COPONS

El terme municipal de Copons, de 21,74 km² i a 432 m, és al nord-oest d’Igualada. Limita al nord amb els termes de Veciana i els Prats de Rei, a l’est amb Rubió, al sud amb el municipi de Jorba i  Veciana i a l’oest amb el terme de Sant Guim de Freixenet. Es troba entre dues valls al peu de les serres de Rubió (681 m) i dels Vinyals (661 m), drenades per la Riera Gran que rep la riera de Veciana just quan aquesta entra al municipi, i la riera de Sant Pere. El sector forestal del terme va patir greument les conseqüències dels focs del 1986. Tot i que el terreny s’està refent lentament, el garrigar i els ermots ocupen una part important de la superfície municipal. Els pinars són força esclarissats. El terme comprèn la vila de Copons, cap de municipi, i els nuclis aïllats de Viladases, i de Sant Pere de Copons, dit també Sant Pere de Comalats. Amb una població de 306 habitants al 2018. El relleu força accidentat del municipi ha estat una de les dificultats bàsiques que expliquen el poc desenvolupament de l’agricultura. Els conreus, principalment de secà, es distribueixen en feixes esglaonades i bancals protegits per marges. Hi ha un predomini del cultiu de cereals, seguit de la vinya, els ametllers i les oliveres. Les explotacions en règim de regadiu estan limitades a l’abast familiar.

HISTÒRIA

Les dades més antigues del municipi són les de la intervenció arqueològica del Turó de Pams, amb una cronologia que ens remet al període del Bronze Antic (1800-1500 a.C.). També hi ha constància, dins d’aquest període, de la localització d’una punta de fletxa (dipositada al Museu de la Pell i Comarcal de l’Anoia). També s’han localitzat, dins del terme de Copons, alguns fragments de ceràmica de cronologia ibèrica (600-50 a.C.) i, dins del període tardoromà, la documentació de la necròpolis del Turó de Pams, datada entre els segles III-IV d.C. Durant el període medieval, la vila estava dominada pel castell de Copons. La primera referència documental relacionada amb aquest edifici és de l’any 1020, quan Guifré de Balsareny va vendre el castell a la seva esposa Ingilberga que en el seu testament de l’any 1038, el deixa al seu fill Guillem de Balsareny (futur bisbe de Vic, 1046-1076). L’any 1065 Guillem el va vendre a Ramon Berenguer I, comte de Barcelona, per 500 unces d’or. A partir d’aquest moment, el castell forma part de la jurisdicció reial i els seus castlans (la nissaga dels Copons) es tornen hereditaris. Dins d’aquesta mateixa època, cal esmentar una necròpolis medieval situada a l’entorn de la capella de Sant Pere de Copons, on també es recolliren diversos fragments de ceràmica datats entre els segles X-XI, i l’aparició dels primers molins dins del terme municipal, que en origen eren fariners, passant després a ser bataners i paperers entre els segles XVII-XIX. L’any 1153, Guillem de Copons fou nomenat castlà del castell per Ramon Berenguer IV. El castell de Copons pertanyia, després del rei, a Guerau Alamany, castlà entre els anys 1167 i 1193, que en feu donació al monestir de Santes Creus l’any 1210. Pocs anys després, el rei Jaume I atorgà el privilegi de no separar Copons de la monarquia. L’any 1276 es formalitza la donació del castell i de la vila de Copons a favor de Joan de Copons, ratificada pel rei Jaume II l’any 1315 en favor del seu descendent, Jaume de Copons. Durant el segle XIV, les fortes depeses ocasionades per la guerra contra el rei de Castella, obligaren a Pere III el Cerimoniós a vendre el castell i la vila a Pere Ramon de Copons, per la quantitat de 26.000 sous barcelonesos. Malgrat tot, la Universitat de Copons (corporació de veïns reconeguts amb privilegis i una certa representació davant el poder reial o senyorial i amb règim jurídic) va decidir fer efectiva la mateixa quantitat, restablint d’aquesta manera la jurisdicció reial. El 1394 el rei Joan I prometé que mai no es faria la infeudació del castell de Copons, però, malgrat les promeses, el 1474 el rei Joan II el va infeudar junt amb el terme a Ramon de Copons, el qual exercí la plena jurisdicció, que fou continuada pels seus descendents fins al segle XVII, en què passà a ser de dependència reial. Durant el segle XVI, el castell passa a formar part de la família Vilaplana, tot i que des de l’any 1608, el castell ja estava en bona part derruït i enderrocat, amb les parets i una torre a punt de caure. A mitjans de segle XVII, la castlania i els seus drets són comprats per Josep de Camprodon, els descendents del qual no pogueren evitar la destrucció total del castell durant la Guerra de Successió. L’any 1715 el terreny era buit i només quedava la runa dels murs que n’havien format part. La major part de la pedra enrunada del castell fou utilitzada per bastir les cases i construccions de la vila durant els segles XVII i XVIII, incloent-hi la nova església parroquial. El segle XVIII sempre ha estat considerat com el període de màxim esplendor de la vila, sobretot pel que fa al gran desenvolupament econòmic i social experimentat a la vila, gràcies a les activitats dels negociants i traginers, sobretot amb la resta de la península i que afavoriren les exportacions cap a Amèrica. Les inversions que realitzaren aquest grup d’empresaris va afavorir l’expansió dels conreus cap a terrenys muntanyosos, mitjançant la construcció de terrasses delimitades amb murs de pedra seca, incrementant el nombre de mans necessàries per la construcció d’aquestes estructures, així com l’explotació de les terres creades. Aquest fet, juntament amb el gran canvi arquitectònic i urbanístic que estava experimentant el nucli urbà, gràcies a la rehabilitació i construcció de nous edificis i carrers, va comportar un corrent migratori de caire local que feu incrementar en gran mesura la població de Copons. La població augmentà el nombre de pagesos, mestres de cases i parcers, així com paraires i bataners orientats a les indústries tèxtils, que s’havien iniciat com a molins. Fins el 1716 Copons va pertànyer a la vegueria de Cervera i després al seu corregiment, fins el 1833. Cal mencionar un dels documents més representatius que es conserven en relació a la vila de Copons. Es tracta de la descripció efectuada l’any 1788 per Francisco de Zamora, oïdor de la Reial Audiència de Barcelona, de tornada del seu viatge per la Vall d’Aran i Andorra. El document és una descripció fidel del nucli urbà i del seu urbanisme. Per Zamora, la vila està més desenvolupada que les poblacions veïnes i atribueix aquest fet al desenvolupament econòmic i comercial experimentat, gràcies a l’acció d’algunes de les nissagues de negociants i traginers que comerciaven amb la península. Amb l’arribada del segle XIX, les activitats tèxtils van en augment i les indústries d’aquest tipus proliferen. Cap a finals de segle, les indústries augmentaren en nombre i qualitat, ja que moltes d’elles funcionaven amb calderes de vapor. Això provocà el tancament de bona part de les antigues fàbriques cotoneres del municipi. Durant la Primera Guerra Carlina, la vila de Copons fou parcialment incendiada entre els dies 12 i 13 d’octubre de 1839. El responsable fou el guerriller carlí Manuel Ibáñez, conegut com el Llarg de Copons, amb vincles familiars a la població. Durant les dues primeres dècades del segle XX, la instal·lació de noves indústries tèxtils al municipi va continuar, quan l’electricitat fou portada a Copons l’any 1918, de la mà del promotor coponenc Pere Palomas i Tomàs (també fou el promotor de la fàbrica de ciment ràpid, instal·lada al costat del barri de la Roquera). Pel que fa al teixit associatiu del municipi, entre els anys 1910 i 1932, es documenten el Centre Instructiu Coponenc, que tenia la seva seu a l’edifici de la Barraca, i la Societat Obrera Coponenca, que agrupaven entre totes dues un bon nombre de treballadors. Alhora, des dels anys 20, també es comptabilitza, entre d’altres institucions, la societat recreativa La Unió. Des d’aquest moment, la vila de Copons va perdent població progressivament, quedant cada vegada més minvada. El sector industrial, tot i que es mantingué en vigència fins pràcticament a finals del segle XX, acabà desapareixent definitivament amb la crisi general del sector del tèxtil. Aquest fet contribuí a la reducció del nombre d’habitants, tot i que en els darrers anys la vila ha recuperat una part de la població perduda.

