Llibrets Caminada


Informació cultural XVIII CAMINADA POPULAR DE L’ANOIA

LA TORRE DE CLARAMUNT

LOCALITZACIÓ

El municipi de la Torre de Claramunt, pertanyent a la comarca de l’Anoia, es troba al SE d’Igualada. És un poble amb una densitat de població de 3.722 habitants (2016), amb una extensió de 14,80 km’s². El nucli antic es troba a 364 m. d’altitud. Es troba a la vall baixa de la riera de Carme, on aquesta conflueix amb el riu d’Agost.
Els nuclis urbans de la Torre de Claramunt són la Torre Baixa, Vilanova d’Espoia, Ca l’Anton, les Pinedes de l’Armengol, el Xaró, el Pla de la Torre, la Serra i el Camaró.
La meitat del terme és ocupat per bosc de pins amb algunes alzines i roures, l’altra meitat, hi predominen els conreus de secà, cereals, vinya, ametllers i oliveres.

HISTÒRIA

El nucli de la Torre de Claramunt deu el seu nom a la torre de guaita que el senyor de Claramunt va construir-hi al 1070, per tal de vigilar i controlar la vall de la riera de Carme i el camí del Penedès.
Durant el segle XII trobem ja documentades l’església de Sant Joan de la Torre i la de Sant Salvador d’Espoia.
La saga dels Claramunt, procedents de França (originàriament Clairmont) van ser propietaris del castell fins que a l’any 1218 va passar a la casa dels Cardona, no obstant els Claramunt hi van continuar residint i l’any 1556 en recuperaren la jurisdicció.
El nucli de Vilanova d’Espoia va pertànyer a la Torre de Claramunt fins al segle XIV, però més endavant va passar a ser dels senyors que governaven els termes de Cabrera i Vallbona. Ja en el segle XVI va pertànyer a Foixà que en van ser senyors fins a les lleis abolicionistes del segle XIX.
La població de la Torre es configurà pels voltants del castell. En el cens de l’any 1378 trobem 20 focs a la Torre i 5 a Vilanova d’espia. De fet l’increment notable en la població no el trobem fins al segle XVIII quan de 157 habitants que hi havia l’any 1719 es passa a 390 l’any 1787. Aquest increment de la població va lligat amb el creixement de la indústria, sobretot la paperera. Del segle XVIII és també la formació del veïnat de la Bòfia.
Carles III atorgà el títol de comptat de Claramunt fins que Felip V va confiscar tots els seus béns i els va desterrar. No seria fins el 1721 que els Claramunt van poder recuperar definitivament la senyoria que , a l’any 1773, passà als Marquesos de Gironella. El 1708 el rei arxiduc Carles III anomenà Compte de Claramunt a Josep Ribera i Claramunt, més tard Felip V el desterrà a Burgos (Castella) fins el 1721. L’any 1725 se li van retornar els béns, reconeixent-li la Baronia, però no pas el títol de Compte que posseïa des de feia 17 anys.
El Marquès de Villa-Palma fou el continuador del domini del castell de La Torre de Claramunt i el Marquès de Gironella es va construir un nou gran casal, que és conegut per la Torre Nova i que el 1930 va ésser venut a particulars.
En el segle XVIII tenim documentats diversos molins: Ramon Romaní, Joan Tort, Francesc Almirall i Josep Pascual, Antoni Miquel i Pere Rius i Pau Guarro.
Aquesta activitat industrial es simultaniejava amb altres també molt pròpies del municipi. A més de l’agricultura, des del segle XIV està documentada l’existència de forns de calç. Els destinataris d’aquest producte eren tant les pròpies indústries papereres com els adobers d’Igualada.
Al segle XX s’instal·laren a la Torre noves indústries: metal·lúrgiques, de components elèctrics, arts gràfiques… Però seran les noves urbanitzacions construïdes al municipi les que marcaran la seva evolució; comportaran un important creixement d’habitatges i de població, moltes d’aquestes cases són, la majoria de vegades, utilitzades com a segona residència.

CASTELL DE LA TORRE DE CLARAMUNT

El castell de la Torre de Claramunt fou una avançada dependent del castell de la Pobla de Claramunt, que amb el pas dels segles esdevingué cada vegada més estratègica. A l’entorn del 1067, quan surt esmentada per primer cop, devia ser una torre de vigilància, construïda per Guillem Bernat de Claramunt i control de la vall de la riera de Carme i del camí cap al Penedès. De petit aixopluc d’un parell de sentinelles es va passar a unes construccions més sòlides i permanents. Al segle XV, la torre ja constava d’una sèrie de dependències com una presó, un estable, cuina, celler, saleta, tres cambres, una recambra i golfes. Els cavallers de Claramunt, del segle X al XII, residiren al castell de Claramunt. L’any 1318 la Torre de Claramunt passà juntament amb el castell de Claramunt a feu i senyoria del vescomte de Cardona. Així, el 1320 el vescomte Ramon Folc VII de Cardona, anomena entre les seves possessions la Torre de Claramunt. A partir d’aquest traspàs, Berenguer de Claramunt, senyor del castell, i la seva família deixaren el castell i passaren a residir a la Torre.
A línia hereditària els senyors de Claramunt es van mantenir de forma directa al llarg dels segles. El 1549 Miquel de Claramunt fa una nova capbrevació de la Torre de Claramunt. El seu hereu, Joan de Claramunt, el 1561, va fer aixecar un inventari dels béns del seu difunt pare. És aquesta data, 1561, la que figura a la clau de la dovella del portal del pati del castell de Claramunt. Aleshores, les dependències de l’antiga torre de defensa foren convertides per Joan de Claramunt en una folgada residència castellera, l’estructura de la qual ha perdurat fins ara. Joan Claramunt, en recompensa pels seus serveis i pels dels seus avantpassats, rebé el 1566, de mans del duc de Cardona, la donació perpètua de la jurisdicció de la Torre de Claramunt. Fulgència de Claramunt, filla de Joan, fou la seva successora. El 1633 es va casar amb Francesc Cassador, i malgrat que tingueren tres fills, cap d’ells va tenir descendència, així que l’heretat va passar a mans de la seva germana Jerònima, casada amb Josep Espuny. El seu fill, Ramon d’Espuny i Claramunt, va morir el 1672 sense deixar descendents. El castell de la Torre de Claramunt passà a la seva germana Maria d’Espuny i Claramunt, baronessa de Rivert. El seu hereu fou el seu fill Josep Antoni de Ribera d’Espuny i Claramunt, que va acumular diversos castells, entre ells el de Florejacs, Rivert i la Torre de Claramunt. Seguidor de la causa austriacista, el 1714 fou desterrat a Burgos i exonerat el títol. Fins el 1725 no se li retornaren els títols i les rendes. El va succeir la seva segona filla Isabel de Ribera i Josa, que el 1727 s’havia casat amb Mena de Sentmenat i Agulló, fill dels marquesos de Sentmenat. El seu fill heretaria també el marquesat de Gironella. El 1883 els marquesats de Villa-Palma i Gironella es separarien en mans dels dos germans, Josep Maria de Febrer i Calvo-Encalada (tercer marquès de Villa-Palma) i Manuel Maria de Febrer (desè marquès de Gironella). El marquès de Villa-Palma fou el continuador del domini del castell de la Torre de Claramunt.
El marquès de Gironella es va fer construir un nou casal, que és conegut com la Torre Nova.
La línia va seguir dins a la família i el 1977 era propietari Josep Antoni de Febrer i Montforte que residia al castell i fou alcalde entre 1951 i 1965. Actualment el castell és la vivenda de les famílies propietàries.
Edifici de planta hexagonal situat a la part alta del turó on s’aixeca el nucli de la Torre de Claramunt, del qual és origen. Es tracta d’un edifici, de planta hexagonal, aixecat en pedra, amb carreuat treballat i disposat en fileres ben ordenades. Amb planta baixa, primer, segon i tercer pis, i coronat per una filera de merlets esglaonats als seus trams de llevant, migdia i ponent. A llevant del castell es situa el fossat. A l’angle NE del castell trobem una torre quadrangular adossada, coronada per un cos quadrangular que queda a nivell del tercer pis de l’edifici. La façana de ponent es correspon al mur de tancament del pati interior del castell. L’espai interior del castell s’organitza entorn a tres patis, un d’exterior i dos d’interiors. L’accés al castell es realitza mitjançant un portal adovellat situat a l’extrem de la façana de migdia. Aquest portal dóna accés al pati exterior, que permet el pas a diverses portes. Una de les portes dóna accés a un dels patis interiors. A un dels extrems d’aquest pati hi ha l’escala noble que dóna accés al primer pis. Al capdamunt de l’escala s’aprecia un portal renaixentista coronat per un arc conopial i l’escut nobiliari dels Ribera. Per un dels extrems d’aquest pati
s’accedeix a un segon pati format per un espai porxat a la planta baixa que sustenta una galeria oberta a nivell del primer pis. L’edifici del castell és fruit de diverses fases constructives. Arquitectònicament es poden apreciar tres grans fases, que es corresponen a tres grans trams o cossos que formen el castell. La més antiga correspon a la del sector nord de l’edifici, on a l’interior d’un espai utilitzat com a celler s’aprecia un carreuat molt antic amb restes dels forats ocupats per un antic embigat. A migdia de l’anterior sala, s’aprecia un segon tram i cos de castell que es podria correspondre a una ampliació efectuada entre els segles XIV i XV, en la qual destaca l’angle del mur SO molt atalussat. Aquest fragment queda, actualment dins del pati de l’entrada, i fa pensar que tot el mur orientat a migdia d’aquest cos, haurien estat algun dia la façana exterior del castell. Al SE d’aquest segon cos, s’afegeix un tercer cos o tram de castell. Aquest cos s’organitzaria entorn a un pati interior al qual s’accediria mitjançant un portal adovellat situat a l’entrada del primer pati. Aquest portal compta amb una dovella central datada el 1561 i es correspondria amb l’ampliació efectuada per Joan de Claramunt.

