perdent població progressivament, quedant cada vegada més minvada. El sector industrial, tot i que es mantingué en vigència fins pràcticament a finals del segle XX, acabà desapareixent definitivament amb la crisi general del sector del tèxtil. Aquest fet contribuí a la reducció del nombre d’habitants, tot i que en els darrers anys la vila ha recuperat una part de la població perduda.

CASTELL DE COPONS

L’any 1020, Guifré de Balsareny va vendre el castell a la seva esposa Ingilberga que, en el seu testament a l’any 1038, el deixa al seu fill Guillem de Balsareny (futur bisbe de Vic entre els anys 1046-1076). L’any 1065 Guillem va vendre el castell a Ramon Berenguer I, comte de Barcelona, per 500 unces d’or. És en aquest moment que el castell forma part de la jurisdicció reial i els seus castlans, la nissaga dels Copons, es tornen hereditaris. L’any 1153 Guillem de Copons fou nomenat castlà per Ramon Berenguer IV. El castell de Copons pertanyia, després del rei, a Guerau Alamany, castlà entre els anys 1167 i 1193, que en feu donació al monestir de Santes Creus l’any 1210. En els successius segles, el castell va canviant de mans, passant-hi diversos castlans de la nissaga dels Copons fins que, durant el segle XVI, passà a formar part de la família Vilaplana. L’any 1608, tenim notícia que el castell ja estava en bona part derruït i enderrocat, amb les parets i una torre a punt de caure. A mitjans de segle XVII, la castlania i els seus drets són comprats per Josep de Camprodon, els descendents del qual no pogueren evitar la destrucció total del castell durant la Guerra de Successió. Se sap que l’any 1715 el terreny era buit i només quedava la runa dels murs que n’havien format part.

La major part de la pedra enrunada del castell fou utilitzada per bastir les cases i construccions de la vila durant els segles XVII i XVIII, tot i que és força probable que els Vilaplana ja utilitzessin aquesta pedra per construir la seva casa privada a finals del segle XV. Un altre aspecte destacable relacionat amb el castell és que tenia una capella dedicada a Sant Andreu que apareix mencionada a la documentació de mitjans del segle XV. Hi fou enterrat el castlà Pere Ramon de Copons i Desvalls, seguidor del rei Pere III el Cerimoniós. Estava situat a l’extrem nord-est del nucli urbà de la vila, dalt d’un turó que domina bona part del terme i de l’antic camí reial que anava d’Igualada a Calaf i Prats de Rei, darrera l’actual església de Santa Maria. Donada la seva situació estratègica, el recinte estava delimitat pels propis vessants del turó, per un mur perimetral situat a la banda de ponent (en el mateix emplaçament on ara hi ha el carrer del Mur) i per un fossat defensiu o vall que, a finals del segle XVII, encara es conservava parcialment (damunt del actual carrer d’Àngel Guimerà). O sigui, el recinte fortificat del castell estaria delimitat pels actuals carrer del Mur, carrer del Castell, plaça del Castell, pujada del Castell i passeig de Sant Magí. No s’observa cap resta arquitectònica relacionada amb l’antiga fortificació, tot i que es conserven dues peces decoratives relacionades amb l’edifici. Totes dues a la casa número 5 de la plaça del Castell, coneguda com cal Miquel de la Rosa o cal Marcial, en el mur de contenció de les terres del jardí, es localitza una pedra escairada decorada en baix relleu amb l’escut dels Copons, tot i que està una mica malmès. També cal destacar una altra peça lítica esculpida, propietat de la mateixa família. Es tracta de la representació en baix relleu d’una cara masculina que enllaça amb els cànons de l’estil romànic. La peça formava part d’una estructura més gran a la que ornamentava.

SANTA MARIA DE COPONS

La primera referència documental de l’església parroquial de Santa Maria data de l’any 1035 i es correspon amb un temple d’estil romànic que formava part del recinte emmurallat del castell. Al segle XIV es bastí un nou edifici d’estil gòtic, en aquest cas situat fora del recinte  emmurallat. Per un pergamí de l’any 1570, sabem que l’església parroquial de Santa Maria estava situada prop del castell i al costat de la rectoria vella (actual cal Vila). És força probable que ocupés el mateix solar on actualment hi ha la rectoria. L’any 1749, l’ajuntament i els veïns de la vila acordaren construir el nou temple entre l’església antiga i el pati del castell enderrocat. El temple havia quedat petit per acollir el gran nombre de feligresos; mesurava “setanta passes amb el sagrer inclòs” i es trobava en un estat deplorable de conservació, donat que tant la volta com el campanar amenaçaven ruïna. El 12 de març de 1750 es va beneir la primera pedra del temple, iniciant d’aquesta manera les obres de construcció del nou edifici parroquial, i que foren finançades amb les aportacions voluntàries de determinats particulars així com l’aplicació d’un nou impost (pagament de la sisena part de totes les collites de cereals, vi i olives entre els anys 1749 i 1751, prorrogat durant set anys (1752-1758) amb arrendament a Manuel Vidal, marxant de Copons). La construcció del temple es va donar “a preu fet” a Josep Reig, enginyer reial i mestre de cases de Barcelona, per 1900 lliures, amb un termini de finalització de les obres de tres anys pel temple i sis pel campanar. El 15 d’agost de 1754, el rector de Copons, Francesc Felip i Pedrós, va beneir la nova església parroquial i va celebrar-hi cerimònies durant tres dies seguits. L’any 1843, el temple fou reparat com a conseqüència de l’atac carlí dels dies 12 i 13 d’octubre de 1839, a mans de Manuel Ibáñez Ubach, el Llarg de Copons, que incendià la vila. El 12 d’abril de 1885 es col·locà la primera pedra d’una nova capella lateral, la capella del Santíssim Sagrament, beneïda el 20 de setembre de 1886 i finançada amb donacions voluntàries. L’any 1961, l’igualadí Joan Llacuna va remodelar i redecorar la capella del Santíssim (la decoració actual no es correspon amb aquesta remodelació). Durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939), la nau del temple s’utilitzà com a magatzem i s’obrí un gran portal rectangular a la cara nord de l’edifici, actualment tapiat. L’any 2007, a petició de l’ajuntament de Copons, el Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona va procedir a la restauració de la façana principal i del primer tram de coberta del temple. Es va restituir per complet la composició neoclàssica del coronament de la façana i el seu acabat original amb calç i de color blanc. Durant l’estiu de l’any 2013, es realitzaren les obres de rehabilitació de la teulada del temple, que amenaçava ruïna. Cal esmentar la localització d’una cripta subterrània descoberta durant les obres d’enderroc de l’Antic Teatre, que estava situat a la banda de llevant del temple. Actualment, la cripta es troba soterrada.

És un església d’una sola nau amb absis. Es correspon a un edifici a cavall entre el Barroc (la conca absidal del temple) i el Neoclassicisme (la façana principal). La nau està coberta per una volta de canó amb llunetes, dividida en quatre trams separats per arcs de mig punt. Aquests arcs descansen damunt d’una cornisa motllurada que recorre tant els murs laterals de la nau com els del presbiteri. L’absis està cobert per una volta de quadrant d’esfera apetxinada i decorada amb motius florals, sostinguda per dues trompes decorades també amb una petxina. Des de l’absis es pot accedir a la sagristia, situada a la banda est, i a una cambra auxiliar, situada a l’oest. Als murs laterals de la nau de l’església s’obren set capelles, quatre a l’est i tres a l’oest. Les capelles laterals estan dedicades a sant Roc, sant Sebastià i els Sants Misteris; la Immaculada Concepció i la Mare de Déu del Roser; el Sant Crist i la Mare de Déu dels Dolors; Sant Antoni Abat; Sant Esteve; Sant Isidre i Santa Llúcia. La pintura que actualment presideix l’absis és obra del cronista igualadí, Antoni Carner. Es tracta de l’Assumpció de la Mare de Déu, que agafa com a model una de les gitanes presents als quadres del pintor cordovès Julio Romero de Torres. Damunt les capelles laterals destaca el trifori, obert a la nau mitjançant obertures d’arc rebaixat que tenen sortida a balcons simples, amb les llosanes motllurades i baranes de ferro. Adossada a la banda de llevant de la nau, i amb accés des de la tercera capella lateral, destaca la capella del Santíssim, de grans dimensions. Està coberta amb una volta de creueria separada en dos trams per arcs de mig punt, que descansen damunt de pilastres adossades als murs laterals. L’espai s’il·lumina mitjançant tres òculs emmarcats en pedra. Als peus de la nau destaca el cor, sostingut per una volta rebaixada amb llunetes, i l’accés al campanar, situat a la cantonada sud-oest del temple. El campanar presenta una planta quadrada a la base, mentre que el cos superior és octogonal. Aquest cos està dividit mitjançant dues motllures a diferent alçada i coronat per una doble cornisa amb balustrada de pedra. Sota la cornisa s’obren vuit obertures d’arc de mig punt emmarcades en pedra. La façana principal del temple presenta un gran portal d’arc de mig punt de pedra amb les impostes motllurades. Està emmarcat per dues grans pilastres de pedra que culminen en un entaulament motllurat amb timpà central, rematat amb tres elements decoratius de caire geomètric. Damunt del portal, gravada al bell mig d’aquest entaulament, hi ha la data de la benedicció de l’església, 1754. La façana està coronada per una cornisa ondulada sota la que s’ubica un rosetó adovellat. Tant la façana principal com el basament de planta quadrada del campanar presenten un revestiment de calç emblanquinat. Les escalinates que donen accés a la plaça de l’Església des dels carrers Vilanova i Àngel Guimerà foren construïdes a finals del segle XVIII.