El segle XVIII sempre ha estat considerat com el període de màxim esplendor de la vila, sobretot pel que fa al gran desenvolupament econòmic i social experimentat a la vila, gràcies a les activitats dels negociants i traginers, sobretot amb la resta de la península i que afavoriren les exportacions cap a Amèrica. Les inversions que realitzaren aquest grup d’empresaris va afavorir l’expansió dels conreus cap a terrenys muntanyosos, mitjançant la construcció de terrasses delimitades amb murs de pedra seca, incrementant el nombre de mans necessàries per la construcció d’aquestes estructures, així com l’explotació de les terres creades. Aquest fet, juntament amb el gran canvi arquitectònic i urbanístic que estava experimentant el nucli urbà, gràcies a la rehabilitació i construcció de nous edificis i carrers, va comportar un corrent migratori de caire local que feu incrementar en gran mesura la població de Copons. La població augmentà el nombre de pagesos, mestres de cases i parcers, així com paraires i bataners orientats a les indústries tèxtils, que s’havien iniciat com a molins. Fins el 1716 Copons va pertànyer a la vegueria de Cervera i després al seu corregiment, fins el 1833. Cal mencionar un dels documents més representatius que es conserven en relació a la vila de Copons. Es tracta de la descripció efectuada l’any 1788 per Francisco de Zamora, oïdor de la Reial Audiència de Barcelona, de tornada del seu viatge per la Vall d’Aran i Andorra. El document és una descripció fidel del nucli urbà i del seu urbanisme. Per Zamora, la vila està més desenvolupada que les poblacions veïnes i atribueix aquest fet al desenvolupament econòmic i comercial experimentat, gràcies a l’acció d’algunes de les nissagues de negociants i traginers que comerciaven amb la península. Amb l’arribada del segle XIX, les activitats tèxtils van en augment i les indústries d’aquest tipus proliferen. Cap a finals de segle, les indústries augmentaren en nombre i qualitat, ja que moltes d’elles funcionaven amb calderes de vapor. Això provocà el tancament de bona part de les antigues fàbriques cotoneres del municipi. Durant la Primera Guerra Carlina, la vila de Copons fou parcialment incendiada entre els dies 12 i 13 d’octubre de 1839. El responsable fou el guerriller carlí Manuel Ibáñez, conegut com el Llarg de Copons, amb vincles familiars a la població. Durant les dues primeres dècades del segle XX, la instal·lació de noves indústries tèxtils al municipi va continuar, quan l’electricitat fou portada a Copons l’any 1918, de la mà del promotor coponenc Pere Palomas i Tomàs (també fou el promotor de la fàbrica de ciment ràpid, instal·lada al costat del barri de la Roquera). Pel que fa al teixit associatiu del municipi, entre els anys 1910 i 1932, es documenten el Centre Instructiu Coponenc, que tenia la seva seu a l’edifici de la Barraca, i la Societat Obrera Coponenca, que agrupaven entre totes dues un bon nombre de treballadors. Alhora, des dels anys 20, també es comptabilitza, entre d’altres institucions, la societat recreativa La Unió. Des d’aquest moment, la vila de Copons va perdent població progressivament, quedant cada vegada més minvada. El sector industrial, tot i que es mantingué en vigència fins pràcticament a finals del segle XX, acabà desapareixent definitivament amb la crisi general del sector del tèxtil. Aquest fet contribuí a la reducció del nombre d’habitants, tot i que en els darrers anys la vila ha recuperat una part de la població perduda.

CASTELL DE COPONS

L’any 1020, Guifré de Balsareny va vendre el castell a la seva esposa Ingilberga que, en el seu testament a l’any 1038, el deixa al seu fill Guillem de Balsareny (futur bisbe de Vic entre els anys 1046-1076). L’any 1065 Guillem va vendre el castell a Ramon Berenguer I, comte de Barcelona, per 500 unces d’or. És en aquest moment que el castell forma part de la jurisdicció reial i els seus castlans, la nissaga dels Copons, es tornen hereditaris. L’any 1153 Guillem de Copons fou nomenat castlà per Ramon Berenguer IV. El castell de Copons pertanyia, després del rei, a Guerau Alamany, castlà entre els anys 1167 i 1193, que en feu donació al monestir de Santes Creus l’any 1210. En els successius segles, el castell va canviant de mans, passant-hi diversos castlans de la nissaga dels Copons fins que, durant el segle XVI, passà a formar part de la família Vilaplana. L’any 1608, tenim notícia que el castell ja estava en bona part derruït i enderrocat, amb les parets i una torre a punt de caure. A mitjans de segle XVII, la castlania i els seus drets són comprats per Josep de Camprodon, els descendents del qual no pogueren evitar la destrucció total del castell durant la Guerra de Successió. Se sap que l’any 1715 el terreny era buit i només quedava la runa dels murs que n’havien format part.

La major part de la pedra enrunada del castell fou utilitzada per bastir les cases i construccions de la vila durant els segles XVII i XVIII, tot i que és força probable que els Vilaplana ja utilitzessin aquesta pedra per construir la seva casa privada a finals del segle XV. Un altre aspecte destacable relacionat amb el castell és que tenia una capella dedicada a Sant Andreu que apareix mencionada a la documentació de mitjans del segle XV. Hi fou enterrat el castlà Pere Ramon de Copons i Desvalls, seguidor del rei Pere III el Cerimoniós. Estava situat a l’extrem nord-est del nucli urbà de la vila, dalt d’un turó que domina bona part del terme i de l’antic camí reial que anava d’Igualada a Calaf i Prats de Rei, darrera l’actual església de Santa Maria. Donada la seva situació estratègica, el recinte estava delimitat pels propis vessants del turó, per un mur perimetral situat a la banda de ponent (en el mateix emplaçament on ara hi ha el carrer del Mur) i per un fossat defensiu o vall que, a finals del segle XVII, encara es conservava parcialment (damunt del actual carrer d’Àngel Guimerà). O sigui, el recinte fortificat del castell estaria delimitat pels actuals carrer del Mur, carrer del Castell, plaça del Castell, pujada del Castell i passeig de Sant Magí. No s’observa cap resta arquitectònica relacionada amb l’antiga fortificació, tot i que es conserven dues peces decoratives relacionades amb l’edifici. Totes dues a la casa número 5 de la plaça del Castell, coneguda com cal Miquel de la Rosa o cal Marcial, en el mur de contenció de les terres del jardí, es localitza una pedra escairada decorada en baix relleu amb l’escut dels Copons, tot i que està una mica malmès. També cal destacar una altra peça lítica esculpida, propietat de la mateixa família. Es tracta de la representació en baix relleu d’una cara masculina que enllaça amb els cànons de l’estil romànic. La peça formava part d’una estructura més gran a la que ornamentava.

SANTA MARIA DE COPONS

La primera referència documental de l’església parroquial de Santa Maria data de l’any 1035 i es correspon amb un temple d’estil romànic que formava part del recinte emmurallat del castell. Al segle XIV es bastí un nou edifici d’estil gòtic, en aquest cas situat fora del recinte  emmurallat. Per un pergamí de l’any 1570, sabem que l’església parroquial de Santa Maria estava situada prop del castell i al costat de la rectoria vella (actual cal Vila). És força probable que ocupés el mateix solar on actualment hi ha la rectoria. L’any 1749, l’ajuntament i els veïns de la vila acordaren construir el nou temple entre l’església antiga i el pati del castell enderrocat. El temple havia quedat petit per acollir el gran nombre de feligresos; mesurava “setanta passes amb el sagrer inclòs” i es trobava en un estat deplorable de conservació, donat que tant la volta com el campanar amenaçaven ruïna. El 12 de març de 1750 es va beneir la primera pedra del temple, iniciant d’aquesta manera les obres de construcció del nou edifici parroquial, i que foren finançades amb les aportacions voluntàries de determinats particulars així com l’aplicació d’un nou impost (pagament de la sisena part de totes les collites de cereals, vi i olives entre els anys 1749 i 1751, prorrogat durant set anys (1752-1758) amb arrendament a Manuel Vidal, marxant de Copons). La construcció del temple es va donar “a preu fet” a Josep Reig, enginyer reial i mestre de cases de Barcelona, per 1900 lliures, amb un termini de finalització de les obres de tres anys pel temple i sis pel campanar. El 15 d’agost de 1754, el rector de Copons, Francesc Felip i Pedrós, va beneir la nova església parroquial i va celebrar-hi cerimònies durant tres dies seguits. L’any 1843, el temple fou reparat com a conseqüència de l’atac carlí dels dies 12 i 13 d’octubre de 1839, a mans de Manuel Ibáñez Ubach, el Llarg de Copons, que incendià la vila. El 12 d’abril de 1885 es col·locà la primera pedra d’una nova capella lateral, la capella del Santíssim Sagrament, beneïda el 20 de setembre de 1886 i finançada amb donacions voluntàries. L’any 1961, l’igualadí Joan Llacuna va remodelar i redecorar la capella del Santíssim (la decoració actual no es correspon amb aquesta remodelació). Durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939), la nau del temple s’utilitzà com a magatzem i s’obrí un gran portal rectangular a la cara nord de l’edifici, actualment tapiat. L’any 2007, a petició de l’ajuntament de Copons, el Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona va procedir a la restauració de la façana principal i del primer tram de coberta del temple. Es va restituir per complet la composició neoclàssica del coronament de la façana i el seu acabat original amb calç i de color blanc. Durant l’estiu de l’any 2013, es realitzaren les obres de rehabilitació de la teulada del temple, que amenaçava ruïna. Cal esmentar la localització d’una cripta subterrània descoberta durant les obres d’enderroc de l’Antic Teatre, que estava situat a la banda de llevant del temple. Actualment, la cripta es troba soterrada.