ESGLÉSIA DE SANT JOAN BAPTISTA

Està documentada des de l’any 1157 i, donada la seva situació, al costat mateix del castell, degué ser construïda per al servei religiós dels seus estadants.
Fins el 1868 va ser una sufragània de la parròquia de Santa Maria de Claramunt.
L’any 1710, entre el Comú de la Torre i el noble Josep Antoni Ribera d’Espuny i Claramunt s’acordà l’engrandiment de l’església amb dues capelles laterals i la construcció d’una casa pel sagristà/campaner.
El vell edifici romànic va ser substituït per un nou temple barroc cap a la primera meitat del segle XVIII.
L’edifici es localitza sobre el turó que presideix el nucli de La Torre de Claramunt, i juntament amb el castell conformen el conjunt arquitectònic i monumental que donà origen al poble.
És de planta basilical, amb capelles laterals, baptisteri i cor.
L’absis es cobreix de manera individual amb una teulada a dues aigües que s’adossa al mur. Tres finestrons sota teulada i a diferent alçada completen la capçalera. La façana principal de ponent és un frontal adossat a l’edifici que sobresurt en alçada a la resta de l’edifici amb un frontó circular, coronat per tres elements decoratius. La porta original era de llinda recta.
Com a element decoratiu cal fer esment d’un rosetó obert sobre la porta principal i un finestró al peu del frontó. El conjunt de la façana fa gala d’una gran sobrietat decorativa i arquitectònica.
L’element més destacat és el campanar que s’adossa a l’edifici; es tracta d’un element de gran volum afegit el 1790, construït amb pedra de travertí. Les campanes i la imatge de plata de Sant Joan foren lliurades per Francesc Romaní, del molí de Cal Ramonet, fabricant de paper i familiar del Sant Ofici de la Inquisició. Està format per un gran cos quadrangular que s’alça fins al sostre de l’edifici, sobre el qual es recolza un altre cos octogonal coronat per pinacles.
A migdia de l’edifici es localitzava l’antic cementiri, al qual s’accedia mitjançant una escala i una portella situada a l’extrem sud-est de l’edifici. A finals del segle XIX el cementiri parroquial fou traslladat als afores de la població, i el 1902 a va fer la permuta dels terrenys de l’antic fossar per uns altres on construir una nova casa rectoral.
L’interior de l’edifici manté la planta basilical amb capelles laterals. La coberta interior de l’església és amb tres trams de volta d’aresta. L’absis es cobreix amb una volta estrellada.
Presideix l’altar la figura de Sant Joan Baptista, dipositat en un petit cambril que s’estén darrera de l’altar i al qual s’accedeix mitjançant unes escales a banda i banda de l’altar. L’acompanyen a banda i banda les imatges de Sant Josep i de la Immaculada. Possiblement una de les capelles laterals estigué dedicada al Roser, a qui el fabricant de paper Miquel Tort feia una deixa el 1714. Al presbiteri de l’església, s’enterraven els senyors de la Torre de Claramunt; i a la nau del temple alguns membres de les principals famílies del terme, com és el cas dels fabricants de paper Guarro, Romaní i Tort. Altres elements són el cor i el baptisteri, ubicat en una capella afegida al mur nord. La imatgeria de l’església és contemporània. Es
tracta de figures de guix elaborades entorn al 1940, ja que les originals foren destruïdes per la guerra civil, juntament amb tota l’orfebreria i altres elements decoratius de l’església. Al cor de l’església es conserven les restes de l’antic jou de les campanes, destruït durant la Guerra. Durant la Guerra Civil, l’església va sofrir saquejos importants i la destrucció de tota l’ornamentació religiosa i la documentació parroquial. Durant el 1940 l’interior va ser netejat i repintat.

AJUNTAMENT

El Casal de l’Ajuntament forma part del nucli antic de la Torre de Claramunt, situant-se ben bé al centre de l’entramat de carrers i d’edificis. Per les característiques arquitectòniques que presenta, podria tractar-se d’un edifici aixecat al segle XVIII, coincidint amb el període d’expansió de la vinya i la consolidació urbanística del nucli al peu del castell. La data de 1763 (algunes informacions, el 1765) que es troba gravada a la dovella central podria coincidir amb el moment de construcció de l’edifici. A començaments del segle XX i fins a la dècada del 1960 acollí el consistori municipal i l’escola, que en aquest període atenia una mitjana de 18-20 nens. Dins de la casa hi vivien l’agutzil i el mestre. A mitjans de la dècada de 1960 l’escola va ser traslladada a l’edifici que avui és la rectoria, deixant-lo només com a Casal de l’Ajuntament.
Edifici de planta rectangular cobert a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana.
La façana principal està orientada a llevant i s’hi accedeix per la petit plaça que es crea al seu davant. L’edifici compta amb planta baixa, primer i segon pis, i la darrera restauració ha cobert el parament original amb un arrebossat en ciment pòrtland que s’ha pintat desprès en color crema, de tal manera que només s’aprecia el carreuat de les cantonades. La façana principal que s’obre a la plaça està orientada a llevant i s’obre a nivell de planta baixa amb un gran portal adovellat que crea un arc de mig punt que recau sobre brancals formats per carreus quadrangulars i rectangulars. La dovella central de l’arcada duu gravada la data de 1763. Dovelles i carreus que formen el portal s’ha deixat a la vista contrastant amb el mur pintat.
A nivell de primer pis, s’obren tres portes balconeres en correspondència amb les obertures de la planta baixa, que donen accés a un balcó corregut protegit per una barana de ferro. A nivell de primer pis s’ha encastat una llosa amb l’escut de la població. A nivell de segon pis, la façana s’obre amb tres finestres balconeres alineades amb les obertures inferiors. L’interior de l’edifici ha estat rehabilitat adaptant-los a les necessitats del consistori.