CAPELLA DE SANT JOAN

En aquest solar hi havia una petita capella gòtica dedicada a Sant Joan Baptista. Sembla ser que durant un temps fou la capella privada de cal Manset, una casa situada a la plaça Ramon Godó que encara existeix. La capella es va ensorrar per culpa d’una forta nevada l’any 1936. Després de la nevada, el solar fou comprat per la família de cal Huertas. Segons la placa commemorativa situada a la plaça, el solar el va comprar en Jaume Pujabet i Bisbal i ell mateix el va donar al poble. La inauguració de l’espai i la placa es dugué a terme per la Festa Major d’estiu de l’any 1984.

RECTORIA

L’any 1755, un cop finalitzada la construcció de l’església, el rector de la parròquia mossèn Francesc Felip va iniciar els tràmits per la construcció de la nova rectoria, que culminen l’any 1759, amb l’atorgament per part del bisbat del permís per “desfer-se de la meitat de la casa de la rectoria vella, de l’era veïna i d’un tros de terra“. El finançament de l’obra es va aconseguir mitjançant la venda dels anteriors béns, amb la compra per part del negociant Manel Vidal per 600 lliures, i els establiments dels solars fets a la Plana de la Rectoria entre 1761 i 1765. La construcció de la nova rectoria de Copons va començar aproximadament l’any 1760. Es van utilitzar unes quatre mil teules i unes tres mil rajoles, fabricades per Joan Brunet, de la masia de can Vilella. En un principi, l’edifici també disposava d’estances destinades a les tasques agroramaderes (corral, pallissa, celler).

Edifici aïllat de planta rectangular format per dos cossos adossats. Presenta la coberta de teula àrab a dues vessants i està distribuït en soterrani, planta baixa, pis i golfes. Adossada a l’extrem de llevant de la façana de migdia hi ha la font del Pla de Missa.

PLAÇA RAMON GODÓ

La població de Copons es va crear a l’entorn de l’antiga plaça Major durant l’edat mitjana. Era el centre de la vila i el lloc on se celebraven les festes populars i les assemblees dels caps de família. Durant un temps també, la casa de la Vila hi tingué la seva seu. L’accés principal es feia pel carrer Major, que donava pas al carrer esglaonat de Sant Joan, al costat de l’antiga capella dedicada al mateix sant. Des d’un bon començament, a la plaça s’hi celebrà el mercat i una fira, concedida pel rei Jaume II. El dret de fira era de deu dies a partir del dia de Sant Bartomeu, i coincidia durant cinc dies amb la fira d’Igualada, en aquest cas concedida pel rei Alfons el Benigne l’any 1333. Les disputes per aquesta concessió s’allargaren fins l’any 1409, quan el rei Martí I l’Humà retirà els cinc dies de la fira de Copons que se solapaven amb la d’Igualada. Amb l’expansió experimentada per l’acció comercial dels negociants i traginers durant el segle XVIII sobretot, les cases que delimitaven la plaça foren reconstruïdes. Algunes d’aquestes tenien la part davantera coberta, en referència a les voltes que actualment la caracteritzen. Les voltes es bastiren per poder celebrar el mercat setmanal quan feia mal temps. Bona part de les originals foren enderrocades amb el pas del temps, si bé algunes d’elles es mantingueren. Si ens fixem en la disposició arquitectònica actual d’aquests elements respecte a la plaça, les de la cantonada sud-oest són anteriors en el temps a les de la banda sud-est, que foren reconstruïdes probablement a principis del segle XIX. El nom actual de la plaça fa referència a Ramon Godó i Lallana,  comte de Godó des de l’any 1916, d’ascendència igualadina i que tenia una casa a Copons. La plaça fou batejada amb aquest nom a principis del segle XX.

Plaça de planta rectangular situada al bell mig del nucli urbà. La seva planta està conformada per les cases construïdes al seu voltant, que majoritàriament foren reconstruïdes durant el segle XVIII, i compta amb dos accessos: el principal, situat a la banda est i amb accés des del carrer Major, que està situat a una cota més alta, i el de ponent, amb sortida pel carrer del Raval. La plaça presenta les bandes de migdia i de ponent porticades i obertes a la plaça mitjançant un seguit d’arcs de diferents tipologies. A la banda de ponent hi ha dos arcs de mig punt adovellats, sostinguts amb petites columnes i bastits en carreus de pedra de petites dimensions. L’espai interior està cobert per un sostre de biguetes de fusta pintades i revoltons emblanquinats. A la banda de migdia, els dos arcs de l’extrem de ponent també són construïts en carreus de pedra escairats, tot i que un és de mig punt i amb la clau gravada amb l’any 1747 i l’altre és d’arc escarser. Estan sostinguts per un pilar de pedra central amb les impostes motllurades. En aquest tram, l’espai interior també està cobert per un sostre de biguetes i revoltons amb les mateixes característiques. La resta d’arcs de la banda de migdia són de grans dimensions i de mig punt adovellats i estan sostinguts per pilars bastits en pedra i amb les impostes motllurades. En aquest cas, l’espai interior està cobert per un sostre de revoltons completament restituït. La plaça està pavimentada i l’espai cobert sota les voltes presenta un paviment de pedra. A la plaça es conserva l’antic pou de la Vila, situat davant del tram cobert de la banda de migdia.

BASSES DE SANT MAGÍ

Es tracta de dues basses de planta rectangular adossades, tot i que estan construïdes en dos nivells diferents. La inferior és petita i està bastida en pedra irregular lligada amb abundant morter de calç. Per la banda de ponent, la bassa està adossada a un alt mur de pedra que integra un petit refugi excavat al talús del terreny. L’estructura està rematada amb lloses de pedra escairades i inclinades a mode de safareig. La bassa superior s’adossa a la petita per la banda de migdia. És de dimensions més grans i està bastida amb carreus de pedra ben escairats. Unes escales de pedra donen accés a la part superior. Aquesta bassa està delimitada per una barana de ferro emblanquinada i no se’n permet l’accés. El refugi presenta una obertura d’arc rebaixat bastida en pedra. S’endinsa uns dos metres cap al interior del terreny. La seva utilitat no està gens clara: podria ser un magatzem per guardar les eines d’un hort o bé ser un refugi on amagar-se en èpoques de conflicte.

LA FÀBRICA

La fàbrica fou inaugurada l’any 1896 per a l’elaboració de teixits de cotó d’Hermenegild Godó. L’any següent fou constituïda la societat “Miquel i Salvatella i Companyia”, formada inicialment pels socis Emili Salvatella i Garcés, Hermenegild Godó i Llucià, Ramon Morera i Carbonell i Antoni Miquel i Costas, que era un fabricant de paper de Capellades i la Pobla de Claramunt. Quan els tres primers socis es van retirar, la societat passà a ser “Miquel i Morera” fins l’any 1900, quan fou venuda a Pere Pujol i Molas que continuà la producció com empresa tèxtil amb el nom de “Industrial del Vapor”, a partir del 1901. L’any 1914 s’hi establí la fàbrica de teixits de Baldomer Camps i Blavi, un industrial procedent d’Igualada anomenat el Mero. Entre els anys 1920 i 1935, la fàbrica de Baldomer Camps tenia 90 telers i havia arribat a emplear 200 treballadors. Un cop retirat de l’activitat professional, l’empresa continuà amb la raó social de “Tejidos Camps i Samitier S.A.” (Samitier era el nom de l’encarregat de la fàbrica) fins l’any 1965. Durant l’etapa en que Ramon Morera fou un dels socis de la fàbrica s’hi elaborava roba de matalàs amb una màquina jacquard acoblada als telers.