És un església d’una sola nau amb absis. Es correspon a un edifici a cavall entre el Barroc (la conca absidal del temple) i el Neoclassicisme (la façana principal). La nau està coberta per una volta de canó amb llunetes, dividida en quatre trams separats per arcs de mig punt. Aquests arcs descansen damunt d’una cornisa motllurada que recorre tant els murs laterals de la nau com els del presbiteri. L’absis està cobert per una volta de quadrant d’esfera apetxinada i decorada amb motius florals, sostinguda per dues trompes decorades també amb una petxina. Des de l’absis es pot accedir a la sagristia, situada a la banda est, i a una cambra auxiliar, situada a l’oest. Als murs laterals de la nau de l’església s’obren set capelles, quatre a l’est i tres a l’oest. Les capelles laterals estan dedicades a sant Roc, sant Sebastià i els Sants Misteris; la Immaculada Concepció i la Mare de Déu del Roser; el Sant Crist i la Mare de Déu dels Dolors; Sant Antoni Abat; Sant Esteve; Sant Isidre i Santa Llúcia. La pintura que actualment presideix l’absis és obra del cronista igualadí, Antoni Carner. Es tracta de l’Assumpció de la Mare de Déu, que agafa com a model una de les gitanes presents als quadres del pintor cordovès Julio Romero de Torres. Damunt les capelles laterals destaca el trifori, obert a la nau mitjançant obertures d’arc rebaixat que tenen sortida a balcons simples, amb les llosanes motllurades i baranes de ferro. Adossada a la banda de llevant de la nau, i amb accés des de la tercera capella lateral, destaca la capella del Santíssim, de grans dimensions. Està coberta amb una volta de creueria separada en dos trams per arcs de mig punt, que descansen damunt de pilastres adossades als murs laterals. L’espai s’il·lumina mitjançant tres òculs emmarcats en pedra. Als peus de la nau destaca el cor, sostingut per una volta rebaixada amb llunetes, i l’accés al campanar, situat a la cantonada sud-oest del temple. El campanar presenta una planta quadrada a la base, mentre que el cos superior és octogonal. Aquest cos està dividit mitjançant dues motllures a diferent alçada i coronat per una doble cornisa amb balustrada de pedra. Sota la cornisa s’obren vuit obertures d’arc de mig punt emmarcades en pedra. La façana principal del temple presenta un gran portal d’arc de mig punt de pedra amb les impostes motllurades. Està emmarcat per dues grans pilastres de pedra que culminen en un entaulament motllurat amb timpà central, rematat amb tres elements decoratius de caire geomètric. Damunt del portal, gravada al bell mig d’aquest entaulament, hi ha la data de la benedicció de l’església, 1754. La façana està coronada per una cornisa ondulada sota la que s’ubica un rosetó adovellat. Tant la façana principal com el basament de planta quadrada del campanar presenten un revestiment de calç emblanquinat. Les escalinates que donen accés a la plaça de l’Església des dels carrers Vilanova i Àngel Guimerà foren construïdes a finals del segle XVIII.

CAPELLA DE SANT JOAN

En aquest solar hi havia una petita capella gòtica dedicada a Sant Joan Baptista. Sembla ser que durant un temps fou la capella privada de cal Manset, una casa situada a la plaça Ramon Godó que encara existeix. La capella es va ensorrar per culpa d’una forta nevada l’any 1936. Després de la nevada, el solar fou comprat per la família de cal Huertas. Segons la placa commemorativa situada a la plaça, el solar el va comprar en Jaume Pujabet i Bisbal i ell mateix el va donar al poble. La inauguració de l’espai i la placa es dugué a terme per la Festa Major d’estiu de l’any 1984.

RECTORIA

L’any 1755, un cop finalitzada la construcció de l’església, el rector de la parròquia mossèn Francesc Felip va iniciar els tràmits per la construcció de la nova rectoria, que culminen l’any 1759, amb l’atorgament per part del bisbat del permís per “desfer-se de la meitat de la casa de la rectoria vella, de l’era veïna i d’un tros de terra“. El finançament de l’obra es va aconseguir mitjançant la venda dels anteriors béns, amb la compra per part del negociant Manel Vidal per 600 lliures, i els establiments dels solars fets a la Plana de la Rectoria entre 1761 i 1765. La construcció de la nova rectoria de Copons va començar aproximadament l’any 1760. Es van utilitzar unes quatre mil teules i unes tres mil rajoles, fabricades per Joan Brunet, de la masia de can Vilella. En un principi, l’edifici també disposava d’estances destinades a les tasques agroramaderes (corral, pallissa, celler).

Edifici aïllat de planta rectangular format per dos cossos adossats. Presenta la coberta de teula àrab a dues vessants i està distribuït en soterrani, planta baixa, pis i golfes. Adossada a l’extrem de llevant de la façana de migdia hi ha la font del Pla de Missa.

PLAÇA RAMON GODÓ

La població de Copons es va crear a l’entorn de l’antiga plaça Major durant l’edat mitjana. Era el centre de la vila i el lloc on se celebraven les festes populars i les assemblees dels caps de família. Durant un temps també, la casa de la Vila hi tingué la seva seu. L’accés principal es feia pel carrer Major, que donava pas al carrer esglaonat de Sant Joan, al costat de l’antiga capella dedicada al mateix sant. Des d’un bon començament, a la plaça s’hi celebrà el mercat i una fira, concedida pel rei Jaume II. El dret de fira era de deu dies a partir del dia de Sant Bartomeu, i coincidia durant cinc dies amb la fira d’Igualada, en aquest cas concedida pel rei Alfons el Benigne l’any 1333. Les disputes per aquesta concessió s’allargaren fins l’any 1409, quan el rei Martí I l’Humà retirà els cinc dies de la fira de Copons que se solapaven amb la d’Igualada. Amb l’expansió experimentada per l’acció comercial dels negociants i traginers durant el segle XVIII sobretot, les cases que delimitaven la plaça foren reconstruïdes. Algunes d’aquestes tenien la part davantera coberta, en referència a les voltes que actualment la caracteritzen. Les voltes es bastiren per poder celebrar el mercat setmanal quan feia mal temps. Bona part de les originals foren enderrocades amb el pas del temps, si bé algunes d’elles es mantingueren. Si ens fixem en la disposició arquitectònica actual d’aquests elements respecte a la plaça, les de la cantonada sud-oest són anteriors en el temps a les de la banda sud-est, que foren reconstruïdes probablement a principis del segle XIX. El nom actual de la plaça fa referència a Ramon Godó i Lallana,  comte de Godó des de l’any 1916, d’ascendència igualadina i que tenia una casa a Copons. La plaça fou batejada amb aquest nom a principis del segle XX.

Plaça de planta rectangular situada al bell mig del nucli urbà. La seva planta està conformada per les cases construïdes al seu voltant, que majoritàriament foren reconstruïdes durant el segle XVIII, i compta amb dos accessos: el principal, situat a la banda est i amb accés des del carrer Major, que està situat a una cota més alta, i el de ponent, amb sortida pel carrer del Raval. La plaça presenta les bandes de migdia i de ponent porticades i obertes a la plaça mitjançant un seguit d’arcs de diferents tipologies. A la banda de ponent hi ha dos arcs de mig punt adovellats, sostinguts amb petites columnes i bastits en carreus de pedra de petites dimensions. L’espai interior està cobert per un sostre de biguetes de fusta pintades i revoltons emblanquinats. A la banda de migdia, els dos arcs de l’extrem de ponent també són construïts en carreus de pedra escairats, tot i que un és de mig punt i amb la clau gravada amb l’any 1747 i l’altre és d’arc escarser. Estan sostinguts per un pilar de pedra central amb les impostes motllurades. En aquest tram, l’espai interior també està cobert per un sostre de biguetes i revoltons amb les mateixes característiques. La resta d’arcs de la banda de migdia són de grans dimensions i de mig punt adovellats i estan sostinguts per pilars bastits en pedra i amb les impostes motllurades. En aquest cas, l’espai interior està cobert per un sostre de revoltons completament restituït. La plaça està pavimentada i l’espai cobert sota les voltes presenta un paviment de pedra. A la plaça es conserva l’antic pou de la Vila, situat davant del tram cobert de la banda de migdia.

BASSES DE SANT MAGÍ

Es tracta de dues basses de planta rectangular adossades, tot i que estan construïdes en dos nivells diferents. La inferior és petita i està bastida en pedra irregular lligada amb abundant morter de calç. Per la banda de ponent, la bassa està adossada a un alt mur de pedra que integra un petit refugi excavat al talús del terreny. L’estructura està rematada amb lloses de pedra escairades i inclinades a mode de safareig. La bassa superior s’adossa a la petita per la banda de migdia. És de dimensions més grans i està bastida amb carreus de pedra ben escairats. Unes escales de pedra donen accés a la part superior. Aquesta bassa està delimitada per una barana de ferro emblanquinada i no se’n permet l’accés. El refugi presenta una obertura d’arc rebaixat bastida en pedra. S’endinsa uns dos metres cap al interior del terreny. La seva utilitat no està gens clara: podria ser un magatzem per guardar les eines d’un hort o bé ser un refugi on amagar-se en èpoques de conflicte.

LA FÀBRICA

La fàbrica fou inaugurada l’any 1896 per a l’elaboració de teixits de cotó d’Hermenegild Godó. L’any següent fou constituïda la societat “Miquel i Salvatella i Companyia”, formada inicialment pels socis Emili Salvatella i Garcés, Hermenegild Godó i Llucià, Ramon Morera i Carbonell i Antoni Miquel i Costas, que era un fabricant de paper de Capellades i la Pobla de Claramunt. Quan els tres primers socis es van retirar, la societat passà a ser “Miquel i Morera” fins l’any 1900, quan fou venuda a Pere Pujol i Molas que continuà la producció com empresa tèxtil amb el nom de “Industrial del Vapor”, a partir del 1901. L’any 1914 s’hi establí la fàbrica de teixits de Baldomer Camps i Blavi, un industrial procedent d’Igualada anomenat el Mero. Entre els anys 1920 i 1935, la fàbrica de Baldomer Camps tenia 90 telers i havia arribat a emplear 200 treballadors. Un cop retirat de l’activitat professional, l’empresa continuà amb la raó social de “Tejidos Camps i Samitier S.A.” (Samitier era el nom de l’encarregat de la fàbrica) fins l’any 1965. Durant l’etapa en que Ramon Morera fou un dels socis de la fàbrica s’hi elaborava roba de matalàs amb una màquina jacquard acoblada als telers.

Edifici de grans dimensions i planta rectangular, format per tres cossos adossats. L’edifici principal presenta la coberta de teula àrab de dues vessants. Està distribuït en planta baixa i pis, amb la façana principal orientada al carrer de Ramon Morera. Disposa d’un gran portal d’accés rectangular emmarcat en pedra, amb la clau gravada amb les inicials “GM” i l’any 1896.

Els edificis auxiliars s’adossen al principal per la banda de tramuntana. Destaca un pas elevat que creua el carrer al nivell de la segona planta comunicant un d’aquests cossos amb la casa del davant, cal Mero.