TORRE NOVA

Els orígens de la casa de La Torre Nova cal buscar-los en la família propietària del castell de la Torre de Claramunt. El 1850 moria Lluïsa d’Agulló, vuitena marquesa de Gironella, baronessa de Florejacs i senyora de La Torre de Claramunt. L’hereva, Pilar d’Agulló i de Calvo-Encalada, fou la novena marquesa, i estava casada amb Josep de Febrer i Calderón, capità de marina. El primogènit, Josep M. de Febrer i Calvo-Encalada es casà amb Matilde Sanllehi i Alric, el 1883 i fou el tercer marquès de Villa-Palma. En canvi, el desè marquès de Gironella fou el seu germà Manuel Maria de Febrer i Calvo-Encalada. El marquès de Villa-Palma fou el continuador del domini del castell de la Torre de Claramunt, i el marquès de Gironella es va construir un nou casal l’any 1901, que seria conegut com la Torre Nova. En una de les teules de la casa es conserva aquesta com a data de l’acabament.
La casa va ser pensada com a casa senyorial d’estiueig i residència, no com a casa de treball.
El marquès de Gironella va ser propietari fins el 1938, moment en que ho va comprar la família Vaquer. La seva estada a la casa va continuar fins el 2007, any en que la casa va ser venuda als seus actuals propietaris, reformada i convertida en un hotel.
Edifici de planta rectangular cobert a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana. Es troba envoltat per un mur perimetral de tancament que tanca, a més de la casa una finca de considerables proporcions. Compta amb planta baixa, primer i segon pis i golfes.
La façana principal es troba orientada a llevant i s’obre amb un portal de pedra monolític que forma una arcada de mig punt. La porta que tanca el portal és de doble batent i clavetejada.
A banda i banda del portal s’obren dues finestres rectangulars. A nivell del primer pis s’observen quatre portes balconeres que donen accés a tres balcons enreixats, dos als laterals i un balcó corregut al mig, al qual donen accés dues de les portes balconeres, i que es correspon amb l’obertura inferior del portal. A nivell del segon pis, destaquen dues finestres balconeres, en correspondència amb les dues portes central del primer pis. A nivell de les golfes, s’observa un petit ull de bou al centre del capcer de l’edifici. La composició d’obertures és molt ordenada i presenta unes característiques ornamentals comuns. Totes les finestres recauen sobre ampits motllurats. Les façanes laterals nord i sud de la casa compten amb sèries de cinc finestrals rectangulars a nivell de planta baixa i primer pis, que conserven una decoració similar a les finestres de la façana principal. L’excepció és el nivell de finestres del segon pic, que es tracta de finestres rectangulars sense elements ornamentals. Algunes d’aquestes finestres, a nivell de planta baixa, són antigues portes d’accés a la casa, que han estat tapiades. La façana de ponent ha estat modificada. Destaca la presència de dos cossos afegits a banda i banda que es converteixen en terrasses a nivell del primer pis. Les obertures d’aquesta façana han estat engrandides durant les darreres reformes de la casa. L’interior de la casa conserva l’embigat original i l’aire de gran casa senyorial. El portal principal dóna accés a un gran vestíbul separat en dos trams per dos arcs de carpanell, al fons dels quals s’aixeca una gran escala a la catalana disposada en tres trams amb un replà intermedi a cada angle, i un replà llarg a banda i banda de cada pis, i protegida per barana metàl·lica senzilla. La casa té una altra escala més senzilla a la part posterior de la casa, que era emprada pel servei. Els interiors han estat modificats i convertits en moderns apartaments, sense perdre la originalitat dels espais i els materials originaris. Entre les dues portes balconeres centrals del primer pis destaca un petit rellotge de sol.

MOLÍ DE CAL ROIO

També conegut com a cal Costa. El nom de Cal Roio prové d’un arrendatari de finals del segle XIX.
Molí paperer situat al costat de la riera de Carme. Es tracta de diverses construccions unides, possiblement relacionades d’alguna manera amb molins paperers anteriors, els molins de Baix i de Dalt d’en Guarro de la Torre, existents al primer terç del segle XVI. El més antic, del 1702, té planta rectangular i teulat a dues aigües, el portal adovellat i a la dovella central hi ha la data de 1780, Els tres cossos de l’edifici s’adapten al desnivell del terreny i es presenten esglaonats, mostrant una tipologia menys freqüent en els molins paperers; possiblement degut a ampliacions o transformacions de construccions originals, però mantenint els usos habituals dels nivells: producció a la planta baixa, habitatge a la primera i assecat del paper a les plantes superiors, que ocupen els dos últims pisos.
Des del segle XV, els Guarro tenen possessions a la Torre de Claramunt. El 1514 Benet Guarro és beneficiari d’un establiment fet per Ramon de Claramunt. A les capbrevacions de 1644 i 1704 hi figuren Miquel Guarro, Josep Guarro, Joan Guarro, i altres membres de la família amb propietats al terme. L’any 1698, la Batllia General de Catalunya, dóna llicència a Ramon Guarro, pagès de la Torre de Claramunt, per a poder edificar molins fariners, drapers, paperers o de pólvora, segons li convingués, amb la facultat de derivar l’aigua cap a la riera de Carme. El 1702 hi aixecava un molí a la riba dreta de la riera de Carme, amb escriptura d’obra nova. Va morir el 1736 sent propietari dels molins de Baix i de Dalt de la riera de Carme. Des de 1736, hi van passar diversos arrendataris. Del 1766 al 1769, l’arrendatari dels dos molins va ser Francesc Guarro, de la Pobla de Claramunt, que era una altra branca de la família. Aquests molins, que foren el bressol de la família Guarro, coneguts paperers de l’Anoia només estigué en poder de la nissaga durant tres quarts de segle. L’any 1763 la família Costas va comprar un molí, i l’any 1774, l’altre. A l’edifici principal, però mostra la data de 1780 a l’escut que presideix el seu portal, juntament amb la imatge d’un cor, que era la marca paperera, les inicials JN i CS a banda i banda i a la part inferior la paraula AVE acompanyant l’anagrama del nom de Maria. Les inicials de l’escut correspondrien a Joan Costas, que va iniciar l’activitat
paperera de la família d’aquest cognom. Diversos membres de la mateixa família en van mantenir, i encara mantenen, la propietat, i sovint la producció, tot i que amb diverses etapes d’arrendament a altres fabricants. El 1901, l’arrendatari de tots dos molins, Antoni Sabaté, va instal·lar-hi una màquina Picardo. De 1912 a 1930 van fabricar paper de fumar de la marca Miquel Costas. A partir de 1930 es van dedicar a la fabricació de papers d’estrassa, d’estrasseta, d’embalatge i per a mandrins de cartró. L’últim arrendatari va ser l’Àngel Hortet que va tancar a final del segle XX. Més recentment s’ha construït una nau industrial propera, transversal al mur posterior de l’edifici principal, amb instal·lacions dedicades a la recuperació i reciclatge de paper, gestionada per l’empresa Centre de Gestió Mediambiental.