Edifici de grans dimensions i planta rectangular, format per tres cossos adossats. L’edifici principal presenta la coberta de teula àrab de dues vessants. Està distribuït en planta baixa i pis, amb la façana principal orientada al carrer de Ramon Morera. Disposa d’un gran portal d’accés rectangular emmarcat en pedra, amb la clau gravada amb les inicials “GM” i l’any 1896.

Els edificis auxiliars s’adossen al principal per la banda de tramuntana. Destaca un pas elevat que creua el carrer al nivell de la segona planta comunicant un d’aquests cossos amb la casa del davant, cal Mero.

LA CIMENTERA

Pere Palomas i Tomàs, fill de Copons i emigrant a l’Argentina, tornà a la vila enriquit a principis del segle XX. Fou el promotor l’any 1918 de la portada del subministrament elèctric a Copons i el creador de la fàbrica de ciment ràpid gràcies a l’explotació de les pedreres del terme, sobretot a la zona del Morinyol, on es situa l’edifici. El sr. Palomas va iniciar l’activitat cap als anys 30 amb un petit cobert on fabricava el morter de ciment. Posteriorment la vendre a un metge de Barcelona, que al cap d’un any la traspassà a Joan Roca i Rigol. Fou aquest empresari el que va construir la fàbrica tal i com la coneixem actualment, durant la dècada dels anys 40. La fàbrica va estar en funcionament fins l’any 1978, tot i que durant aquest període tornà a canviar de mans, passant a ser propietat de l’empresa “Roig i Manau”, que va fer certes reformes a l’edifici. Un cop finalitzada la producció, l’edifici restà abandonat per un període aproximat d’uns 25 anys fins que a principis de l’any 2000, l’adquirí el propietari actual, que feu les reformes necessàries per transformar-la en un habitatge.

Edifici aïllat de grans dimensions, format per tres grans edificis esglaonats construïts en un terreny en pendent cap al sud, amb una zona de pati a la part superior. Aquests edificis presenten les cobertes de teula àrab d’un sol vessant i estan organitzats en una sola planta, amb l’excepció del volum inferior que té dos pisos (actual residència dels propietaris). A la part superior de la construcció, als extrems del pati, es conserva una de les xemeneies de planta quadrada i les restes d’una altra, que fou enderrocada. A l’edifici superior es conserven els antics forns, formats per petites voltes de mig punt arrebossades. L’edifici està separat de la carretera a Veciana mitjançant un llarg mur de pedra. Unes escales de pedra també donen accés al jardí inferior des de la carretera.

MONUMENT ALS TRAGINERS / DIÀSPORA

Composició escultòrica, d’uns onze metres de longitud, creada per Ernest Altés i Segura. Està formada per dues parts diferenciades: la primera està formada per dues grans figures de ferro tractat en forma d’U invertida i posats en fila. La segona, consta de quatre grans blocs quadrangulars de pedra treballada superposats. Ambdues parts estan enllaçades per un gruixut cable d’acer. Simbòlicament, l’escultura fa referència a la tasca dels traginers. Els blocs de pedra simbolitzen la mercaderia o càrrega a transportar, mentre que la part de ferro simbolitza la força que els movia, que en origen eren bèsties de càrrega. El nom oficial de la composició escultòrica és “Diàspora” i és un reconeixement als negociants i traginers coponencs que durant el segle XVIII, i gràcies al comerç amb la resta de la península, assoliren una de les etapes de més esplendor de la vila. L’obra fou inaugurada el mes de setembre de l’any 2004.

ALGUNES DE LES CASES DE COPONS

El segle XVIII va ser una època d’esplendor per Copons, quan la gran majoria dels veïns van esdevenir especialistes del comerç ambulant. Els traginers i negociants comercialitzaven les manufactures catalanes per l’interior de la Península, on molts d’ells van arribar a ser membres rellevants de la burgesia local dels segles XVIII i XIX.

L’activitat comercial va enriquir notablement un sector del municipi dotant el nucli de Copons d’un patrimoni arquitectònic singular i valuós, que encara avui dia hi és present amb grans cases, la majoria amb espectaculars balconades algunes i façanes adornades amb esgrafiats o arrebossats.

CA LA MADORA / CA L’ESTANY / CA LA COMTESSA LACAMBRA

El renom de cal Madora deriva de l’apel·latiu amb el que era coneguda la dona del primer dels propietaris, Amador Carbonell i Com (o Tudó, no està clar), que edificà la casa l’any 1801. Sabem que la casa estava valorada en 5000 lliures. Amb la seva mort, l’any 1818, Isabel Carbonell i Soler (coneguda com l’Amadora) es feu càrrec de les propietats i activitats de la finca, juntament amb el molí, que està adossat a la façana est de la casa, el qual ja era propietat de la família Carbonell des dels segles XVI i XVII. A mitjans del segle XIX, Josep Carbonell i Carbonell, el fill del matrimoni, era conegut com el Madora. L’any 1869, els descendents d’en Madora varen vendre la casa i el molí a Maria Josefa Estany i Pujol, la qual traspassà l’any 1906, deixant en herència la finca a la seva germana Maria. Amb la mort d’aquesta darrera l’any 1912, la seva neboda Maria Teresa Estany i Gimena heretà la casa. Al cap d’uns anys es casà amb Francesc Lacambra i Lacambra, nomenat comte de Lacambra l’any 1927 per part del rei Alfons XIII, adquirint, així, el títol de comtessa. La casa fou heretada per Francesc Josep Lacambra, segon comte de Lacambra.

Edifici cantoner format per dos cossos adossats, amb un gran pati posterior; amb coberta de teula àrab de dues vessants i distribuït en planta baixa, dos pisos i golfes. La façana principal, orientada al carrer del Raval, compta amb un gran portal d’accés rectangular, amb els brancals bastits amb carreus de pedra ben escairats i la llinda plana monolítica. La llinda central d’una de les grans obertures del primer pis presenta l’any 1801 gravat al centre. Aquestes obertures tenen sortida a tres balcons amb baranes de ferro decorades. Cal destacar, al bell mig de la façana, la presència de l’escut dels Estany, posterior a la construcció de la casa. L’edifici compta amb una petita capella dedica a la Mare de Déu de Montserrat, situada a la planta baixa. Les estances interiors són grans, amb els sostres alts coberts amb bigues de fusta i obertures emmarcades amb carreus de pedra. Destaca la decoració d’algunes cambres, amb arcs lobulats pintats en tons daurats, i la presència d’un plafó de ceràmica acolorit.

CAL POLDO / CASA POLDO / CAL TODÓ

El nom de Poldo procedeix del nom d’un antic propietari que es deia Leopoldo i hi tenia una fàbrica de telers. De fet, a la casa s’hi va instal·lar el primer teler mecànic de Catalunya. L’edifici fou rehabilitat de nou aproximadament pels voltants de l’any 2000. Actualment, la finca està segregada en diversos habitatges.

És un dels edificis més singulars del poble. Té una planta irregular que s’adapta al desnivell que hi ha entre el carrer i la plaça. Està format per tres grans cossos adossats, amb un petit de pati posterior. Els dos volums principals presenten les cobertes de teula àrab de dues vessants. Està distribuït en planta baixa i tres pisos, amb la façana principal orientada a la plaça Ramon Godó. Presenta un gran portal d’accés d’arc rebaixat, emmarcat amb carreus de pedra ben escairats. De la façana orientada al carreró d’accés a la plaça destaca un plafó de rajoles vidrades acolorides i un rellotge de sol sense el gnòmon. Un balcó corregut recorre bona part del pis principal. Ha estat restaurat modernament. La construcció està rematada per un ràfec de maons, sostingut amb llates i biguetes de fusta.

CAL CLOTET / CAL GELABERT / CA LA CIANA / LA CASA GRAN

Gelabert és el cognom dels actuals propietaris. El cognom Clotet procedeix dels propietaris de la fàbrica de teixits que hi havia hagut a l’escorxador de la vila. El sobrenom de Ciana prové de l’abreviatura del nom Verenciana, avantpassat de la família Clotet. És probable, que la casa fos coneguda com a cal Carbonell durant el segle XVIII. En aquest sentit, tenim notícia que durant la segona meitat de segle, alguns dels negociants més influents de la població s’estaven construint grans edificis residencials a la banda de ponent del camí ral a Calaf (o carrer Major). Un d’aquests, juntament amb els Romeu i els Gili, era la família Carbonell.