LA CIMENTERA

Pere Palomas i Tomàs, fill de Copons i emigrant a l’Argentina, tornà a la vila enriquit a principis del segle XX. Fou el promotor l’any 1918 de la portada del subministrament elèctric a Copons i el creador de la fàbrica de ciment ràpid gràcies a l’explotació de les pedreres del terme, sobretot a la zona del Morinyol, on es situa l’edifici. El sr. Palomas va iniciar l’activitat cap als anys 30 amb un petit cobert on fabricava el morter de ciment. Posteriorment la vendre a un metge de Barcelona, que al cap d’un any la traspassà a Joan Roca i Rigol. Fou aquest empresari el que va construir la fàbrica tal i com la coneixem actualment, durant la dècada dels anys 40. La fàbrica va estar en funcionament fins l’any 1978, tot i que durant aquest període tornà a canviar de mans, passant a ser propietat de l’empresa “Roig i Manau”, que va fer certes reformes a l’edifici. Un cop finalitzada la producció, l’edifici restà abandonat per un període aproximat d’uns 25 anys fins que a principis de l’any 2000, l’adquirí el propietari actual, que feu les reformes necessàries per transformar-la en un habitatge.

Edifici aïllat de grans dimensions, format per tres grans edificis esglaonats construïts en un terreny en pendent cap al sud, amb una zona de pati a la part superior. Aquests edificis presenten les cobertes de teula àrab d’un sol vessant i estan organitzats en una sola planta, amb l’excepció del volum inferior que té dos pisos (actual residència dels propietaris). A la part superior de la construcció, als extrems del pati, es conserva una de les xemeneies de planta quadrada i les restes d’una altra, que fou enderrocada. A l’edifici superior es conserven els antics forns, formats per petites voltes de mig punt arrebossades. L’edifici està separat de la carretera a Veciana mitjançant un llarg mur de pedra. Unes escales de pedra també donen accés al jardí inferior des de la carretera.

MONUMENT ALS TRAGINERS / DIÀSPORA

Composició escultòrica, d’uns onze metres de longitud, creada per Ernest Altés i Segura. Està formada per dues parts diferenciades: la primera està formada per dues grans figures de ferro tractat en forma d’U invertida i posats en fila. La segona, consta de quatre grans blocs quadrangulars de pedra treballada superposats. Ambdues parts estan enllaçades per un gruixut cable d’acer. Simbòlicament, l’escultura fa referència a la tasca dels traginers. Els blocs de pedra simbolitzen la mercaderia o càrrega a transportar, mentre que la part de ferro simbolitza la força que els movia, que en origen eren bèsties de càrrega. El nom oficial de la composició escultòrica és “Diàspora” i és un reconeixement als negociants i traginers coponencs que durant el segle XVIII, i gràcies al comerç amb la resta de la península, assoliren una de les etapes de més esplendor de la vila. L’obra fou inaugurada el mes de setembre de l’any 2004.

ALGUNES DE LES CASES DE COPONS

El segle XVIII va ser una època d’esplendor per Copons, quan la gran majoria dels veïns van esdevenir especialistes del comerç ambulant. Els traginers i negociants comercialitzaven les manufactures catalanes per l’interior de la Península, on molts d’ells van arribar a ser membres rellevants de la burgesia local dels segles XVIII i XIX.

L’activitat comercial va enriquir notablement un sector del municipi dotant el nucli de Copons d’un patrimoni arquitectònic singular i valuós, que encara avui dia hi és present amb grans cases, la majoria amb espectaculars balconades algunes i façanes adornades amb esgrafiats o arrebossats.

CA LA MADORA / CA L’ESTANY / CA LA COMTESSA LACAMBRA

El renom de cal Madora deriva de l’apel·latiu amb el que era coneguda la dona del primer dels propietaris, Amador Carbonell i Com (o Tudó, no està clar), que edificà la casa l’any 1801. Sabem que la casa estava valorada en 5000 lliures. Amb la seva mort, l’any 1818, Isabel Carbonell i Soler (coneguda com l’Amadora) es feu càrrec de les propietats i activitats de la finca, juntament amb el molí, que està adossat a la façana est de la casa, el qual ja era propietat de la família Carbonell des dels segles XVI i XVII. A mitjans del segle XIX, Josep Carbonell i Carbonell, el fill del matrimoni, era conegut com el Madora. L’any 1869, els descendents d’en Madora varen vendre la casa i el molí a Maria Josefa Estany i Pujol, la qual traspassà l’any 1906, deixant en herència la finca a la seva germana Maria. Amb la mort d’aquesta darrera l’any 1912, la seva neboda Maria Teresa Estany i Gimena heretà la casa. Al cap d’uns anys es casà amb Francesc Lacambra i Lacambra, nomenat comte de Lacambra l’any 1927 per part del rei Alfons XIII, adquirint, així, el títol de comtessa. La casa fou heretada per Francesc Josep Lacambra, segon comte de Lacambra.

Edifici cantoner format per dos cossos adossats, amb un gran pati posterior; amb coberta de teula àrab de dues vessants i distribuït en planta baixa, dos pisos i golfes. La façana principal, orientada al carrer del Raval, compta amb un gran portal d’accés rectangular, amb els brancals bastits amb carreus de pedra ben escairats i la llinda plana monolítica. La llinda central d’una de les grans obertures del primer pis presenta l’any 1801 gravat al centre. Aquestes obertures tenen sortida a tres balcons amb baranes de ferro decorades. Cal destacar, al bell mig de la façana, la presència de l’escut dels Estany, posterior a la construcció de la casa. L’edifici compta amb una petita capella dedica a la Mare de Déu de Montserrat, situada a la planta baixa. Les estances interiors són grans, amb els sostres alts coberts amb bigues de fusta i obertures emmarcades amb carreus de pedra. Destaca la decoració d’algunes cambres, amb arcs lobulats pintats en tons daurats, i la presència d’un plafó de ceràmica acolorit.

CAL POLDO / CASA POLDO / CAL TODÓ

El nom de Poldo procedeix del nom d’un antic propietari que es deia Leopoldo i hi tenia una fàbrica de telers. De fet, a la casa s’hi va instal·lar el primer teler mecànic de Catalunya. L’edifici fou rehabilitat de nou aproximadament pels voltants de l’any 2000. Actualment, la finca està segregada en diversos habitatges.

És un dels edificis més singulars del poble. Té una planta irregular que s’adapta al desnivell que hi ha entre el carrer i la plaça. Està format per tres grans cossos adossats, amb un petit de pati posterior. Els dos volums principals presenten les cobertes de teula àrab de dues vessants. Està distribuït en planta baixa i tres pisos, amb la façana principal orientada a la plaça Ramon Godó. Presenta un gran portal d’accés d’arc rebaixat, emmarcat amb carreus de pedra ben escairats. De la façana orientada al carreró d’accés a la plaça destaca un plafó de rajoles vidrades acolorides i un rellotge de sol sense el gnòmon. Un balcó corregut recorre bona part del pis principal. Ha estat restaurat modernament. La construcció està rematada per un ràfec de maons, sostingut amb llates i biguetes de fusta.

CAL CLOTET / CAL GELABERT / CA LA CIANA / LA CASA GRAN

Gelabert és el cognom dels actuals propietaris. El cognom Clotet procedeix dels propietaris de la fàbrica de teixits que hi havia hagut a l’escorxador de la vila. El sobrenom de Ciana prové de l’abreviatura del nom Verenciana, avantpassat de la família Clotet. És probable, que la casa fos coneguda com a cal Carbonell durant el segle XVIII. En aquest sentit, tenim notícia que durant la segona meitat de segle, alguns dels negociants més influents de la població s’estaven construint grans edificis residencials a la banda de ponent del camí ral a Calaf (o carrer Major). Un d’aquests, juntament amb els Romeu i els Gili, era la família Carbonell.

Edifici  de planta rectangular amb un jardí posterior amb piscina. Presenta la coberta de teula àrab de dues vessants i està distribuït en planta baixa, dos pisos i golfes. La façana principal, orientada al carrer de Sant Magí, disposa d’un gran portal d’accés rectangular. L’element més destacable de la façana és la decoració esgrafiada que encara es conserva a l’alçada dels pisos superiors. Està situada entre els buits i distribuïda en dos registres. Consisteix en quatre parelles de columnes amb cràteres (recipient grec de terrissa) als basaments (base i pedestal d’una columna) i capitells d’estil corinti. Les dues parelles de la segona planta també sostenen cràteres, tot i que rematades amb florons. La façana està emmarcada per dues columnes de les mateixes característiques situades als laterals. La façana posterior, orientada al jardí, presenta una terrassa descoberta al nivell del primer pis des de la que s’accedeix a una galeria d’arcs de mig punt emblanquinats. Unes escales comuniquen aquesta terrassa amb el jardí. El ràfec de l’edifici principal, que està decorat amb motius geomètrics (romboïdals) de color teula i blanc, es pot observar en d’altres edificis dels carrers de Vilanova i de Pere Palomas.

CAL SEGURA

La casa està situada al bell mig de l’antic camí reial d’Igualada (antic carrer Major), prop de la part central anomenada Mitja Vila o Mig Carrer (a l’alçada de l’actual plaça de Ramon Godó). Durant la segona meitat del segle XVIII, com a conseqüència del increment de noves construccions, es va anar configurant la futura estructura urbana del municipi, amb la creació de nous carrers i la consolidació i allargament d’altres, com per exemple el carrer Major que acabà desembocant en l’actual carrer d’Àngel Guimerà. En aquest sentit, tenim notícia que l’any 1785 es va ordenar la demolició dels porxos davanters d’algunes de les cases del carrer Major per eixamplar la via i facilitar el trànsit de persones i animals. Una d’aquestes cases era la del negociant Jaume Segura. També tenim notícia que en els terrenys on actualment s’aixeca l’edifici, hi havia tres cases que foren enderrocades per la família Segura amb la intenció de construir la seva residència. Es coneixien amb els noms de ca l’Oleguer, cal Gruetes i cal Cisteller. Els Segura eren una de les nissagues més destacables i actives de la diàspora coponenca del segle XVIII respecte al comerç espanyol, juntament amb d’altres famílies.