MOLINS DE CAN BATLLE

A l’indret de la partió dels termes de la Torre de Claramunt i de Capellades, a les vores del riu Anoia, al peu del camí ral i molt a prop de la Font de la Reina, el 1481, Joan de Claramunt, establí tres molins fariners i drapers a Ramon Mora. Una de les condicions era la de moldre de franc els cereals dels delmes que recollien els senyors de la Torre de Claramunt. Aquests tres molins es distingiren pel seu esglaonament com els de Baix, del Mig i de Dalt; successivament foren fariners, drapers, paperers.
Des de mitjans del segle XVI, els molins dels Mora estigueren sota el domini de la família dels Tort. És possible que la família dels Mora del segle XVI fossin ascendents del seu homònim Sebastià Mora, casat amb Raimunda Tort, que, en la capbrevació de la Torre de Claramunt de 1763, declarà tenir el molí de Baix, bataner, que anteriorment havia estat molí polvorer. Cal advertir, però, que era un fet molt sovintejat que les famílies molineres fessin compres, vendes i arrendaments, de forma successiva, alternativa o simultània, d’uns mateixos molins i també era corrent el cas d’anar i venir d’una comarca a l’altra. Tanmateix arrendaven els molins que eren de propietat i , al seu torn, arrendaven altres molins on anaven a treballar com a balaires, o sigui a tant per bala de paper fabricat. La família dels Tort fou un llinatge ben arrelat a la comarca. El 1549, el molí de Baix, era de Joan Tort. A l’octubre de 1584, les aigües d’una revinguda de l’Anoia van entrar al molí i el deixaren ple de fang i arena, després d’haver-se emportat la verema d’un cup de cinquanta càrregues. En aquest molí de Baix, a la darreria del segle XVIII, hi fou instal·lada una serradora de fusta i per aquest motiu també fou conegut amb el nom de la Molina. En el capbreu de la Torre de Claramunt de 1704 hom reconeix els molins de Baix i de Dalt, que ocupaven els mateixos llocs dels antics molins dels Mora, implantats el 1481, com a possessió de Miquel Tort. Amb una vigència de l’any 1736, fins al 1748, fou signat un conveni de reconversió del molí de Baix, fariner, i del molí del Mig, draper, per fer-ne un de sol de nova construcció i fabricar-hi paper, amb la instal·lació de dues rodes, nou piles i un mall. Els germans Jaume i Simó Tort establiren que Francesc Guarro, per ser el constructor, l’explotaria durant dotze anys i després en tindria la preferència per a arrendar-lo. Per al bienni de 1750 a 1752, Francesc Guarro fa arrendament del molí a Josep Almirall, per 220 lliures anuals. El 1769, es té notícia d’un molí que feia treballar Miquel Tort i que rebé de la Intendència general de Catalunya la llicència per a convertir-lo de molí draper en molí paperer. Fabricava paper blanc, de barba i també havia fet paper d’estrassa. El darrer propietari dels molins de Cal Marranxet (molí de Dalt), el molí de l’Almirall (del Mig) i Cal Tortet (de baix) fou Joan Almirall i Foraster, que fins el 1928 els tingué arrendats a Procopi Romaní i Torrescasana i a Pere Mora i Olivé. El 1942, Francesc Batlle hi feu una central hidroelèctrica. Amb un salt limitat per les aigües provinents de la bassa de Capellades. Foren arrendats i finalment venuts el 1945 a Francesc Batlle i de Batlle, enginyer industrial, especialitzat en la tècnica paperera a Alemanya, i a la seva esposa Fanny Mauerer i Rinner.
Molí de Dalt o de Marratxet o d’en Pere Joan: Fabricava paper blanc de barba. Va tenir diversos arrendataris. El 1856 feia paper d’estrassa. Després d’una curta activitat com a molí paperer, es va utilitzar per a activitats complementàries de la producció paperera contigua i, a finals dels anys quaranta del segle XX es va restaurar com a habitatge familiar i després com a oficines. Actualment resta tancat i sense ús. Des del 1945 forma part de tot el conjunt de
molins i noves naus de Francesc Batlle de Batlle. Edifici de planta rectangular amb el carener paral·lel a la façana principal orientada a migdia. Compta amb tres nivells d’alçada, destinant el tercer a mirador o estenedor. L’accés a l’edifici es fa mitjançant un portal allindat situat al centre de la façana principal. El segon pis de l’edifici s’obre amb les típiques finestres papereres del mirador, que era l’espai destinat a estenedor.
Molí de Baix o de Cal Tortet: Edifici de planta rectangular cobert a dues aigües. L’edifici a patit al llarg del temps nombroses transformacions i ampliacions que formen coberts annexos però mostra exteriorment alguns trets de la tipologia paperera, principalment pel que fa a la disposició dels dos nivells superiors, amb els clàssics finestrals del mirador, destinat a l’assecat del paper. A l’últim pis manté un interessant conjunt d’encavallades i bigues de l’antiga coberta. En el seu interior es mantenen algunes mostres de l’activitat paperera interior: guillotina, setinador, màquina de gofrar, etc. Els seus espais són ara poc utilitzats i serveixen gairebé només com a lloc de pas cap a instal·lacions adjuntes més recents: pati exterior que porta cap a la gran nau de la màquina, local d’oficines…
Molí del Mig o de Ca l’Almirall: Edifici format per dos cossos esglaonats de planta rectangular, adaptats als desnivell del terreny i units a diferent alçada. El portal d’entrada es adovellat i no conserva cap data ni cap emblema. Aquesta part antiga queda amagada per les construccions posteriors. Els dos últims pisos s’obren amb fileres regulars de finestres característiques dels edificis paperers oberts als quatre vents. Els espais interiors estan molt modificats adaptant-los a les tasques del cicle productiu paperer. El primer pis va ser habitatge habitual fins als darrer terç del segle XX. En el seu interior hi havia un oratori que, des de l’any 1939, havia funcionat com a capella semipública per al veïnat de la Torre Baixa. L’oratori es trobava en una dependència de l’antic Molí del Mig, que ara forma part de la moderna fàbrica d’Indústries Batlle i de Batlle S.A.. Fou fundada els anys de la Guerra Civil entre 1936-1939, i es convertí en un dels centres de resistència litúrgica més importants de la comarca de l’Anoia, donant refugi a molts capellans. A partir del 1939, la capella es convertí en una capella pública amb autorització per a la reserva sacramental. Ha restat oberta al culte per als veïnats de la Bòfia i de la Torre Baixa de la parròquia de Sant Joan de la Torre de Claramunt i del barri de la Rata, de la parròquia de Santa Maria de la Pobla de Claramunt, que es troben a distàncies considerables dels respectius centres parroquials i municipals. Actualment l’antiga capella s’ha transformat en despatx. Als voltants del molí trobem parts dels antics safareigs del paper.

MOLÍ DE CAN MORA

També es coneix com cal Ramonet. Està situat al sector de la Torre Baixa, entre Capellades i la Pobla de Claramunt, al costat mateix de l’Anoia. Consta de diversos edificis que formen un recinte clos, la major part del segle XVIII, tot i que es conserva una torre que podria ser anterior. Va ser edificat per Ramon Romaní i durant un segle va fabricar paper de barba i de fumar. Després va ser adquirit per Pere Mora. Hi ha una capella dedicada a sant Ramon Nonat que està decorada amb escenes de la vida del sant que van ser pintades per un artista francès el 1802.

CAL VILASECA

El mas Cal Vilaseca és segurament un dels antics masos d’origen medieval que ha perdurat fins a l’actualitat. Les seves terres de conreu s’estenien per tot el Pla de Cal Vilaseca i la muntanya situada a migdia, a les quals dóna nom. L’observació de les característiques arquitectòniques de la casa mostren una construcció que es podria remuntar al segle XV, conservant algunes restes com l’arcada apuntada i el portal d’accés a la casa. El 1716 era hereu de la casa Joan Vilaseca. Econòmicament la casa degué viure un període molt pròsper durant els segles XVIII i XIX fruit del conreu de la vinya. Aquesta producció ocupava la totalitat del Pla de Cal Vilaseca i la muntanya de Cal Vilaseca. La producció es feia en bona mesura dins de la casa, que contractava durant una part de l’any una gran quantitat de treballadors que hi vivien a la casa i treballaven les seves terres. A la casa hi ha constància d’una important reforma a finals del
segle XIX o començaments del segle XX que afectà al primer pis i golfes, ampliant la planta originària un tram en sentit nord. Les finestres reforçades amb maó del primer pis són una mostra. La família propietària hi degué viure fins a finals del segle XIX. La tradició oral de la casa explica com la propietat va passar a l’abat Muntades de Montserrat, que a la seva mort la va llegar a la Sra. Mercè Romaní Puigdangoles, neboda de l’abat. Al morir aquesta senyora, el seu marit va fer testament repartint les propietats entre els seus hereus. La casa de Cal Vilaseca va ser llegada a un nebot seu que vivia a la casa de Can Olivella de Sant Pere de Riudebitlles. Durant tot aquest període la casa va estar ocupada per masovers. Després d’uns anys desocupada ara torna a ser habitada pels seus propietaris.