Edifici  de planta rectangular amb un jardí posterior amb piscina. Presenta la coberta de teula àrab de dues vessants i està distribuït en planta baixa, dos pisos i golfes. La façana principal, orientada al carrer de Sant Magí, disposa d’un gran portal d’accés rectangular. L’element més destacable de la façana és la decoració esgrafiada que encara es conserva a l’alçada dels pisos superiors. Està situada entre els buits i distribuïda en dos registres. Consisteix en quatre parelles de columnes amb cràteres (recipient grec de terrissa) als basaments (base i pedestal d’una columna) i capitells d’estil corinti. Les dues parelles de la segona planta també sostenen cràteres, tot i que rematades amb florons. La façana està emmarcada per dues columnes de les mateixes característiques situades als laterals. La façana posterior, orientada al jardí, presenta una terrassa descoberta al nivell del primer pis des de la que s’accedeix a una galeria d’arcs de mig punt emblanquinats. Unes escales comuniquen aquesta terrassa amb el jardí. El ràfec de l’edifici principal, que està decorat amb motius geomètrics (romboïdals) de color teula i blanc, es pot observar en d’altres edificis dels carrers de Vilanova i de Pere Palomas.

CAL SEGURA

La casa està situada al bell mig de l’antic camí reial d’Igualada (antic carrer Major), prop de la part central anomenada Mitja Vila o Mig Carrer (a l’alçada de l’actual plaça de Ramon Godó). Durant la segona meitat del segle XVIII, com a conseqüència del increment de noves construccions, es va anar configurant la futura estructura urbana del municipi, amb la creació de nous carrers i la consolidació i allargament d’altres, com per exemple el carrer Major que acabà desembocant en l’actual carrer d’Àngel Guimerà. En aquest sentit, tenim notícia que l’any 1785 es va ordenar la demolició dels porxos davanters d’algunes de les cases del carrer Major per eixamplar la via i facilitar el trànsit de persones i animals. Una d’aquestes cases era la del negociant Jaume Segura. També tenim notícia que en els terrenys on actualment s’aixeca l’edifici, hi havia tres cases que foren enderrocades per la família Segura amb la intenció de construir la seva residència. Es coneixien amb els noms de ca l’Oleguer, cal Gruetes i cal Cisteller. Els Segura eren una de les nissagues més destacables i actives de la diàspora coponenca del segle XVIII respecte al comerç espanyol, juntament amb d’altres famílies.

Edifici cantoner de planta rectangular, format per dos cossos adossats i amb un petit pati posterior orientat al carrer del Mur. Presenta la coberta de teula àrab de tres vessants i una terrassa descoberta situada a l’extrem nord. Està distribuït en planta baixa i dos pisos. La façana principal està orientada al carrer d’Àngel Guimerà. Compta amb un gran portal d’accés d’arc de mig punt adovellat amb guardapols i els brancals bastits amb carreus de pedra escairats. A la dovella clau hi ha gravat l’any de construcció, 1602, el nom de la família, “SEGURA” i un petit escut a la part superior de les inscripcions. L’escut representa la família Segura a la part inferior i els Rocabertí a la superior. Les obertures del primer pis són rectangulars. Es corresponen amb tres finestrals que tenen sortida a un balcó corregut, amb la llosana de pedra sostinguda per mènsules i la barana de ferro decorada amb dracs alats de forja. Els forjats del balcó de la façana principal corresponen a l’etapa modernista, tot i que es troben integrats a la reforma de l’any 1951 que rehabilità tot l’edifici. En aquesta mateixa planta s’obre una terrassa. La construcció està rematada per una cornisa sostinguda amb mènsules de pedra i fusta que s’observa a la part superior de totes les façanes.

CAL MESTRE / CAL JOVÉ POBRE

És probable que el gravat de la dovella central del portal de la casa es refereixi a Pere Jover Torras, fill del negociant Josep Jover Sans i nét de pagesos, que l’any 1730 era negociant a Valladolid. Els Jover formaven una de les nissagues més selectes i poderoses de la diàspora de negociants coponencs desenvolupada durant el segle XVIII. Anteriorment ja apareixien registrats al fogatge de l’any 1553. L’edifici és conegut com a cal Mestre degut al fet que dos mestres de l’escola de Copons hi van viure. Eren en Joan Obradors i la Vicenta Alumbreros. Se sap que durant el temps en que la casa era coneguda com a cal Jover Pobre, el propietari de la mateixa la va donar al poble de Copons perquè s’hi fes l’escola de les nenes.

Edifici completament rehabilitat, que presenta una planta rectangular i està format per dos cossos adossats, amb un pati posterior. L’edifici principal presenta la coberta de teula àrab de dues vessants i està distribuït en soterrani, planta baixa i dos pisos. La façana principal, orientada al carrer de Vilanova, presenta un portal d’accés d’arc de mig punt adovellat. La dovella central està gravada amb la següent inscripció: “JHS 1739 PERA YOVE“. L’altre portal de la planta baixa es correspon amb un portal rectangular per accedir al garatge. A la façana de ponent destaca una terrassa descoberta al segon pis. En aquesta façana se li adossa un volum auxiliar de planta rectangular. Se sap que la façana principal estava decorada amb uns esgrafiats florals que es van perdre.

CAL TABOLA / CAL MÚSIC

La casa està edificada a la banda de ponent de les terres que antigament ocupava el castell de Copons (actualment, aquestes terres estarien delimitades pel carrer del Mur, el passeig de Sant Magí i la pujada del Castell). Eren terres caracteritzades per una orografia abrupte i gens aprofitable per a l’ús agrícola. Així, a mitjans del segle XVIII, donada l’elevada demanda de sòl urbà per l’enriquiment de la població gràcies a la diàspora de negociants coponencs, l’ajuntament “va reprendre els establiments, aturats després de la Guerra de Successió per ordre del Superintendent de Catalunya“, i que s’havien iniciat per la banda de Sòl Carrer i del lloc de Vilanova. De fet, els primers contractes emfitèutics efectuats al carrer del Mur es remunten a la dècada de 1760. En aquest sentit, la data gravada al carreu encastat a la façana principal de la casa és força prematura. Tot i que no s’ha pogut trobar cap referència directa a l’edifici, sembla força probable pensar que hagués estat propietat d’algun dels grans negociants coponencs del segle XVIII. És probable que el sobrenom de Cal Músic fes referència a la professió d’algun dels seus habitants, tot i que no se sap amb certesa.

Edifici de planta rectangular que ha estat completament rehabilitat en els darrers temps. Presenta la coberta de teula àrab de dues vessants i està distribuït en planta baixa, dos pisos i golfes. La façana principal compta amb un portal d’accés d’arc escarser adovellat. La dovella central està decorada a mode de mènsula amb una cara femenina i decoracions vegetals en alt relleu. Entre la planta baixa i el primer pis destaca un carreu de pedra encastat al bell mig del parament, amb la data 1738 gravada al centre. La façana està rematada per un ràfec de teula decorat amb motius geomètrics i sostingut amb mènsules de fusta. L’interior de la casa està completament reformat. Compta amb una col·lecció de mobles antics i peces força destacables com per exemple una premsa de gàbia.

CAL GENERAL

És força probable que cal General fos l’anomenat “castell nou” que el comanador Copons (germà de Ramon de Copons) va erigir al capdavall de l’actual carrer de Vilanova al segle XV. A principis del segle XVII s’assegurava que feia molt de temps que el castell de Copons estava “derruhï(t) y enderroca(t)“. De fet, “la pedra vella de dit castell vell” s’havia utilitzat per construir i fortificar la casa privada o “castell nou” d’Antoni de Vilaplana i de Copons, el castlà de l’època que en tenia la propietat. Sabem que en aquesta època, l’edifici comptava amb un baluard de defensa. L’apel·latiu de General prové de la creença que durant el període de les guerres carlines hi pernoctava un cap de tropa. Era habitual que quan les tropes es desplaçaven pel territori, pernoctessin a les cases dels pobles per on passaven. En el cas de Copons, el cap de tropa sempre dormia a cal General. Durant un temps també, l’edifici va ser conegut per cal Solé i era propietat de la família que portava el mateix cognom.

Edifici cantoner de planta rectangular, amb pati posterior. Presenta la coberta de teula àrab de dues vessants i està distribuït en soterrani, planta baixa, dos pisos i golfes. La façana principal, orientada al carrer de Vilanova, presenta tres grans portals d’accés rectangulars.