Edifici cantoner de planta rectangular, format per dos cossos adossats i amb un petit pati posterior orientat al carrer del Mur. Presenta la coberta de teula àrab de tres vessants i una terrassa descoberta situada a l’extrem nord. Està distribuït en planta baixa i dos pisos. La façana principal està orientada al carrer d’Àngel Guimerà. Compta amb un gran portal d’accés d’arc de mig punt adovellat amb guardapols i els brancals bastits amb carreus de pedra escairats. A la dovella clau hi ha gravat l’any de construcció, 1602, el nom de la família, “SEGURA” i un petit escut a la part superior de les inscripcions. L’escut representa la família Segura a la part inferior i els Rocabertí a la superior. Les obertures del primer pis són rectangulars. Es corresponen amb tres finestrals que tenen sortida a un balcó corregut, amb la llosana de pedra sostinguda per mènsules i la barana de ferro decorada amb dracs alats de forja. Els forjats del balcó de la façana principal corresponen a l’etapa modernista, tot i que es troben integrats a la reforma de l’any 1951 que rehabilità tot l’edifici. En aquesta mateixa planta s’obre una terrassa. La construcció està rematada per una cornisa sostinguda amb mènsules de pedra i fusta que s’observa a la part superior de totes les façanes.

CAL MESTRE / CAL JOVÉ POBRE

És probable que el gravat de la dovella central del portal de la casa es refereixi a Pere Jover Torras, fill del negociant Josep Jover Sans i nét de pagesos, que l’any 1730 era negociant a Valladolid. Els Jover formaven una de les nissagues més selectes i poderoses de la diàspora de negociants coponencs desenvolupada durant el segle XVIII. Anteriorment ja apareixien registrats al fogatge de l’any 1553. L’edifici és conegut com a cal Mestre degut al fet que dos mestres de l’escola de Copons hi van viure. Eren en Joan Obradors i la Vicenta Alumbreros. Se sap que durant el temps en que la casa era coneguda com a cal Jover Pobre, el propietari de la mateixa la va donar al poble de Copons perquè s’hi fes l’escola de les nenes.

Edifici completament rehabilitat, que presenta una planta rectangular i està format per dos cossos adossats, amb un pati posterior. L’edifici principal presenta la coberta de teula àrab de dues vessants i està distribuït en soterrani, planta baixa i dos pisos. La façana principal, orientada al carrer de Vilanova, presenta un portal d’accés d’arc de mig punt adovellat. La dovella central està gravada amb la següent inscripció: “JHS 1739 PERA YOVE“. L’altre portal de la planta baixa es correspon amb un portal rectangular per accedir al garatge. A la façana de ponent destaca una terrassa descoberta al segon pis. En aquesta façana se li adossa un volum auxiliar de planta rectangular. Se sap que la façana principal estava decorada amb uns esgrafiats florals que es van perdre.

CAL TABOLA / CAL MÚSIC

La casa està edificada a la banda de ponent de les terres que antigament ocupava el castell de Copons (actualment, aquestes terres estarien delimitades pel carrer del Mur, el passeig de Sant Magí i la pujada del Castell). Eren terres caracteritzades per una orografia abrupte i gens aprofitable per a l’ús agrícola. Així, a mitjans del segle XVIII, donada l’elevada demanda de sòl urbà per l’enriquiment de la població gràcies a la diàspora de negociants coponencs, l’ajuntament “va reprendre els establiments, aturats després de la Guerra de Successió per ordre del Superintendent de Catalunya“, i que s’havien iniciat per la banda de Sòl Carrer i del lloc de Vilanova. De fet, els primers contractes emfitèutics efectuats al carrer del Mur es remunten a la dècada de 1760. En aquest sentit, la data gravada al carreu encastat a la façana principal de la casa és força prematura. Tot i que no s’ha pogut trobar cap referència directa a l’edifici, sembla força probable pensar que hagués estat propietat d’algun dels grans negociants coponencs del segle XVIII. És probable que el sobrenom de Cal Músic fes referència a la professió d’algun dels seus habitants, tot i que no se sap amb certesa.

Edifici de planta rectangular que ha estat completament rehabilitat en els darrers temps. Presenta la coberta de teula àrab de dues vessants i està distribuït en planta baixa, dos pisos i golfes. La façana principal compta amb un portal d’accés d’arc escarser adovellat. La dovella central està decorada a mode de mènsula amb una cara femenina i decoracions vegetals en alt relleu. Entre la planta baixa i el primer pis destaca un carreu de pedra encastat al bell mig del parament, amb la data 1738 gravada al centre. La façana està rematada per un ràfec de teula decorat amb motius geomètrics i sostingut amb mènsules de fusta. L’interior de la casa està completament reformat. Compta amb una col·lecció de mobles antics i peces força destacables com per exemple una premsa de gàbia.

CAL GENERAL

És força probable que cal General fos l’anomenat “castell nou” que el comanador Copons (germà de Ramon de Copons) va erigir al capdavall de l’actual carrer de Vilanova al segle XV. A principis del segle XVII s’assegurava que feia molt de temps que el castell de Copons estava “derruhï(t) y enderroca(t)“. De fet, “la pedra vella de dit castell vell” s’havia utilitzat per construir i fortificar la casa privada o “castell nou” d’Antoni de Vilaplana i de Copons, el castlà de l’època que en tenia la propietat. Sabem que en aquesta època, l’edifici comptava amb un baluard de defensa. L’apel·latiu de General prové de la creença que durant el període de les guerres carlines hi pernoctava un cap de tropa. Era habitual que quan les tropes es desplaçaven pel territori, pernoctessin a les cases dels pobles per on passaven. En el cas de Copons, el cap de tropa sempre dormia a cal General. Durant un temps també, l’edifici va ser conegut per cal Solé i era propietat de la família que portava el mateix cognom.

Edifici cantoner de planta rectangular, amb pati posterior. Presenta la coberta de teula àrab de dues vessants i està distribuït en soterrani, planta baixa, dos pisos i golfes. La façana principal, orientada al carrer de Vilanova, presenta tres grans portals d’accés rectangulars.

NUCLI DE SANT PERE DE COPONS o SANT PERE DE COMALATS

El petit veïnat de Sant Pere de Copons (o de Comalats), situat al nord-est del nucli urbà de Copons, en la confluència entre la riera de Sant Pere i la Floranca, es correspon amb una antiga sagrera medieval centrada per l’ermita romànica de Sant Pere, que dóna nom al nucli. Es tracta d’un nucli  format al voltant de l’església romànica de Sant Pere, bastida al segle XII. Actualment, el temple està situat a la banda de migdia mentre que les cases que el conformen se situen al nord. La majoria d’aquests edificis es troben alineats en un únic carrer situat a la banda nord del temple. Aquestes cases presenten una tipologia constructiva semblant, donat que totes foren bastides a mitjans del segle XVIII. Són de planta rectangular, amb teulades de dues vessants i distribuïdes en planta baixa, pis i golfes. Són construïdes en pedra desbastada disposada regularment. Actualment, la majoria han estat rehabilitades. Anteriorment, durant la dècada dels anys 20 del segle XX, hi havia vuit cases i quatre d’elles eren habitades. En total hi vivien una trentena de veïns. El nucli va estar deshabitat fins a la dècada dels anys 70. A partir dels anys 80, el nucli torna a estar habitat,  amb cases rehabilitades i condicionades per les noves famílies.

SANT PERE DE COPONS o SANT PERE DE COMALATS

La capella romànica de Sant Pere formava part de l’antic terme del castell de Copons, en el indret conegut com a Comalats. Tot i que el lloc de Comalats no es documenta fins a finals del segle XII, tenim notícia que l’any 1020, Guifred de Balsareny (repoblador del terme) ven a la seva muller Ingilberga el terme del castell de Copons. I posteriorment, en el seu testament, Ingilberga deixa un camp a l’església de Sant Pere de Copons, quedant així establert en primer lloc el topònim de Copons per sobre del de Comalats. La capella sempre ha estat sufragània de la parròquia de Santa Maria de Copons. Així queda recollit en la visita pastoral del bisbe Pasqual de Vic a la parròquia l’any 1685. L’any 1889 es va reformar tota la coberta del temple, sobrealçant la nau central per construir la nova volta de canó amb llunetes. També va ser el moment en el que es va edificar l’envà que separa la nau de l’absis original. Sabem que l’obra va costar 125 pessetes i es va acabar el dia 6 d’octubre del mateix any.

És una capella romànica d’una sola nau amb absis semicircular. La nau està coberta per una volta de canó amb llunetes dividida en quatre trams separats per arcs faixons de mig punt, que es recolzen als murs laterals. L’absis original, que està cobert per una volta de quart d’esfera de pedra, es troba separat de la nau mitjançant un envà que fa de suport al retaule de Sant Pere, que actualment presideix l’altar major. Als peus de la nau hi ha el cor, al que s’accedeix mitjançant unes escales de pedra. El temple s’il·lumina gràcies a una petita finestra rectangular, oberta al mur de migdia de la nau, i una finestra espitllerada, situada al bell mig de l’absis. La façana principal, orientada a migdia, presenta un portal d’accés d’arc de mig punt bastit amb grans dovelles de pedra i els brancals fets de carreus de pedra ben escairats. Està rematada per un doble ràfec de teula àrab. Sembla ser que aquest portal d’accés a l’interior del temple és posterior a la construcció de l’edifici. La façana de ponent està coronada per un campanar d’espadanya. La construcció presenta les façanes llises, tot i que encara s’observen diversos forats de bastida. L’edifici original és fet de carreus de pedra ben escairats i disposats en filades regulars. Actualment, el temple acull diversos actes culturals, i des de l’any 2012, s’ha instaurat la Festa Major de Sant Pere.