VILANOVA D’ESPOIA

Va ser fundada pels senyors de Claramunt i està documentada des de final del segle XII. En aquella època rebia els noms de Villanova Podolosa o Villanova de Podiosa.
Es tracta d’un dels dos nuclis històrics documentats dels del període medieval que, juntament amb el de la Torre de Claramunt agrupava la població del terme. El nucli s’asseu sobre un petit turó que domina la vall del torrent de Mas d’en Ponç i del Manou fins a la seva confluència amb el riu Agost, entre les elevacions de la muntanya de cal Vilaseca i la Serra. Es troba format per un seguit de cases agrupades al vessant sud del turó, a redós de l’església romànica de Sant Salvador d’Espoia.
El nucli de Vilanova d’Espoia va néixer a l’entorn de l’església parroquial de Sant Salvador. Vilanova d’Espoia i el seu territori, formaren part del domini feudal del castell de Claramunt; però al segle XIV la jurisdicció senyorial pertanyé als nobles de Cabrera i de Vallbona. A finals del segle XV, Espoia pertany als nobles de Camporrells.
Després d’un interregne temporal de la família dels Fivaller, el domini va passar definitivament als nobles de Foixà. El darrer senyor de Vilanova d’Espoia va ser Antoni de Foixà i Guiu, que es va casar amb Joana de Garma. Per les lleis abolicionistes dels senyorius donades per les Corts de Cadis, el 1811, els nobles de Foixà, perderen les seves baronies de Cabrera, Vallbona i Vilanova d’Espoia.
Pel que fa a la població del nucli d’Espoia, el primer fogatge que aporta informació és el del 1378, que dóna 5 focs. Aquesta població es va mantenir estable a la Baixa Edat Mitjana, ja que el fogatge de 1479, només hi havia 6 focs. En cent anys només va augmentar un foc.
Els fogatges del segle XVI tenen xifres similars, el 1553 Espoia tenia 8 focs. Durant aquests segles,fa pensar, que la població només era d’unes quantes cases al voltant de l’església, a la part alta del turó. Al 1719, del total de 390 habitants del terme, 75 eren d’Espoia. Urbanísticament, el nucli original degué desenvolupar-se al voltant de l’església de Sant Salvador, que tenia diverses cases adossades al seu entorn. El nucli es va mantenir com a poble de tradició pagesa molt vinculat a l’explotació de la vinya i la calç durant el segle XIX i part del segle XX. En l’actualitat, malgrat l’abandonament de les activitats tradicionals, el nucli s’ha mantingut habitat, refent bona part de les antigues cases com a segones residències, tot i que darrerament han tornat a ser habitades com a vivenda habitual. Aquest darrer fet ha contribuït a mantenir el poble viu i en constant renovació.

ESGLÉSIA DE SANT SALVADOR

El primer document conservat que fa referència a l’església és un testament amb data de 1199, en ell es lleguen a l’església unes estovalles per a l’altar. La població de Vilanova d’Espoia va formar part del domini del castell de Claramunt des del segle X al segle XIV. Des del segle XV va estar en mans dels nobles de Camporrells dins al segle XVI quan va passar a estar sota el domini dels Foixà. L’església es va construir per assistir-hi el nucli de població situat a l’entorn de la Casa Senyorial, que pertanyia al Castell de Claramunt, abans de passar a la família Foixà el 1568, quan va ser declarada església parroquial independent de Vilanova d’Espia i de la Serra. Complí també finalitats militars com ho demostren els murs d’intencionalitat defensiva. Entre
1966 i 1982 l’edifici va ser totalment restaurat sota la direcció de l’arquitecte Bassegoda i Nonell, i gràcies a una sèrie de campanyes populars impulsades per mossèn Josep Batlle.
És una típica construcció del romànic rural, amb pedra calcària. Te murs de mamposteria amb dues obertures: la porta a migdia i una finestra al presbiteri. És d’una sola nau, amb coberta amb volta de canó, reforçada amb tres arcs faixons. Absis semiesfèric. A l’exterior hi ha dos contraforts entre els quals cal situar la sagristia i la porta d’accés. Als peus de l’església hi ha el cor. Els pis superior és molt posterior per a protegir la volta de les humitats. Té murs amb una coberta a dues aigües. Està adossada al cementiri i rectoria. Al mur oest hi ha un campanar de paret amb dues campanes. En aquesta banda, l’església s’uneix a una casa veïnal.
L’edifici ha estat objecte de diverses reformes al llarg dels segles. Entre elles, destaca el sobrealçament de tot l’edifici sense afectació de l’estructura interna anterior, d’aquesta manera es conserva la coberta de lloses de pedra original sota la teulada de teula aràbiga actual. Així mateix, el campanar de paret actual en va substituir un de quadrat, que a la vegada havia substituït el campanar original d’espadanya. Al segle XVII l’absis va ser fortificat amb l’obertura d’una sèrie d’espitlleres, i posteriorment, als segle XVIII es va construir la sagristia.

SOCIETAT REPUBLICANA CATALANA

Aquest edifici havia estat una vivenda familiar del nucli de Vilanova d’Espoia. A la dècada del 1920 la casa va ser convertida en el local i centre de la Societat Republicana Catalana, que agrupava les esquerres del poble. La planta baixa va ser adequada com a sala de ball i el primer pis com a cafè. La façana també va ser ornamentada. En acabar la Guerra, l’edifici va ser confiscat pel règim franquista i es va convertir el seu del sindicat agrícola i convertit en economat. El període com a economat va ser molt breu. A la dècada del 1950 l’edifici va quedar abandonat, caient la teulada i creixent els esbarzers a l’interior. A la dècada del 1970 l’edifici va ser recuperat per iniciativa popular amb el treball voluntari dels veïns. La façana es va recuperar, la planta baixa va ser habilitada com a sala d’exposicions i el primer pis com a bar. En l’actualitat funciona com a bar i és la seu de la Societat Recreativa i Cultural, conservant per tant les inicials. El centre es manté amb l’ajuda dels socis que col·laboren en el manteniment del bar. També s’obre com a sala d’exposicions per la Festa Major de Vilanova d’Espoia i com a seu d’activitats culturals del poble.
Edifici de planta rectangular entre mitgeres formant part de la línia de cases del carrer Major del nucli de Vilanova d’Espoia. Compta amb planta baixa i primer pis. L’edifici s’obre a la planta baixa amb dues portes situades als dos extrems de la façana i amb una finestra rectangular al mig. A nivell de primer pis, un balcó continu protegit per una barana de ferro ocupa gran part de la façana. S’accedeix mitjançant dues portes balconeres protegides per persianes exteriors. Tot i que la disposició de les obertures és asimètrica, el conjunt presenta una gran unitat degut a la unitat d’elements ornamentals. Totes les obertures es troben decorades per un guardapols que sobresurt de la línia de façana i protegeix la part superior de les obertures. L’element presenta línies ondulades i finalitza als dos extrems amb una forma arrodonida. La part superior de l’edifici s’acaba amb un frontó afegit que sobresurt de l’alçada general sobre una cornisa motllurada. Es tracta d’un frontó circular amb formes ondulades entre pilars als extrems. Una línia de maons ressegueix el perímetre exterior del frontó. La data 1930 i les lletres SCR fetes amb tessel·les ocupen l’interior de la forma circular. L’interior de l’edifici conserva un petit escenari destinat a la representació d’obres teatrals.