NUCLI DE SANT PERE DE COPONS o SANT PERE DE COMALATS

El petit veïnat de Sant Pere de Copons (o de Comalats), situat al nord-est del nucli urbà de Copons, en la confluència entre la riera de Sant Pere i la Floranca, es correspon amb una antiga sagrera medieval centrada per l’ermita romànica de Sant Pere, que dóna nom al nucli. Es tracta d’un nucli  format al voltant de l’església romànica de Sant Pere, bastida al segle XII. Actualment, el temple està situat a la banda de migdia mentre que les cases que el conformen se situen al nord. La majoria d’aquests edificis es troben alineats en un únic carrer situat a la banda nord del temple. Aquestes cases presenten una tipologia constructiva semblant, donat que totes foren bastides a mitjans del segle XVIII. Són de planta rectangular, amb teulades de dues vessants i distribuïdes en planta baixa, pis i golfes. Són construïdes en pedra desbastada disposada regularment. Actualment, la majoria han estat rehabilitades. Anteriorment, durant la dècada dels anys 20 del segle XX, hi havia vuit cases i quatre d’elles eren habitades. En total hi vivien una trentena de veïns. El nucli va estar deshabitat fins a la dècada dels anys 70. A partir dels anys 80, el nucli torna a estar habitat,  amb cases rehabilitades i condicionades per les noves famílies.

SANT PERE DE COPONS o SANT PERE DE COMALATS

La capella romànica de Sant Pere formava part de l’antic terme del castell de Copons, en el indret conegut com a Comalats. Tot i que el lloc de Comalats no es documenta fins a finals del segle XII, tenim notícia que l’any 1020, Guifred de Balsareny (repoblador del terme) ven a la seva muller Ingilberga el terme del castell de Copons. I posteriorment, en el seu testament, Ingilberga deixa un camp a l’església de Sant Pere de Copons, quedant així establert en primer lloc el topònim de Copons per sobre del de Comalats. La capella sempre ha estat sufragània de la parròquia de Santa Maria de Copons. Així queda recollit en la visita pastoral del bisbe Pasqual de Vic a la parròquia l’any 1685. L’any 1889 es va reformar tota la coberta del temple, sobrealçant la nau central per construir la nova volta de canó amb llunetes. També va ser el moment en el que es va edificar l’envà que separa la nau de l’absis original. Sabem que l’obra va costar 125 pessetes i es va acabar el dia 6 d’octubre del mateix any.

És una capella romànica d’una sola nau amb absis semicircular. La nau està coberta per una volta de canó amb llunetes dividida en quatre trams separats per arcs faixons de mig punt, que es recolzen als murs laterals. L’absis original, que està cobert per una volta de quart d’esfera de pedra, es troba separat de la nau mitjançant un envà que fa de suport al retaule de Sant Pere, que actualment presideix l’altar major. Als peus de la nau hi ha el cor, al que s’accedeix mitjançant unes escales de pedra. El temple s’il·lumina gràcies a una petita finestra rectangular, oberta al mur de migdia de la nau, i una finestra espitllerada, situada al bell mig de l’absis. La façana principal, orientada a migdia, presenta un portal d’accés d’arc de mig punt bastit amb grans dovelles de pedra i els brancals fets de carreus de pedra ben escairats. Està rematada per un doble ràfec de teula àrab. Sembla ser que aquest portal d’accés a l’interior del temple és posterior a la construcció de l’edifici. La façana de ponent està coronada per un campanar d’espadanya. La construcció presenta les façanes llises, tot i que encara s’observen diversos forats de bastida. L’edifici original és fet de carreus de pedra ben escairats i disposats en filades regulars. Actualment, el temple acull diversos actes culturals, i des de l’any 2012, s’ha instaurat la Festa Major de Sant Pere.

JACIMENT ARQUEOLÒGIC DE SANT PERE DE COPONS

Es tracta d’una necròpolis formada per inhumacions construïdes en caixes fetes de lloses de pedra de planta rectangular i tapades amb lloses de pedra. L’orientació de les tombes va en sentit est-oest i hi ha enterraments d’individus adults i infants. Actualment, no en queda cap resta visible, donat que l’entorn de l’església està pavimentat.

El jaciment fou identificat pel membres de la Secció d’Arqueologia del Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada el dia 24 de novembre de 1991. Segons informacions obtingudes d’alguns dels veïns del nucli, les restes anaren aparegueren en diverses obres i reformes efectuades al voltant de l’església i a les cases que conformen el nucli. Per les característiques tipològiques dels enterraments, les restes es poden adscriure cronològicament entre els segles X-XI, coincidint amb el moment fundació de l’església.

ALGUNS DELS MOLINS DE COPONS

La primera referència documental relacionada amb l’existència d’un molí paperer al Raval de Copons és una concòrdia entre Ramon d’Albarells, Bertran de Montfalcó i Berenguer de Copons de l’any 1193. En ella es tractava el tema de l’aprofitament de l’aigua de l’actual riera Gran, per posar en funcionament un molí de “papirum” en aquell indret.

Els antics molins del terme de Copons se situaven estratègicament, a la riba del riu Anoia, l’un rere l’altre per aprofitar l’aigua i l’espai. Cada un d’ells comprenia una resclosa, que era l’encarregada d’elevar el nivell de l’aigua del riu i per a poder-la transportar a la bassa del molí mitjançant un canal. Aquestes característiques van ser molt beneficioses per la subsistència de moltes de les famílies de la zona, ja que molts d’aquests molins eren fariners, fet que donava la possibilitat de moldre ells mateixos la seva pròpia farina per la fabricació del pa.

MOLÍ DE L’AMADORA / MOLÍ DE BAIX

Ja durant el segle XVI, el molí era propietat de la família Carbonell. Al segle XVII sabem que hi treballaren dos dels membres de la família. Malgrat tot, la primera referència documental del molí és de l’any 1778, on es menciona que era paperer. La propietat del molí es mantingué dins de la família Carbonell durant el segle XVIII. A principis del segle XIX, la propietat era d’Amador Carbonell i Com (o Tudó), el qual va edificar la casa coneguda com ca la Madora, que es troba adossada a la façana de ponent del molí, l’any 1801. Amb la seva mort l’any 1818, la seva esposa Isabel Carbonell i Soler, coneguda com l’Amadora, heretà la casa i el molí. A mitjans del segle XIX, el molí consta ja com a fariner. L’any 1869 els seus néts van vendre aquestes propietats a Maria Josefa Estany i Pujol per 2380 escuts, la qual l’any 1886 arrendà el molí a Isidre Tomàs i Brunet per a 20 anys. Amb la mort de la propietària l’any 1906, la seva germana Maria heretà el molí, tot i que el vengué un mes després a Pere Tomàs i Cortadellas.

Es té constància que en aquells moments, el molí estava destinat a moldre guix i que es mantingué fins l’any 1930 aproximadament. Amb la mort del darrer propietari l’any 1942, el molí passà a mans del seu fill Ramon Tomàs Roca que el vengué una altra vegada a Teresa Estany, ara comtessa vídua de Lacambra, l’any 1945. En els darrers anys de la gestió dels Tomàs, el molí servia de pallissa per a criar-hi conills. L’any 1997, la propietat del molí i també de la casa tornà a canviar de mans. La galeria del pis superior es correspon amb l’estenedor utilitzat quan el molí era paperer al segle XVIII.

Edifici cantoner format per dos cossos adossats, amb les restes de la bassa a la part posterior de la finca. Està distribuït en soterrani, planta baixa i dos pisos, però no té teulada. Tot i això, l’edifici està cobert al nivell del primer pis. La façana principal, al carrer del Raval, té un gran portal d’accés rectangular reformat, amb la data 1702 gravada a la llinda. A l’interior, el soterrani està cobert per una volta on hi ha tres piques de pedra relacionades amb la funció paperera de l’edifici. A un nivell inferior hi ha el carcabà (la cavitat en la qual gira la roda del molí hidràulic). De fet, el molí conserva diversos elements relacionats amb l’activitat paperera del segle XVIII. La bassa, adossada al nord-oest del molí, és de planta més o menys rectangular i actualment està en desús. El molí agafava l’aigua que sortia del molí del Mig, mitjançant una mina que discorria per sota del camí de les Basses fins a la bassa del molí. A través d’un cup, l’aigua baixava fins al carcabà per la canal i feia moure el rodet. Un cop fora, passant per sota de la casa gràcies a una mina, l’aigua era reconduïda fins a la riera Gran.