JACIMENT ARQUEOLÒGIC DE SANT PERE DE COPONS

Es tracta d’una necròpolis formada per inhumacions construïdes en caixes fetes de lloses de pedra de planta rectangular i tapades amb lloses de pedra. L’orientació de les tombes va en sentit est-oest i hi ha enterraments d’individus adults i infants. Actualment, no en queda cap resta visible, donat que l’entorn de l’església està pavimentat.

El jaciment fou identificat pel membres de la Secció d’Arqueologia del Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada el dia 24 de novembre de 1991. Segons informacions obtingudes d’alguns dels veïns del nucli, les restes anaren aparegueren en diverses obres i reformes efectuades al voltant de l’església i a les cases que conformen el nucli. Per les característiques tipològiques dels enterraments, les restes es poden adscriure cronològicament entre els segles X-XI, coincidint amb el moment fundació de l’església.

ALGUNS DELS MOLINS DE COPONS

La primera referència documental relacionada amb l’existència d’un molí paperer al Raval de Copons és una concòrdia entre Ramon d’Albarells, Bertran de Montfalcó i Berenguer de Copons de l’any 1193. En ella es tractava el tema de l’aprofitament de l’aigua de l’actual riera Gran, per posar en funcionament un molí de “papirum” en aquell indret.

Els antics molins del terme de Copons se situaven estratègicament, a la riba del riu Anoia, l’un rere l’altre per aprofitar l’aigua i l’espai. Cada un d’ells comprenia una resclosa, que era l’encarregada d’elevar el nivell de l’aigua del riu i per a poder-la transportar a la bassa del molí mitjançant un canal. Aquestes característiques van ser molt beneficioses per la subsistència de moltes de les famílies de la zona, ja que molts d’aquests molins eren fariners, fet que donava la possibilitat de moldre ells mateixos la seva pròpia farina per la fabricació del pa.

MOLÍ DE L’AMADORA / MOLÍ DE BAIX

Ja durant el segle XVI, el molí era propietat de la família Carbonell. Al segle XVII sabem que hi treballaren dos dels membres de la família. Malgrat tot, la primera referència documental del molí és de l’any 1778, on es menciona que era paperer. La propietat del molí es mantingué dins de la família Carbonell durant el segle XVIII. A principis del segle XIX, la propietat era d’Amador Carbonell i Com (o Tudó), el qual va edificar la casa coneguda com ca la Madora, que es troba adossada a la façana de ponent del molí, l’any 1801. Amb la seva mort l’any 1818, la seva esposa Isabel Carbonell i Soler, coneguda com l’Amadora, heretà la casa i el molí. A mitjans del segle XIX, el molí consta ja com a fariner. L’any 1869 els seus néts van vendre aquestes propietats a Maria Josefa Estany i Pujol per 2380 escuts, la qual l’any 1886 arrendà el molí a Isidre Tomàs i Brunet per a 20 anys. Amb la mort de la propietària l’any 1906, la seva germana Maria heretà el molí, tot i que el vengué un mes després a Pere Tomàs i Cortadellas.

Es té constància que en aquells moments, el molí estava destinat a moldre guix i que es mantingué fins l’any 1930 aproximadament. Amb la mort del darrer propietari l’any 1942, el molí passà a mans del seu fill Ramon Tomàs Roca que el vengué una altra vegada a Teresa Estany, ara comtessa vídua de Lacambra, l’any 1945. En els darrers anys de la gestió dels Tomàs, el molí servia de pallissa per a criar-hi conills. L’any 1997, la propietat del molí i també de la casa tornà a canviar de mans. La galeria del pis superior es correspon amb l’estenedor utilitzat quan el molí era paperer al segle XVIII.

Edifici cantoner format per dos cossos adossats, amb les restes de la bassa a la part posterior de la finca. Està distribuït en soterrani, planta baixa i dos pisos, però no té teulada. Tot i això, l’edifici està cobert al nivell del primer pis. La façana principal, al carrer del Raval, té un gran portal d’accés rectangular reformat, amb la data 1702 gravada a la llinda. A l’interior, el soterrani està cobert per una volta on hi ha tres piques de pedra relacionades amb la funció paperera de l’edifici. A un nivell inferior hi ha el carcabà (la cavitat en la qual gira la roda del molí hidràulic). De fet, el molí conserva diversos elements relacionats amb l’activitat paperera del segle XVIII. La bassa, adossada al nord-oest del molí, és de planta més o menys rectangular i actualment està en desús. El molí agafava l’aigua que sortia del molí del Mig, mitjançant una mina que discorria per sota del camí de les Basses fins a la bassa del molí. A través d’un cup, l’aigua baixava fins al carcabà per la canal i feia moure el rodet. Un cop fora, passant per sota de la casa gràcies a una mina, l’aigua era reconduïda fins a la riera Gran.

MOLÍ DE DALT / MOLÍ DE LA VILA / MOLÍ DEL COMÚ

Tot indica que el molí fou construït a finals del segle XVII. Tenim notícia que l’any 1696, els jurats de la vila de Copons van demanar als responsables de la Batllia General del Principat permís per bastir un o dos molins drapers que agafarien l’aigua de la riera de Fontdolla (actual riera Gran), a través d’una sèquia existent que abastia als horts i a la població. El molí era de propietat municipal, tot i que en els primers temps de funcionament era cedit en arrendament a moliners que l’explotaven. L’any 1707, els jurats de la vila el van vendre per 240 lliures juntament amb la casa, l’hort, l’instrumental, la bassa i l’aigua per fer-lo funcionar a Isidor Trullàs, moliner draper. Durant el segle XVIII, el molí passà a ser fariner. Hi ha una menció de l’any 1818 que així ho corrobora. A mitjans del segle XIX, el molí es trobava en un estat força ruïnós i la propietat tornava a ser del municipi. Donat el seu mal estat de conservació, el Consell Consultor de la província va impedir-ne la venda, però va acordar amb l’Ajuntament que podia arrendar-lo a condició que el proper llogater el reparés. S’arrendà l’any 1858 a Manuel Carbonell i Sans, el qual rehabilità l’estructura de l’edifici i canvià el rodet, l’arbre i les moles, entre d’altres elements. Amb l’entrada en vigor de la desamortització de Mendizábal, l’any 1875 es va subhastar el molí, passant a mans de Manuel Romeu (o Rovira) i Font, de Copons. L’any 1924 tornava a ser de propietat municipal, tot i que el seu arrendatari era Pere Tomàs Cortadelles, primer moliner de la família que va tenir arrendats els tres molins urbans de Copons (molí de Dalt, del Mig i del Madora o de Baix) fins a la desaparició de l’activitat. El molí de Dalt deixà de funcionar al començament de la Guerra Civil (1936-1939) i retornà a mans municipal després del conflicte.

Edifici enrunat de planta rectangular, adossat al mur de migdia de la bassa que l’alimentava. No es conserva la coberta, tot i que sabem que era bastida en teula àrab, i estava distribuït en planta baixa i pis. La sala de moles està situada a la planta baixa i conserva una volta de canó rebaixada, bastida amb pedra escairada lligada amb morter de calç i sorra. Al centre hi ha la mola volandera. El molí prenia l’aigua de la resclosa situada a la font de la Canal, a la riera Gran. L’aigua era desviada cap a la sèquia que la conduïa fins a la bassa. En un extrem de la bassa es conserva l’embocadura del cup, que donava la pressió necessària a l’aigua perquè a través de la canal, fes moure el rodet situat al carcabà. Sortint del carcabà l’aigua anava a la sèquia que servia per regar els horts dels voltants o bé a la sèquia que anava cap al molí del Mig. Actualment, la bassa s’utilitza per regar els horts dels voltants.

MOLÍ DEL MIG / MOLÍ DEL CARLÀ / MOLÍ DELS CARBONELL / MOLÍ DEL CASTELL

La primera referència documental del molí del Mig és de l’any 1618, quan la Intendència General del Principat de Catalunya autoritza als antecessors de Josep Carbonell Cases a utilitzar l’aigua de la riera de la Fontdolla (actual riera Gran) i totes les que puguin recollir per omplir la bassa del molí, previ pagament d’un cens anual al Reial Patrimoni. En aquesta època, el molí és fariner i es coneix amb el nom de Carlà. Al segle XVIII, el molí es coneix com el molí dels Carbonell. L’any 1778, el propietari del molí era Josep Carbonell i Cases, un pagès de Copons que el mateix any va demanar autorització per construir un trull d’oli hidràulic a l’edifici del molí, amb règim d’exclusivitat. L’any 1779 se li donà el permís especificant que mentre funcionés el molí de farina no podia funcionar el d’oli. Sembla ser que es dugueren a terme les obres de reforma i adaptació de l’edifici per aquesta nova funció, ampliant el cos principal cap al nord-est per instal·lar-hi el trull d’oli. A mitjans del segle XIX, entre els anys 1851-1854, el propietari del molí era Josep Carbonell Oliva. És probable que durant aquesta època, el molí no tingués la competència comunal ja que l’any 1858 consta que el seu estat era ruïnós i que no es trobava cap adjudicatari que se’n fes càrrec. L’any 1866, el propietari era Josep Carbonell Sans. En la inscripció de la finca al Registre de la Propietat d’Igualada s’especificava que l’edifici tenia un molí d’oli i un altre de fariner, i que estava valorat en 17000 rals. L’any 1872, donats els altíssims deutes de Carbonell, la finca del molí fou embargada, passant en primer lloc a mans de Raimundo Riba i Prat, que el vengué a Josep Riba i Aguilera l’any 1884. L’any 1898, el molí és arrendat a Ramon Martí Rodó, i  poc després, l’any 1902, l’arrendament és declarat nul, així com la compravenda efectuada l’any 1884. A inicis del segle XX, el molí estava arrendat a Pere Tomàs Cortadellas i al seu fill Ramon Tomàs Roca. Fins als anys 30, el molí d’oli va estar funcionant i durant el període de la Guerra Civil es tornà a moldre farina. L’any 1939, la propietat era de Dolors Martí i Rodó. Uns anys més tard, el molí deixà de funcionar.