LA PEDRA DRETA

La Pedra Dreta de Cabrera ha estat sempre un element amb una certa tradició arqueològica a la comarca de l’Anoia (suposadament un menhir), tot i que no hi ha cap indici que pugui fer suposar que pertanyi al megalític.
Fou descoberta l’any 1922 per mossèn Pere Bosch i Ferran. El 22 d’agost de 1929, Amador Romaní la visità i afirmà que es tractava d’un menhir. Aquest estava ubicat en un bosc de pins, a prop del camí del castell de Cabrera. Posteriorment, i durant molts anys, aquesta pedra es va
considerar perduda o destruïda, fins que mossèn Batlle i Manerer la localitzà novament el 1976, tirada al peu d’un terraplè i a la vora d’un carrer d’una urbanització d’aquesta zona. Posteriorment, mossèn Batlle la va traslladar a una placeta de Vilanova d’Espoia, prop de l’absis de l’església romànica de Sant Salvador.

ANTIC FORN DEL CARRER MAJOR

Possiblement es tracti d’un edifici aixecat a l’entorn del segle XVIII-XIX, que va arribar com a vivenda a començaments del segle XX. En aquesta casa es trobava el forn del pa que coïa per tot el poble i que encara es pot percebre exteriorment a la façana de ponent. A la dècada del 1980 els propietaris van vendre la casa a l’Ajuntament que el va convertir en magatzem. No es conserven restes de l’antic forn.
És un edifici de planta rectangular cobert amb teulada inclinada, aixecat al carrer Major, aprofitant el carreró que baixa entre aquest últim i el carrer de Baix, dins del nucli de Vilanova d’Espoia. La façana principal es troba encarada al nord, seguint la línia del carrer Major, i s’obre amb un portal rebaixat format per dovelles de gran mida disposades horitzontalment i carreus rectangulars formant brancals. La façana de ponent dóna actualment a la plaça Nova, i és accessible des del carreró que baixa del carrer Major a la Plaça Nova. En aquesta façana només s’ha obert una petita finestra quadrangular i una finestra balconera a nivell de primer pis. A l’extrem d’aquesta façana el mur de l’edifici s’arrodoneix i deixa intuir l’existència de l’antic forn de grans dimensions a l’interior.

L’ESCOLA VELLA

Sobre el primer pis del cos principal sobresurt un frontó on s’ha encastat una placa de ciment on es pot llegir: Escuela nacional 1933. Aquest any va ser l’any de construcció de l’edifici, ja que fins a aquella data l’escola havia ocupat una sala de la casa de Cal Torrescasana, a tocar de l’església. L’escola va funcionar com a tal fins a la dècada del 1960. Les aules es trobaven a la planta baixa i al pis superior hi havia la vivenda del mestre.
Edifici de planta rectangular entre mitgeres seguint la línia de cases del carrer Escola Vella, dins del nucli de Vilanova d’Espoia. Davant de l’edifici es crea un petit espai o placeta que trenca la línia de façanes del carrer. Compta amb planta baixa i primer pis, i s’accedeix mitjançant una porta allindada molt senzilla. A nivell de primer pis destaca un balcó protegit per una barana de ferro que protegeix tota la façana. Destaca l’existència d’un cos quadrangular en forma de torre que s’afegeix a l’extrem de llevant de la façana, que sobresurt un pis en alçada de l’edifici principal. S’obre amb dos finestrals acabats amb arc de mig punt, un a nivell de primer pis i un altre a nivell de segon pis.

FORNS DE CALÇ DE VILANOVA D’ESPOIA

Són testimonis del que avui en dia es considera arqueologia industrial. Es tracta d’un tipus de forns verticals i oberts, situats a peu de les pedreres d’on s’extreu la pedra calcària, coneguda també com pedra kalà. Amb la cuita, la pedra mare es converteix en terrossos de calça viva. Per ser apagada i utilitzada bàsicament per la construcció cal barrejar-la amb aigua i fer-la bullir prèviament amb molta precaució; així es pot fer servir per emblanquinar les parets. També es pot barrejar amb arena i ciment i fer un excel·lent morter per la construcció, usats des de l’antiguitat. També es pot utilitzar en la indústria adobera i paperera.

BARRAQUES DE PEDRA SECA

Repartides pel terme hi ha diverses cabanes i altres construccions de pedra seca, principalment les barraques de vinya, que a les terres més planeres de la meitat septentrional són fetes amb pedra tosca travertínica i a les terres meridionals més costerudes, amb pedra calcària. La seva datació és força difícil, però és probable que siguin del segle XVIII o XIX.
Algunes barraques disposaven d’un cup per encabir temporalment la verema, mentre que altres tenien dipòsits de gra d’espiga. Si l’era de batre es trobava al costat de la barraca, aleshores també hi podien tenir estable.
Les barraques o cabanes servien d’aixopluc als pagesos i també de magatzem per guardar els estris del camp. Les parets eren gruixudes, no massa altes, i sovint l’única obertura era el portal, amb una llinda de pedra. La coberta es completava amb un caramull de terra i, per aguantar-la, s’hi practicava una plantada de lliris silvestres.

PLA DE LES SITGES DEL CAMARÓ

Indret arqueològic, tallar per la carretera BV-2134, que comunica el nucli urbà de la Torre de Claramunt amb la carretera C-244 d’Igualada a Sitges, es troba al peu de l’antic camí, del qual en queden alguns trams amb les roderes dels carros marcades al travertí, que comunicava la Conca d’Òdena amb el Penedès.
Aquest jaciment va ser descobert el 1906 per Amador Romaní.
Es tracta d’un camp d’unes 28 sitges excavades al travertí, de formes rodones i ovoides, algunes d’elles comunicades entre sí, amb un fons de cabana i una sepultura dels segles VIII-IX excavada amb anterioritat al retall fet per l’habitacle. Els materials recollits al lloc corresponen a ceràmiques ibèriques, teula i dolium romans i ceràmiques grises altmedievals, el que fa pensar en un lloc d’hàbitat amb una llarga tradició, deguda a la seva privilegiada ubicació, prop d’una important via de comunicació. L’aspecte més singular és el tipus de material on foren excavades aquestes sitges, el travertí, fet que ha permès la seva conservació i reutilització en diversos moments de la prehistòria i de la història, i les converteix en uns elements arqueològics singulars.
La majoria de sitges estan aïllades, tot i que algunes es comuniquen de forma subterrània. Les seves profunditats oscil·len entre els 0,80 i 2 metres, i els diàmetres màxims interiors aproximadament entre 1 i 1,6 metres.
Les boques no passaven de 0’50 metres de diàmetre i eren tapades per una pedra circular de travertí. Quant al fons de cabana o casa retallada al travertí, d’estructura més o menys rectangular, una bona part era coberta per la terra i la brossa, amb una superfície aproximada de 6 metres quadrats, amb graons i llocs aplanats per a rebre les parets.
L’any 2004 es realitzà una excavació arqueològica i una neteja del jaciment, motivada per la proposta de l’Ajuntament de la Torre de Claramunt i del Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada, de realitzar algun tipus d’actuació en el conjunt arqueològic que permetés la seva conservació i difusió.

COVA DE LA GUINEU

Cova situada a la cinglera de costat dret de la riera de Carme voltada de bosc, a la partida de Noranta. Es troba molt prop de la Cova del Mallorquí, i a prop de la Font de Noranta, també anomenada Noranta de Baix. Està enlairada a l’esquerra, sobre el camí que mena a la Torre de Claramunt, en un bloc de conglomerat, tallat, situat a l’esquerra, tocant el camí que indica el lloc d’accés a la cova. Amador Romaní va explorar aquesta cova l’any 1916 i, segons dades facilitades per ell mateix, s’hi van recollir ossos humans, sílex i ceràmica en superfície. L’any 1991, durant la revisió de la Carta Arqueològica, es va intentar localitzar la cova a partir de les dades que donava Amador Romaní i es va rastrejar la zona de la cinglera on se suposava que devia trobar-se aquesta cova, però va ser impossible localitzar-la. Segons dades d’Amador Romaní, es podria assegurar que es tracta d’una cova d’enterrament col·lectiu. També es fa difícil establir una cronologia; Romaní la catalogà com una cova del neolític final però les informacions contradictòries i el difícil accés fa que la cronologia sigui indefinida.