MOLÍ DE DALT / MOLÍ DE LA VILA / MOLÍ DEL COMÚ

Tot indica que el molí fou construït a finals del segle XVII. Tenim notícia que l’any 1696, els jurats de la vila de Copons van demanar als responsables de la Batllia General del Principat permís per bastir un o dos molins drapers que agafarien l’aigua de la riera de Fontdolla (actual riera Gran), a través d’una sèquia existent que abastia als horts i a la població. El molí era de propietat municipal, tot i que en els primers temps de funcionament era cedit en arrendament a moliners que l’explotaven. L’any 1707, els jurats de la vila el van vendre per 240 lliures juntament amb la casa, l’hort, l’instrumental, la bassa i l’aigua per fer-lo funcionar a Isidor Trullàs, moliner draper. Durant el segle XVIII, el molí passà a ser fariner. Hi ha una menció de l’any 1818 que així ho corrobora. A mitjans del segle XIX, el molí es trobava en un estat força ruïnós i la propietat tornava a ser del municipi. Donat el seu mal estat de conservació, el Consell Consultor de la província va impedir-ne la venda, però va acordar amb l’Ajuntament que podia arrendar-lo a condició que el proper llogater el reparés. S’arrendà l’any 1858 a Manuel Carbonell i Sans, el qual rehabilità l’estructura de l’edifici i canvià el rodet, l’arbre i les moles, entre d’altres elements. Amb l’entrada en vigor de la desamortització de Mendizábal, l’any 1875 es va subhastar el molí, passant a mans de Manuel Romeu (o Rovira) i Font, de Copons. L’any 1924 tornava a ser de propietat municipal, tot i que el seu arrendatari era Pere Tomàs Cortadelles, primer moliner de la família que va tenir arrendats els tres molins urbans de Copons (molí de Dalt, del Mig i del Madora o de Baix) fins a la desaparició de l’activitat. El molí de Dalt deixà de funcionar al començament de la Guerra Civil (1936-1939) i retornà a mans municipal després del conflicte.

Edifici enrunat de planta rectangular, adossat al mur de migdia de la bassa que l’alimentava. No es conserva la coberta, tot i que sabem que era bastida en teula àrab, i estava distribuït en planta baixa i pis. La sala de moles està situada a la planta baixa i conserva una volta de canó rebaixada, bastida amb pedra escairada lligada amb morter de calç i sorra. Al centre hi ha la mola volandera. El molí prenia l’aigua de la resclosa situada a la font de la Canal, a la riera Gran. L’aigua era desviada cap a la sèquia que la conduïa fins a la bassa. En un extrem de la bassa es conserva l’embocadura del cup, que donava la pressió necessària a l’aigua perquè a través de la canal, fes moure el rodet situat al carcabà. Sortint del carcabà l’aigua anava a la sèquia que servia per regar els horts dels voltants o bé a la sèquia que anava cap al molí del Mig. Actualment, la bassa s’utilitza per regar els horts dels voltants.

MOLÍ DEL MIG / MOLÍ DEL CARLÀ / MOLÍ DELS CARBONELL / MOLÍ DEL CASTELL

La primera referència documental del molí del Mig és de l’any 1618, quan la Intendència General del Principat de Catalunya autoritza als antecessors de Josep Carbonell Cases a utilitzar l’aigua de la riera de la Fontdolla (actual riera Gran) i totes les que puguin recollir per omplir la bassa del molí, previ pagament d’un cens anual al Reial Patrimoni. En aquesta època, el molí és fariner i es coneix amb el nom de Carlà. Al segle XVIII, el molí es coneix com el molí dels Carbonell. L’any 1778, el propietari del molí era Josep Carbonell i Cases, un pagès de Copons que el mateix any va demanar autorització per construir un trull d’oli hidràulic a l’edifici del molí, amb règim d’exclusivitat. L’any 1779 se li donà el permís especificant que mentre funcionés el molí de farina no podia funcionar el d’oli. Sembla ser que es dugueren a terme les obres de reforma i adaptació de l’edifici per aquesta nova funció, ampliant el cos principal cap al nord-est per instal·lar-hi el trull d’oli. A mitjans del segle XIX, entre els anys 1851-1854, el propietari del molí era Josep Carbonell Oliva. És probable que durant aquesta època, el molí no tingués la competència comunal ja que l’any 1858 consta que el seu estat era ruïnós i que no es trobava cap adjudicatari que se’n fes càrrec. L’any 1866, el propietari era Josep Carbonell Sans. En la inscripció de la finca al Registre de la Propietat d’Igualada s’especificava que l’edifici tenia un molí d’oli i un altre de fariner, i que estava valorat en 17000 rals. L’any 1872, donats els altíssims deutes de Carbonell, la finca del molí fou embargada, passant en primer lloc a mans de Raimundo Riba i Prat, que el vengué a Josep Riba i Aguilera l’any 1884. L’any 1898, el molí és arrendat a Ramon Martí Rodó, i  poc després, l’any 1902, l’arrendament és declarat nul, així com la compravenda efectuada l’any 1884. A inicis del segle XX, el molí estava arrendat a Pere Tomàs Cortadellas i al seu fill Ramon Tomàs Roca. Fins als anys 30, el molí d’oli va estar funcionant i durant el període de la Guerra Civil es tornà a moldre farina. L’any 1939, la propietat era de Dolors Martí i Rodó. Uns anys més tard, el molí deixà de funcionar.

És un edifici enrunat  format per tres cossos i adossat al mur de migdia de la bassa que l’alimentava. No es conserva la coberta, tot i que sabem que era de dues vessants i bastida en teula àrab. En origen estava distribuït en planta baixa, pis i golfes, tot i que actualment ha perdut els dos pisos superiors. La façana principal, orientada al camí de les Basses, hi ha un portal d’accés rectangular amb els brancals bastits amb carreus de pedra escairats i la llinda de fusta. La meitat dreta d’aquesta obertura es troba tapiada, empetitint d’aquesta manera el portal. Al brancal esquerre s’observen unes lletres gravades en baix relleu: “RT”. A l’interior, la primera estança es la que es correspon amb el molí pròpiament dit. Al fons de la cambra es conserven tant la mola volandera com la sotana (la mola inferior, fixa, d’un molí). El molí agafava l’aigua sota el desguàs del molí de Dalt. Mitjançant una mina mig soterrada per sota del camí de les Basses, l’aigua anava a parar a la bassa d’aquest molí. La bassa està en bones condicions i actualment s’utilitza per regar els horts dels voltants. A l’extrem de la bassa que tocava l’edifici hi havia el cup, que amb la pressió que generava permetia moure el rodet, situat al carcabà. A través d’una mina, l’aigua sortia del carcabà i baixava fins al molí del Madora.

MOLÍ DELS NOCS

És probable que durant el segle XVIII o principis del XIX, a l’edifici hi hagués una fàbrica moguda per l’aigua. A finals de segle, però, la masia funcionava com a molí bataner (o draper) i estava dotada d’una sèquia per a la força hidràulica. L’any 1825 es reconverteix en una fàbrica de teixits especialitzada en mantes de borra o cotó,  i no pas de llana. És probable que hagués estat la primera fàbrica d’Espanya amb telers mecànics que anaven amb aigua, tot i que això no està confirmat. Entre els anys 1851-1853, el batà no funcionava. Durant aquest temps, el propietari era en Josep Carbonell Oliva i quan morí, el 1861, deixà la propietat al seu fill, Josep Carbonell i Sans. L’any 1865, amb la inscripció de la finca al registre de la propietat d’Igualada, consta que la finca rústica on era emplaçat el batà s’anomenava les Colomines, estava situada a la partida de la Riera i tenia un valor de 26000 rals. Entre els anys 1872 i 1879, la finca fou embargada i finalment va passar a ser propietat de Josep Riba i Aguilera. El 1884 adquireix la finca el seu germà i beneficiat de la Catedral de Barcelona, Antoni Riba. L’any 1892 aquest propietari va dividir la finca i la casa, establint dos dominis útils diferenciats a Magí Rosich Estruch i a Josep Bisbal Cuadras. Tot i això, el batà no es tornà a posar en funcionament i la masia es transformà en una explotació agrícola amb bestiar. Al segle XX, tenim notícia que l’exèrcit de la República hi va establir un lloc de comandament per a la retirada de les tropes. A principis dels anys 90, l’edifici fou reformat creant un habitatge independent a la segona planta.