És un edifici enrunat  format per tres cossos i adossat al mur de migdia de la bassa que l’alimentava. No es conserva la coberta, tot i que sabem que era de dues vessants i bastida en teula àrab. En origen estava distribuït en planta baixa, pis i golfes, tot i que actualment ha perdut els dos pisos superiors. La façana principal, orientada al camí de les Basses, hi ha un portal d’accés rectangular amb els brancals bastits amb carreus de pedra escairats i la llinda de fusta. La meitat dreta d’aquesta obertura es troba tapiada, empetitint d’aquesta manera el portal. Al brancal esquerre s’observen unes lletres gravades en baix relleu: “RT”. A l’interior, la primera estança es la que es correspon amb el molí pròpiament dit. Al fons de la cambra es conserven tant la mola volandera com la sotana (la mola inferior, fixa, d’un molí). El molí agafava l’aigua sota el desguàs del molí de Dalt. Mitjançant una mina mig soterrada per sota del camí de les Basses, l’aigua anava a parar a la bassa d’aquest molí. La bassa està en bones condicions i actualment s’utilitza per regar els horts dels voltants. A l’extrem de la bassa que tocava l’edifici hi havia el cup, que amb la pressió que generava permetia moure el rodet, situat al carcabà. A través d’una mina, l’aigua sortia del carcabà i baixava fins al molí del Madora.

MOLÍ DELS NOCS

És probable que durant el segle XVIII o principis del XIX, a l’edifici hi hagués una fàbrica moguda per l’aigua. A finals de segle, però, la masia funcionava com a molí bataner (o draper) i estava dotada d’una sèquia per a la força hidràulica. L’any 1825 es reconverteix en una fàbrica de teixits especialitzada en mantes de borra o cotó,  i no pas de llana. És probable que hagués estat la primera fàbrica d’Espanya amb telers mecànics que anaven amb aigua, tot i que això no està confirmat. Entre els anys 1851-1853, el batà no funcionava. Durant aquest temps, el propietari era en Josep Carbonell Oliva i quan morí, el 1861, deixà la propietat al seu fill, Josep Carbonell i Sans. L’any 1865, amb la inscripció de la finca al registre de la propietat d’Igualada, consta que la finca rústica on era emplaçat el batà s’anomenava les Colomines, estava situada a la partida de la Riera i tenia un valor de 26000 rals. Entre els anys 1872 i 1879, la finca fou embargada i finalment va passar a ser propietat de Josep Riba i Aguilera. El 1884 adquireix la finca el seu germà i beneficiat de la Catedral de Barcelona, Antoni Riba. L’any 1892 aquest propietari va dividir la finca i la casa, establint dos dominis útils diferenciats a Magí Rosich Estruch i a Josep Bisbal Cuadras. Tot i això, el batà no es tornà a posar en funcionament i la masia es transformà en una explotació agrícola amb bestiar. Al segle XX, tenim notícia que l’exèrcit de la República hi va establir un lloc de comandament per a la retirada de les tropes. A principis dels anys 90, l’edifici fou reformat creant un habitatge independent a la segona planta.

És un edifici aïllat de planta rectangular, bastit en un terreny en desnivell respecte el camí de terra que li dóna accés. Es va retallar tot aquest talús de terra per construir-lo. Presenta la coberta de teula àrab de dues vessants i està distribuït en soterrani, planta baixa, dos pisos i golfes. La façana principal, orientada al sud-est, compta amb un portal d’accés rectangular, amb l’any 1825 gravat. Per salvar la distància entre el portal i el camí hi ha una passarel·la metàl·lica de nova construcció. Sota d’aquesta es conserven les restes del pont d’accés original, format per un arc de mig punt bastit amb maons i disposat entre la façana i el talús, gràcies a un contrafort de pedra. Pels voltants de la construcció hi ha diversos edificis annexes dedicats, en origen, a tasques relacionades amb l’agricultura i el bestiar. La bassa està en desús i es va reconvertir en l’actual zona d’horts de la finca. Prenia l’aigua d’una resclosa que estava situada a la confluència entre la riera Gran i la de Sant Pere. L’aigua anava de la resclosa a la bassa a través d’una sèquia recentment desapareguda. A la part més elevada de l’edifici hi hauria l’entrada d’aigua que passava per un noc (lloc on funcionen un o més batans de maces) i, un cop aprofitada, saltava a la planta inferior per un altre noc. L’operació es repetia fins al nivell més baix i d’aquí al carcabà.

ALGUNS DELS INDRETS PER ON PASSA LA CAMINADA:

GORG DEL NAFRE

Es tracta d’un gran clot format en el llit de la Riera Gran, on l’aigua s’entolla i alenteix el seu curs. L’aigua cau per una cascada d’uns cinc metres d’alçada aproximada. En determinades èpoques de l’any, l’aigua cau en dues o tres cascades diferents. El toll presenta una planta més o menys circular d’entre 15 i 18 metres de diàmetre i sempre està ple d’aigua. La zona es caracteritza per una abundant vegetació de ribera que ombreja el gorg.

CORRAL DEL BEP

Edifici aïllat de planta rectangular que ha estat recentment rehabilitat. Està organitzat en una única planta disposada a dos nivells diferenciats i cobert per una teulada de dues vessants, amb el carener paral·lel a la façana principal. Totes les obertures de l’edifici són rectangulars i completament reformades, destaca un gran finestral obert a la façana de llevant.

La construcció està bastida en pedra sense treballar de diverses mides, lligada amb morter i disposada de manera regular. A pocs metres hi ha una barraca de vinya.

CAL CARRERES

Masia aïllada i completament rehabilitada. L’edifici principal està format per dues construccions adossades que presenten les cobertes de teula àrab de dues vessants, amb els careners paral·lels a la façana principal, i estan distribuïdes en planta baixa i pis. L’edificació de migdia té un portal d’accés d’arc de mig punt adovellat amb els brancals batits amb carreus de pedra escairats. Al costat hi ha una finestra rectangular amb l’ampit de gres que es repeteix en les tres obertures del pis. La construcció de tramuntana presenta un portal obert al primer pis, al que s’accedeix mitjançant unes escales adossades a la façana,  i té dues finestres als costats.

Aquesta masia té una edificació de planta rectangular adossada a la façana de ponent. Presenta la coberta de teula àrab d’un sol vessant i d’una planta. Alhora, adossats a l’extrem de migdia de la façana principal, hi ha dues petites construccions de planta rectangular, amb les cobertes de teula d’un vessant, que es corresponen a un edifici auxiliar i un porxo obert al jardí. La construcció està bastida en pedra desbastada i sense treballar de diverses mides, lligada amb morter i posada de manera regular. A escassos metres de distància de la masia, al costat del camí d’accés a la propietat, hi ha un edifici de planta rectangular, en origen destinat a les tasques agrícoles. Davant la façana principal de la masia hi ha una bassa de planta arrodonida bastida en pedra.

CAL SALVADORET

Masia aïllada formada per dos edificis adossats, completament rehabilitada i delimitada per una tanca que la separa dels camins d’accés. L’edifici principal presenta la coberta de teula àrab de dues vessants i està distribuït en planta baixa, pis i golfes.

La façana principal, orientada a llevant, presenta un portal d’accés rectangular amb carreus de pedra i la llinda plana. Està protegit per un voladís sostingut per una solera de bigues de fusta.

Entre aquests dos pisos s’observa el recreixement de l’estructura, corresponent a una de les reformes antigues que va patir l’edifici. La resta de façanes d’aquesta construcció compten amb finestres rectangulars, algunes d’elles amb llindes de fusta. L’interior de l’edifici està completament reformat; es conserva el cup de vi, que actualment s’utilitza com a cisterna per l’aigua. Adossat a la façana de migdia hi ha una construcció d’obra nova amb teulada d’un sol vessant, amb un porxo a la planta baixa i quatre grans finestrals. Situat a la cantonada nord-est de la finca hi ha un edifici de planta rectangular distribuït en dos pisos, que originàriament feia les funcions de corral i pallissa. Està cobert per una teulada d’un sol vessant sostinguda amb bigues de fusta. El pis superior està completament obert a l’exterior. El paviment exterior que dóna accés al portal de l’edifici principal està format per la pròpia roca mare de la zona. Tot i que està perfectament regularitzada per poder-hi caminar, s’observen certs rebaixos provocats per l’aigua que circula per sota la casa quan plou. Aquesta aigua provoca el fet que la part de ponent de l’edifici s’inundi sovint. Situat al porxo de nova creació es conserven les restes d’un forn.

CAPELLA DE SANT GABRIEL

La notícia més antiga que es coneix és de l’any 1666. L’any 1685 consta que la parròquia de Veciana hi anava en processó pels dies de Lledànies o per Sant Marc.

Petita capella situada sobre una carena. És de planta rectangular, d’una sola nau, amb la coberta ensorrada però que era a dues aigües i el carener perpendicular a la façana principal.