COVA SEPULCRAL DE NORANTA O MORANTA

Es tracta d’una cova sepulcral d’enterrament col·lectiu, orientada al nord. La cova fa 5’10 metres de llarg, 3’50 metres d’amplada i uns 1’60 metres d’alçada màxima; l’entrada té una alçada d’uns 1’45 metres.
Durant la prospecció de la cova efectuada l’any 1971 per membres de la Secció Excursionista del Club Natació Igualada, es documentà l’existència d’uns possibles enllosats, tot i que no conformats amb seguretat, i també s’aprecià que la cova havia estat molt remenada i que tenia una potència d’uns 20 cm, com a màxim, de terra fins a la roca. Els materials que s’hi han trobat són: Sílex: Una punta de sageta amb aletes curtes i llarg peduncle, talla bifacial amb retocs a pressió; una punta de sageta amb incipients aletes, curt trencat, amb la fulla de forma lanceolada, només amb un finíssim retoc als extrems de la peça; un fragment de peduncle d’una punta amb retocs bifacials; un petit esclat triangular sense retocar; un esclat atípic. Objectes d’ornament: 62 peces circulars de collaret, totes de petxina, amb un diàmetre que varia entre 3 i 11 cm. Ossos humans: Ossos humans sense cap mena d’ordre, en la quasi totalitat de la superfície de la cova i pertanyents a diversos individus. Entre incisius, canins i queixals sumen un total de 1035 unitats. D’aquestes, unes 220 són de llet. Fragments de cranis, húmers… Monedes: 28 monedes de bronze, “dineros” de l’any 1711 de Felip V i IV d’Aragó. Ceràmica: Fragments pertanyents a formes hemisfèriques, carenades, ovoides, exvasades; vores verticals, lleugerament entrades, exvasades i enfora; llavis arrodonits o plans; fons plans; desgreixants de quars, mica daurada, pissarra i fibres vegetals; la majoria allisades interiorment i exteriorment; corresponents a vasos petits, mitjans i grans; la majoria dels fragments són llisos, però un d’exvasat porta dos cordons horitzontals i paral·lels, impresos. També un fragment amb una decoració al llavi, consistent en impressions transversals i paral·leles. El gruix de les parets varia de les més primes (d’uns 2 mm) a les més gruixudes (d’uns 17 mm). Les carenes són, en general, a la part medial de les peces.
Es tracta, doncs, d’una cova sepulcral d’enterrament col·lectiu amb una cronologia típica de l’edat del bronze, però també amb la possibilitat d’una etapa eneolítica o calcolítica.
Les tres etapes fonamentals de l’edat del bronze queden ben clares en aquesta cova: un bronze antic amb els bols i formes hemisfèriques, urnes de fons pla, amb un típic material lític i d’ornament; un bronze mig amb vàries formes carenades; i un bronze final amb vores enfora i exvasades, a més de típics motius decoratius.

PONT DEL REC DE LA TORRE BAIXA

Pont que salva el clot formar pel torrent del Camaró al seu tram final, just abans d’arribar al barri de la Torre Baixa i forma part d’un rec. Aquest rec transporta l’aigua d’una deu que neix a tocar de l’era de la casa de Cal Pasqual, i la transporta fins a les cases de la Torre Baixa, el molí de la Cal Roda i Cal Munné i la deixa anar al rec Major. El transport es fa en sentit nord-sud i transporta aigua de boca.
El pont es troba paral·lel a un altre rec i un altre pont, que és un ramal secundari del rec Major. La llargada del pont és de 29,30 m i la seva alçada és d’uns 3,5 m. Està format per quatre grans arcades el·líptiques de mides diferents que es recolzen directament al sòl.
Degut a la composició calcària de l’aigua bona part de la pedra d’aquestes arcades es troba deformada i desfeta i només es pot apreciar el paredat original en alguns trams dels extrems del pont. La canal superior que transporta l’aigua es troba coberta per fragments de pedra triangulars, que protegeixin la canalització de ceràmica. Algunes fonts han comentat l’existència d’una data del segle XVIII inscrita en algun carreu del pont, que permetria ubicar amb exactitud l’any de construcció del pont. Aquest moment històric coincidiria amb un moment de consolidació de l’activitat paperera i amb la instal·lació de població de forma continua al barri de la Torre Baixa. Durant la realització del treball de camp s’ha intentat localitzar aquesta data sense èxit. Aquest rec va estar en funcionament fins a l’arribada de l’aigua a les cases.

PONT DEL RAMAL DEL REC MAJOR

Pont que forma part d’un ramal del rec major, que salva el desnivell del torrent del Camaró al seu tram baix. Aquest rec, constitueix un ramal que porta l’aigua del Rec Major, que pren a l’alçada del molí del Munné (en terme de Capellades) fins als horts de la Torre Baixa, en sentit nord-sud destinant l’aigua al rec dels horts. La construcció és feta en mur de paredat comú format per carreus de pedra de mida mitjana disposats en fileres força ordenades. La construcció es reforça al perímetre exterior de les arcades i a la part de la canal superior amb carreus quadrangulars de mida més grossa ben disposades. El pont té una llargada de 26,81 m i una alçada d’uns 4 m. Està format per quatre grans arcades el·líptiques de diferent mida que recauen sobre una base quadrangular i sostenen la canal superior per on discorre l’aigua. Aquesta canal acull una canalització de ceràmica que es troba protegida exteriorment per ciment.
Possiblement es tracti d’un rec construït al segle XIX, en un moment posterior al que discorre en paral·lel, ja que el seu estat de conservació és molt més bo. La seva funció va ser la de dur aigua als horts dels veïns de la Torre Baixa, que complementaven el treball de les fàbriques amb l’activitat agrícola Actualment encara es troba en ús i omple les basses de la zona d’hortes de la Torre Baixa.

ALGUNS DELS INDRETS PER ON PASSA LA CAMINADA:

CAL GUILLOT

Edifici de planta rectangular cobert a dues aigües amb el carener per perpendicular a la façana principal. Compta amb planta baixa, primer i segon pis i golfes.
Al voltant del cos principal s’adossen un seguit de coberts, i altres cossos afegits que impedeixen una visió neta de la casa. La façana principal es troba encarada al sud. Aquesta façana i la de llevant es troben envoltades per un cos afegit de planta baixa que a nivell de primer pis es converteix en una terrassa. Com a conseqüència, l’accés a la vivenda es realitza a nivell de primer pis. Els baixos de la casa es troben destinats a garatge i magatzems auxiliars.
Els interiors de la casa han estat modificats i adaptats a les necessitats familiars, però la casa conserva l’embigat de fusta original. Un petit corredor a migdia deixa un espai de separació amb una nau de planta baixa aixecada a migdia de la casa destinada a la producció industrial.
El mas de Cal Guillot és una de les masies històriques del terme de la Torre de Claramunt que apareix als capbreus dels senyors de la Torre des del segle XVIII. L’edifici actual ha estat aixecat en un sol moment constructiu a finals del segle XIX, segurament sobre les restes de l’antiga masia. A l’interior de la casa es conserva la data de 1870 en una llinda. En la segona meitat del segle XX ha estat objecte de nombroses modificacions per tal d’adaptar les instal·lacions als condicionaments de l’empresa situada a tocar. Actualment hi ha una fàbrica d’embotits.

FONT DE FRÍGOLS

Font ubicada al marge d’un dels camins rurals que des del Pla de les Sitges pugen al Coll de Frígols, en un revolt emboscat. Una font tradicional utilitzada per la pagesia local que conreava els camps dels voltants. L’aigua neix al peu de la muntanya, arran de terra, i com a element arquitectònic la font consisteix en un fragment de mur de maó de 40 cm d’amplada per 110 d’alçada. El doll d’aigua s’escorre a través d’un petit canal metàl·lic arran de terra que recull l’aigua en una pica de terra oberta directament al sòl de 30 cm de fondària.