És un edifici aïllat de planta rectangular, bastit en un terreny en desnivell respecte el camí de terra que li dóna accés. Es va retallar tot aquest talús de terra per construir-lo. Presenta la coberta de teula àrab de dues vessants i està distribuït en soterrani, planta baixa, dos pisos i golfes. La façana principal, orientada al sud-est, compta amb un portal d’accés rectangular, amb l’any 1825 gravat. Per salvar la distància entre el portal i el camí hi ha una passarel·la metàl·lica de nova construcció. Sota d’aquesta es conserven les restes del pont d’accés original, format per un arc de mig punt bastit amb maons i disposat entre la façana i el talús, gràcies a un contrafort de pedra. Pels voltants de la construcció hi ha diversos edificis annexes dedicats, en origen, a tasques relacionades amb l’agricultura i el bestiar. La bassa està en desús i es va reconvertir en l’actual zona d’horts de la finca. Prenia l’aigua d’una resclosa que estava situada a la confluència entre la riera Gran i la de Sant Pere. L’aigua anava de la resclosa a la bassa a través d’una sèquia recentment desapareguda. A la part més elevada de l’edifici hi hauria l’entrada d’aigua que passava per un noc (lloc on funcionen un o més batans de maces) i, un cop aprofitada, saltava a la planta inferior per un altre noc. L’operació es repetia fins al nivell més baix i d’aquí al carcabà.

ALGUNS DELS INDRETS PER ON PASSA LA CAMINADA:

GORG DEL NAFRE

Es tracta d’un gran clot format en el llit de la Riera Gran, on l’aigua s’entolla i alenteix el seu curs. L’aigua cau per una cascada d’uns cinc metres d’alçada aproximada. En determinades èpoques de l’any, l’aigua cau en dues o tres cascades diferents. El toll presenta una planta més o menys circular d’entre 15 i 18 metres de diàmetre i sempre està ple d’aigua. La zona es caracteritza per una abundant vegetació de ribera que ombreja el gorg.

CORRAL DEL BEP

Edifici aïllat de planta rectangular que ha estat recentment rehabilitat. Està organitzat en una única planta disposada a dos nivells diferenciats i cobert per una teulada de dues vessants, amb el carener paral·lel a la façana principal. Totes les obertures de l’edifici són rectangulars i completament reformades, destaca un gran finestral obert a la façana de llevant.

La construcció està bastida en pedra sense treballar de diverses mides, lligada amb morter i disposada de manera regular. A pocs metres hi ha una barraca de vinya.

CAL CARRERES

Masia aïllada i completament rehabilitada. L’edifici principal està format per dues construccions adossades que presenten les cobertes de teula àrab de dues vessants, amb els careners paral·lels a la façana principal, i estan distribuïdes en planta baixa i pis. L’edificació de migdia té un portal d’accés d’arc de mig punt adovellat amb els brancals batits amb carreus de pedra escairats. Al costat hi ha una finestra rectangular amb l’ampit de gres que es repeteix en les tres obertures del pis. La construcció de tramuntana presenta un portal obert al primer pis, al que s’accedeix mitjançant unes escales adossades a la façana,  i té dues finestres als costats.

Aquesta masia té una edificació de planta rectangular adossada a la façana de ponent. Presenta la coberta de teula àrab d’un sol vessant i d’una planta. Alhora, adossats a l’extrem de migdia de la façana principal, hi ha dues petites construccions de planta rectangular, amb les cobertes de teula d’un vessant, que es corresponen a un edifici auxiliar i un porxo obert al jardí. La construcció està bastida en pedra desbastada i sense treballar de diverses mides, lligada amb morter i posada de manera regular. A escassos metres de distància de la masia, al costat del camí d’accés a la propietat, hi ha un edifici de planta rectangular, en origen destinat a les tasques agrícoles. Davant la façana principal de la masia hi ha una bassa de planta arrodonida bastida en pedra.

CAL SALVADORET

Masia aïllada formada per dos edificis adossats, completament rehabilitada i delimitada per una tanca que la separa dels camins d’accés. L’edifici principal presenta la coberta de teula àrab de dues vessants i està distribuït en planta baixa, pis i golfes.

La façana principal, orientada a llevant, presenta un portal d’accés rectangular amb carreus de pedra i la llinda plana. Està protegit per un voladís sostingut per una solera de bigues de fusta.

Entre aquests dos pisos s’observa el recreixement de l’estructura, corresponent a una de les reformes antigues que va patir l’edifici. La resta de façanes d’aquesta construcció compten amb finestres rectangulars, algunes d’elles amb llindes de fusta. L’interior de l’edifici està completament reformat; es conserva el cup de vi, que actualment s’utilitza com a cisterna per l’aigua. Adossat a la façana de migdia hi ha una construcció d’obra nova amb teulada d’un sol vessant, amb un porxo a la planta baixa i quatre grans finestrals. Situat a la cantonada nord-est de la finca hi ha un edifici de planta rectangular distribuït en dos pisos, que originàriament feia les funcions de corral i pallissa. Està cobert per una teulada d’un sol vessant sostinguda amb bigues de fusta. El pis superior està completament obert a l’exterior. El paviment exterior que dóna accés al portal de l’edifici principal està format per la pròpia roca mare de la zona. Tot i que està perfectament regularitzada per poder-hi caminar, s’observen certs rebaixos provocats per l’aigua que circula per sota la casa quan plou. Aquesta aigua provoca el fet que la part de ponent de l’edifici s’inundi sovint. Situat al porxo de nova creació es conserven les restes d’un forn.

CAPELLA DE SANT GABRIEL

La notícia més antiga que es coneix és de l’any 1666. L’any 1685 consta que la parròquia de Veciana hi anava en processó pels dies de Lledànies o per Sant Marc.

Petita capella situada sobre una carena. És de planta rectangular, d’una sola nau, amb la coberta ensorrada però que era a dues aigües i el carener perpendicular a la façana principal.

Destaca la portada d’entrada adovellada, d’arc rebaixat. A l’interior es veuen restes de la volta de canó, feta de maó i es conserven parts de l’enguixat. La teulada sembla que va caure a conseqüències de les tempestes de l’any 1969 i el foc de l’any 1986 va malmetre’n l’interior.

Al davant hi ha un petit recinte tancat, amb dos accessos, amb una paret de pedra seca de poc més d’un metre d’alçada que encara es conserva.  Aquest recinte servia per delimitar la zona de mercat que es feia per l’aplec de Sant Gabriel, on es posaven paradetes.

L’arcàngel Sant Gabriel és el patró del poble de Veciana. El diumenge següent al dia de Sant Josep, que és el 19 de març, se celebra a l’església parroquial de Santa Maria de Veciana la missa en honor seu. A la sortida de missa es fa el repartiment dels panets beneïts, que cada any els paga una família diferent. En èpoques de vaques magres hi havien moltes trifulgues per aconseguir el pa i, com era escàs, es va decidir fer un accés per l’entrada i l’altre per la sortida per tal de controlar els que ja n’havien rebut.

CAL BARGUÉS

Masia aïllada i rehabilitada de planta més o menys rectangular, formada per diversos cossos adossats i envoltada de camps de conreu. L’edifici original està situat a la banda de migdia de la construcció. És de planta rectangular, amb la coberta de teula àrab d’un sol vessant i està distribuït en planta baixa i pis. La façana principal, orientada al sud-est, presenta obertures rectangulars amb els emmarcaments arrebossats, totes elles reformades. A la façana nord-est se li adossa un petit edifici rectangular, amb coberta d’un sol vessant, i reformat. La resta de construccions auxiliars situades a la banda de tramuntana també estan rehabilitades. A l’extrem de migdia, en canvi, hi ha les restes d’un edifici bastit en pedra que es troba en força mal estat de conservació.

MAS GARRETA

Masia situada en un emplaçament enlairat des d’on es té molt bona visibilitat i envoltada de camps de conreu. L’edifici principal és de planta rectangular i consta de planta baixa, pis i golfes. La coberta és de teules àrabs a dues aigües, amb el carener paral·lel a la façana principal. La porta principal és amb llinda de fusta i les obertures són emmarcades amb carreus ben escairats amb una distribuïdes asimètricament. A més de l’edifici principal, hi ha diversos annexos: coberts, pallisses, era, pedrís i bassa. A la part posterior, hi ha una espectacular alzina centenària. S’ha cobert un nou portal dividint la casa en dos habitatges.

CAL PONÇ

Masia aïllada formada per quatre edificis adossats i envoltada de boscos i camps de conreu. L’edifici principal està distribuït en planta baixa, dos pisos i golfes. Presenta la coberta de teula àrab de dues vessants. La façana de migdia compta amb un portal d’accés d’arc rebaixat adovellat. A la dovella clau destaca un òval en alt relleu amb l’any 1880 gravat al centre. La façana nord presenta un portal d’accés rectangular obert a l’alçada del primer pis. Aquest portal presenta els brancals bastits amb carreus de pedra desbastats i la llinda plana gravada amb la següent inscripció: “FRANCISCO PONS AY 1880”. Adossat a l’extrem nord de la façana de llevant hi ha una petita construcció amb teulada d’un vessant ensorrada i distribuïda en soterrani, planta baixa i pis. A la banda est de la masia destaquen dues construccions adossades de planta rectangular, destinades a les tasques agrícoles. Tots dos han perdut les cobertes. Al costat de la cantonada nord-oest de l’edifici principal hi ha un pou aïllat de planta quadrada, bastit en pedra i cobert per una volta plana de lloses de pedra. Cal destacar que la casa està construïda en un desnivell natural del terreny, cosa que fa que l’edifici estigui situat a diferent nivell.

CORRAL DEL LLOBET

Edifici aïllat de planta rectangular, envoltat de camps de conreu, d’un únic nivell i cobert per una teulada de teula àrab de dues vessants. Les obertures es concentren a les façanes d’est i migdia, són rectangulars i han estat reformades. A la façana de llevant destaca una petita obertura formada per una sola pedra escairada, en la que s’obre un petit arc de mig punt a mode de forat de ventilació. La banda de ponent de l’edifici també ha estat reformada i presenta la façana de migdia bastida en totxo i lligada amb ciment. Serveix de magatzem i garatge per la maquinària agrícola. La part interior de la banda de llevant, que està dividida en dues estances, es troba coberta d’una abundant vegetació. La construcció original està bastida en pedra sense treballar de diverses mides, disposada regularment.

CA LA MUNDA

Consta de dos edificis principals. La coberta és de teules àrabs a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal, orientada a migdia. Disposa d’edificis afegits a l’edificació original. La masia ha estat ampliada i reformada, respectant i tenint en compte la tipologia arquitectònica tradicional.

SANT JAUME DE CASTELLNOU

La capella de Sant Jaume de Castellnou és parròquia independent entre els segles XIII i XV. Anys després passà a ser sufragània de l’església de Sant Martí d’Albarells d’Argençola.

Capella de planta rectangular, d’una sola nau, amb presbiteri de planta quadrada. Té una capella lateral a banda i banda a mode de creuer i un petit campanar. Està dedicada a Sant Jaume i refeta durant el segle XVII. Actualment l’interior està ple de deixalles i el seu deteriorament és notable. Té un cor situat als peus amb l’escala d’accés a l’entrada de l’església. En destaca la porta d’entrada, d’estil renaixentista,  feta de pedra treballada amb motllures i llinda recta, encapçalada per un frontó de mig cercle. Els murs són de pedra i a l’interior hi ha un recobriment de guix amb ornamentacions.

Amb la Guerra Civil van enderrocar l’altar que tenia dues columnes i un retaule i ho van apilonar sota el marge. Els soldats van obligar  a un veí del municipi a cremar-ho tot.

A l’entrada mateix, al terra, hi havia una tomba d’ 1,80 m de fondària, els soldats la van profanar i van calar-hi foc.

CASTELLNOU D’AUBARELLS

També conegut amb el nom de Castellnou del Camí, Castellnou d’Albarells, Castellnou d’Albarenys o Castellnou de Santa Maria.

Castellnou d’Aubarells és un llogaret del municipi de Veciana, ubicat en un tossal,  damunt Santa Maria del Camí, poble amb el qual formà un municipi al segle XIX. A banda de la capella dedicada a Sant Jaume, es diu que antigament hi havia 18 cases habitades.

Només es conserva la coneguda com a Cal Llorenç, que és una masia de gran presència, aixecada a la part més elevada de la zona i dominant tot el paisatge als quatre vents, però sobretot tenint una vista directa sobre l’antic camí reial. És de planta rectangular i consta de planta baixa, pis i golfes. Algunes obertures estan emmarcades amb pedra carejada i d’altres no. La façana de ponent és atalussada i de pedra, donant un aspecte de fortificació.

VILADASES

El nucli de Viladases, situat al nord-oest de Copons, es caracteritza per la presència de diverses masies que actualment han passat a ser segones residències. Els pagesos de la zona es dedicaven al cultiu de l’olivera, cereals, vinya i arbres fruiters.

CAL FAVÓ

Masia aïllada formada per diversos cossos adossats i que ha estat molt reformada i ampliada en les successives intervencions que ha anat patint al llarg del temps. La part més antiga de la casa està situada a la banda de migdia de la construcció i formada per un volum de planta rectangular distribuït en planta baixa i pis, amb la coberta de teula àrab de dues vessants, la qual està orientada a migdia. Presenta obertures rectangulars reformades amb els emmarcaments arrebossats i emblanquinats. Adossat al nivell del pis hi ha un volum rectangular amb coberta d’un sol vessant, que correspon a un porxo de recent construcció. Està obert a l’exterior mitjançant cinc arcs de mig punt bastits en pedra, sostinguts per pilars arrebossats i emblanquinats. Adossat a la façana de llevant d’aquesta obra principal hi ha la resta de la construcció antiga de la masia. Es tracta d’un cos de planta rectangular amb la coberta de teula àrab d’un vessant, que està organitzat en un sol nivell. Les obertures són rectangulars i destaquen, adossats a la façana, tres contraforts atalussats bastits en pedra.

La construcció antiga presenta les façanes arrebossades i emblanquinades.

SERRA DEL BALÇ DE LES FORQUES

Es tracta d’una muntanya de relleu suau que presenta una alçada màxima de 507 m. i està situada a l’extrem sud-oest del nucli urbà de Copons, formant part de la serra del mateix nom. La zona es caracteritza per una abundant vegetació arbustiva que la cobreix combinada amb alguns espècimens d’alzina i pi blanc. Pels seus voltants hi ha diverses barraques de pedra seca. La zona ofereix unes vistes impressionats del nucli urbà i el seu entorn més immediat.

A finals del segle XVII, els condemnats a mort eren penjats a les forques que estaven situades en aquest indret.

LLEGENDA DE L’ABAT COPONS DE POBLET

El senyor de Copons va ser el qui més terres va reconquerir i alliberar del poder sarraí. Com que després de la lluita, l’església va quedar molt arruïnada, el cavaller de Copons va cedir a l’església tant terreny com va necessitar per aixecar nous temples i monestirs. Però aquesta donació comportava el pagament d’un tribut que el senyor rebria anualment. Encara que fos més simbòlic que efectiu (consistia en una guatlla, una tórtora i una perdiu), el cavaller va voler que quedés ben escripturat que, si un monestir deixava de pagar, el senyor o els seus successors es podrien apropiar del copó del temple. Un dels monestirs que varen ser aixecats fou el de Poblet. La comunitat sempre va satisfer el tribut, fins que un Pare Abat va creure que el dret ja havia prescrit perquè feia molts anys que durava i decidí no pagar. El senyor de Copons es disposà a fer ús del seu dret. Va anar fins a Poblet i va agafar el copó. El Pare Abat, que havia estat home d’armes, es va encarar amb el cavaller. Va haver una brega molt aferrissada, tots dos van estar forcejant una bona estona, fins que el cavaller desembeinà l’espasa i amb un cop, va tallar el braç de l’Abat. El cavaller immediatament es va adonar del que havia fet, se’n va penedir i va demanar perdó. Per purificar el seu pecat, va demanar ser monjo del monestir. I així va ser com el cavaller de Copons va esdevenir monjo i anys més tard, Pare Abat. El període de més prosperitat de Poblet es correspon a l’abadiat del cavaller.

FIRES I FESTES:

-Festa Major d’estiu: pels voltants del 15 d’agost.

-Festa Major d’hivern: pels voltants del 20 de gener, Sant Sebastià, patró de la població.

-Festa Major de Sant Pere de Copons: pels voltants del 29 de juny.

FONTS CONSULTADES:

-Amades, Joan. Les millors llegendes populars. Ed. Selecta.

-Autors varis. Historia de les comarques de Catalunya. Anoia. Edicions Parcir Selectes. Volum I.

-Llacuna i Ortínez, Pau. Mascó i Brescó, Teresa. Rutes per l’Anoia. Història i art.  La Veu de l’Anoia.

-Moncunill, Antoni. Llegendes de la comarca de l’Anoia. Igualada.

-www.copons.cat

-www.enciclopedia.cat

-ww.idescat.cat

-www.poblesdecatalunya.cat