RIERA D’AGOST o RIU D’AGOST

Curs fluvial que travessa el terme de la Torre de Claramunt. El seu naixement és al serralet de cal Llupià, a la banda nord del turó, darrera de la casa, i rep les aigües del Torrent de Manou, que a la vegada recull les aportacions estacionals dels torrents de Mas d’en Ponç, la Serra i l’Oriol. El riu discorre vers a ponent, travessant la part fonda de la vall. Finalment, a l’extrem de ponent del terme, desguassa a la riera de Carme. Es tracta d’un cabal fluvial inestable però constant, que depèn molt de l’estacionalitat i la pluviometria anual. Amb tot acostuma a
mantenir un mínim d’aigua durant tot l’any, convertir-se en el riu principal del terme. El curs fluvial té una amplada entre 1,5 i 3 m depenent del tram. L’abundància d’aigua determina l’existència d’un bosc de ribera al llarg del seu recorregut.
L’espai del riu d’Agost ha estat inclòs a l’inventari dels Espais de Protecció Especial de la Generalitat de Catalunya però no compta amb cap número de fitxa ni referència. Al seu pas pel nucli de la Torre Alta, els primers anys de la dècada del 1960, els veïns de la torre van excavar un petit tram del riu per tal de fer-hi una piscina i banyar-se a l’estiu. Aquest indret va ser conegut com a “Pèlag de la Bomba”.

LA SERRA

Conjunt urbà format per un grup de cases situat coronant un petit turó al sud-oest del nucli de Vilanova d’Espoia. Cases de planta baixa, primer pis i golfes, pràcticament totes de planta rectangular o cobertes a dues aigües.
Tot i no tenir dates concretes, el nucli de la Serra devia aparèixer en la segona meitat del segle XVIII fruit del creixement demogràfic del terme. Una llinda datada del 1774 és la més antiga conservada al nucli i reforça aquesta idea del nucli aparegut en aquest segle. La tipologia constructiva mostra cases de caràcter popular, possiblement de pagesos rabassaires que conreaven les vinyes del voltant. Molts dels habitants més grans de la Serra recorden la feina de parcers en les terres dels masos Ponç i Martí, del terme de Mediona, però properes al nucli de la Serra. Aquesta activitat agrícola era combinada amb el treball als forns de calç de Vilanova d’Espoia.

CAL TORRO

Edifici format per la unió de tres cossos de diferent alçada i amb cobertes independents. El cos principal, i més antic, és de planta rectangular i es troba encarat a llevant. Compta amb planta baixa, primer pis i golfes i es cobreix amb una teulada inclinada. La façana principal encarada a llevant, es troba precedida per una terrassa elevada protegida per una reixa, que salva el desnivell del terreny. A la part posterior d’aquest cos s’adossa un altre cos de planta baixa, primer pis i golfes, cobert també per una teulada inclinada. El pis superior pertany a la veïna masia de Ca l’Ermità. L’interior conserva l’embigat de fusta i es troba adaptat com a una vivenda moderna.
No es tenen notícies sobre els orígens de Cal Torro. La seva posició, annexada a Ca l’Ermità, i totes dues cases properes a l’antic mas de Cal Cosme, podria fer pensar que es tracta de cases de parcers, aixecades a finals del segle XIX, per pagesos que treballarien les terres del mas de Cal Cosme o de Cal Vilaseca. Arquitectònicament no presenten cap element que pugui ser datat amb anterioritat a finals del segle XIX o començaments del XX. Els propietaris originals van abandonar les cases a la dècada del 1950-1960. Posteriorment va ser adquirida i rehabilitada íntegrament, primer com a segona residència i després com a residència habitual.
Es desconeix el perquè del nom de la casa com a Cal Torro, però podria ser degut al sobrenom del seu propietari original.

CA L’ERMITÀ

Edifici de planta rectangular cobert a dues aigües, amb el carener paral·lel a la façana principal. L’edifici es troba adossat pel seu cantó de migdia a Cal Torro. Al nord de la casa, s’adossa un pati, que ha estat tancat per un mur de paredat comú, amb el tram superior fet de maó. La porta d’accés es troba encarada a llevant i està marcada per dos pilars fets de maó, coronats per dos capitells esglaonats. La façana principal de la casa es troba encarada a llevant, i s’obre amb un portal protegit per una porta de fusta de dos batents. A excepció dels pilars del portal del pati, no presenta cap element ornamental. L’interior conserva l’embigat original de fusta.
No es tenen notícies sobre els orígens de Ca l’Ermità. La seva posició, annexada a Cal Torro, i totes dues cases properes a l’antic mas de Cal Cosme, podria fer pensar que es tracta de cases de parcers, aixecades a finals del segle XIX, per pagesos que treballarien les terres del mas de
Cal Cosme o de Cal Vilaseca. Arquitectònicament no presenten cap element que pugui ser datat amb anterioritat a finals del segle XIX o començaments del XX. Els propietaris originals van abandonar les cases a la dècada del 1950-1960. Posteriorment va ser adquirida i rehabilitada íntegrament, primer com a segona residència i després com a residència habitual. També es desconeix el perquè del nom de la casa com a Ca l’Ermità.

CAL COSME

Cal Cosme és un dels masos històrics del terme de la Torre de Claramunt. Les referències documentals més antigues la fan aparèixer als censos del segle XVIII, tot i que segurament, els seus antecedents podrien ser medievals; l’edifici actual sembla tractar-se d’una construcció del segle XVIII, aixecada segurament a sobre del vell mas. L’anàlisi de les característiques constructives de l’edifici fan veure que la construcció original del segle XVIII és el cos originari de la casa de planta quadrangular. Al segle XIX va ser afegit un tram a l’est de la casa, que va convertir la planta en rectangular. A mitjans del segle XX la casa va ser ampliada amb l’afegit d’un nou cos a llevant de l’anterior que va ser habilitat com a vivenda. Possiblement fou en aquest moment que la façana principal va ser protegida amb l’aixecament d’un mur de tancament. La casa va estat habitada de manera continuada pels seus propietaris fins a la dècada dels anys setanta. Actualment la casa continua mantenint els seus propietaris originals i només es troba ocupada una part de l’edifici pels masovers.
És una masia formada per la suma de diversos cossos units i protegits per un mur exterior de tancament a la part davantera de la casa. El cos principal és de planta rectangular cobert a dues aigües amb el carener paral·lel a la façana principal. L’alçada de l’edifici és de planta baixa, primer pis i golfes. La façana principal es troba encarada a migdia. Destaca l’existència d’una cisterna adossada al mur nord i façana posterior de la casa. A llevant de la casa s’adossen dos cossos més, un de petites dimensions i amb coberta inclinada i un altre, de planta quadrangular. A la part central del mur s’obre un portal que dóna accés a l’interior del recinte. Es tracta d’un portal acabat amb un arc rebaixat on, tant brancals com arcada, han estat reforçats amb carreus de mida regular ben tallats que destaquen sobre el paredat irregular de la construcció.

FIRES I FESTES:

-Festa Major de la Torre de Claramunt: quart cap de setmana de juny.
-Festa Major de Vilanova d’Espoia: primer cap de setmana d’agost.
-Festa Major de les Pinedes de l’Armengol: 2n cap de setmana d’agost.
-Campionat de Catalunya d’Agility: 3 i 4 de juny (lloc: camp de futbol).
-Festa de l’Olla de murri i Cassola de vinya: segon cap de setmana de novembre.

FONTS CONSULTADES:

-Autors varis. Historia de les comarques de Catalunya. Anoia. Volum II. Edicions Parcir Selectes.
-Llacuna i Ortínez, Pau. Mascó i Brescó, Teresa. Rutes per l’Anoia. Història i art. La Veu de l’Anoia.
www.latorredeclaramunt.cat
www.poblesdecatalunya.cat
www.festacatalunya.cat

 

castell