Destaca la portada d’entrada adovellada, d’arc rebaixat. A l’interior es veuen restes de la volta de canó, feta de maó i es conserven parts de l’enguixat. La teulada sembla que va caure a conseqüències de les tempestes de l’any 1969 i el foc de l’any 1986 va malmetre’n l’interior.

Al davant hi ha un petit recinte tancat, amb dos accessos, amb una paret de pedra seca de poc més d’un metre d’alçada que encara es conserva.  Aquest recinte servia per delimitar la zona de mercat que es feia per l’aplec de Sant Gabriel, on es posaven paradetes.

L’arcàngel Sant Gabriel és el patró del poble de Veciana. El diumenge següent al dia de Sant Josep, que és el 19 de març, se celebra a l’església parroquial de Santa Maria de Veciana la missa en honor seu. A la sortida de missa es fa el repartiment dels panets beneïts, que cada any els paga una família diferent. En èpoques de vaques magres hi havien moltes trifulgues per aconseguir el pa i, com era escàs, es va decidir fer un accés per l’entrada i l’altre per la sortida per tal de controlar els que ja n’havien rebut.

CAL BARGUÉS

Masia aïllada i rehabilitada de planta més o menys rectangular, formada per diversos cossos adossats i envoltada de camps de conreu. L’edifici original està situat a la banda de migdia de la construcció. És de planta rectangular, amb la coberta de teula àrab d’un sol vessant i està distribuït en planta baixa i pis. La façana principal, orientada al sud-est, presenta obertures rectangulars amb els emmarcaments arrebossats, totes elles reformades. A la façana nord-est se li adossa un petit edifici rectangular, amb coberta d’un sol vessant, i reformat. La resta de construccions auxiliars situades a la banda de tramuntana també estan rehabilitades. A l’extrem de migdia, en canvi, hi ha les restes d’un edifici bastit en pedra que es troba en força mal estat de conservació.

MAS GARRETA

Masia situada en un emplaçament enlairat des d’on es té molt bona visibilitat i envoltada de camps de conreu. L’edifici principal és de planta rectangular i consta de planta baixa, pis i golfes. La coberta és de teules àrabs a dues aigües, amb el carener paral·lel a la façana principal. La porta principal és amb llinda de fusta i les obertures són emmarcades amb carreus ben escairats amb una distribuïdes asimètricament. A més de l’edifici principal, hi ha diversos annexos: coberts, pallisses, era, pedrís i bassa. A la part posterior, hi ha una espectacular alzina centenària. S’ha cobert un nou portal dividint la casa en dos habitatges.

CAL PONÇ

Masia aïllada formada per quatre edificis adossats i envoltada de boscos i camps de conreu. L’edifici principal està distribuït en planta baixa, dos pisos i golfes. Presenta la coberta de teula àrab de dues vessants. La façana de migdia compta amb un portal d’accés d’arc rebaixat adovellat. A la dovella clau destaca un òval en alt relleu amb l’any 1880 gravat al centre. La façana nord presenta un portal d’accés rectangular obert a l’alçada del primer pis. Aquest portal presenta els brancals bastits amb carreus de pedra desbastats i la llinda plana gravada amb la següent inscripció: “FRANCISCO PONS AY 1880”. Adossat a l’extrem nord de la façana de llevant hi ha una petita construcció amb teulada d’un vessant ensorrada i distribuïda en soterrani, planta baixa i pis. A la banda est de la masia destaquen dues construccions adossades de planta rectangular, destinades a les tasques agrícoles. Tots dos han perdut les cobertes. Al costat de la cantonada nord-oest de l’edifici principal hi ha un pou aïllat de planta quadrada, bastit en pedra i cobert per una volta plana de lloses de pedra. Cal destacar que la casa està construïda en un desnivell natural del terreny, cosa que fa que l’edifici estigui situat a diferent nivell.

CORRAL DEL LLOBET

Edifici aïllat de planta rectangular, envoltat de camps de conreu, d’un únic nivell i cobert per una teulada de teula àrab de dues vessants. Les obertures es concentren a les façanes d’est i migdia, són rectangulars i han estat reformades. A la façana de llevant destaca una petita obertura formada per una sola pedra escairada, en la que s’obre un petit arc de mig punt a mode de forat de ventilació. La banda de ponent de l’edifici també ha estat reformada i presenta la façana de migdia bastida en totxo i lligada amb ciment. Serveix de magatzem i garatge per la maquinària agrícola. La part interior de la banda de llevant, que està dividida en dues estances, es troba coberta d’una abundant vegetació. La construcció original està bastida en pedra sense treballar de diverses mides, disposada regularment.

CA LA MUNDA

Consta de dos edificis principals. La coberta és de teules àrabs a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal, orientada a migdia. Disposa d’edificis afegits a l’edificació original. La masia ha estat ampliada i reformada, respectant i tenint en compte la tipologia arquitectònica tradicional.

SANT JAUME DE CASTELLNOU

La capella de Sant Jaume de Castellnou és parròquia independent entre els segles XIII i XV. Anys després passà a ser sufragània de l’església de Sant Martí d’Albarells d’Argençola.

Capella de planta rectangular, d’una sola nau, amb presbiteri de planta quadrada. Té una capella lateral a banda i banda a mode de creuer i un petit campanar. Està dedicada a Sant Jaume i refeta durant el segle XVII. Actualment l’interior està ple de deixalles i el seu deteriorament és notable. Té un cor situat als peus amb l’escala d’accés a l’entrada de l’església. En destaca la porta d’entrada, d’estil renaixentista,  feta de pedra treballada amb motllures i llinda recta, encapçalada per un frontó de mig cercle. Els murs són de pedra i a l’interior hi ha un recobriment de guix amb ornamentacions.

Amb la Guerra Civil van enderrocar l’altar que tenia dues columnes i un retaule i ho van apilonar sota el marge. Els soldats van obligar  a un veí del municipi a cremar-ho tot.

A l’entrada mateix, al terra, hi havia una tomba d’ 1,80 m de fondària, els soldats la van profanar i van calar-hi foc.

CASTELLNOU D’AUBARELLS

També conegut amb el nom de Castellnou del Camí, Castellnou d’Albarells, Castellnou d’Albarenys o Castellnou de Santa Maria.

Castellnou d’Aubarells és un llogaret del municipi de Veciana, ubicat en un tossal,  damunt Santa Maria del Camí, poble amb el qual formà un municipi al segle XIX. A banda de la capella dedicada a Sant Jaume, es diu que antigament hi havia 18 cases habitades.

Només es conserva la coneguda com a Cal Llorenç, que és una masia de gran presència, aixecada a la part més elevada de la zona i dominant tot el paisatge als quatre vents, però sobretot tenint una vista directa sobre l’antic camí reial. És de planta rectangular i consta de planta baixa, pis i golfes. Algunes obertures estan emmarcades amb pedra carejada i d’altres no. La façana de ponent és atalussada i de pedra, donant un aspecte de fortificació.

VILADASES

El nucli de Viladases, situat al nord-oest de Copons, es caracteritza per la presència de diverses masies que actualment han passat a ser segones residències. Els pagesos de la zona es dedicaven al cultiu de l’olivera, cereals, vinya i arbres fruiters.

CAL FAVÓ

Masia aïllada formada per diversos cossos adossats i que ha estat molt reformada i ampliada en les successives intervencions que ha anat patint al llarg del temps. La part més antiga de la casa està situada a la banda de migdia de la construcció i formada per un volum de planta rectangular distribuït en planta baixa i pis, amb la coberta de teula àrab de dues vessants, la qual està orientada a migdia. Presenta obertures rectangulars reformades amb els emmarcaments arrebossats i emblanquinats. Adossat al nivell del pis hi ha un volum rectangular amb coberta d’un sol vessant, que correspon a un porxo de recent construcció. Està obert a l’exterior mitjançant cinc arcs de mig punt bastits en pedra, sostinguts per pilars arrebossats i emblanquinats. Adossat a la façana de llevant d’aquesta obra principal hi ha la resta de la construcció antiga de la masia. Es tracta d’un cos de planta rectangular amb la coberta de teula àrab d’un vessant, que està organitzat en un sol nivell. Les obertures són rectangulars i destaquen, adossats a la façana, tres contraforts atalussats bastits en pedra.

La construcció antiga presenta les façanes arrebossades i emblanquinades.

SERRA DEL BALÇ DE LES FORQUES

Es tracta d’una muntanya de relleu suau que presenta una alçada màxima de 507 m. i està situada a l’extrem sud-oest del nucli urbà de Copons, formant part de la serra del mateix nom. La zona es caracteritza per una abundant vegetació arbustiva que la cobreix combinada amb alguns espècimens d’alzina i pi blanc. Pels seus voltants hi ha diverses barraques de pedra seca. La zona ofereix unes vistes impressionats del nucli urbà i el seu entorn més immediat.

A finals del segle XVII, els condemnats a mort eren penjats a les forques que estaven situades en aquest indret.

LLEGENDA DE L’ABAT COPONS DE POBLET

El senyor de Copons va ser el qui més terres va reconquerir i alliberar del poder sarraí. Com que després de la lluita, l’església va quedar molt arruïnada, el cavaller de Copons va cedir a l’església tant terreny com va necessitar per aixecar nous temples i monestirs. Però aquesta donació comportava el pagament d’un tribut que el senyor rebria anualment. Encara que fos més simbòlic que efectiu (consistia en una guatlla, una tórtora i una perdiu), el cavaller va voler que quedés ben escripturat que, si un monestir deixava de pagar, el senyor o els seus successors es podrien apropiar del copó del temple. Un dels monestirs que varen ser aixecats fou el de Poblet. La comunitat sempre va satisfer el tribut, fins que un Pare Abat va creure que el dret ja havia prescrit perquè feia molts anys que durava i decidí no pagar. El senyor de Copons es disposà a fer ús del seu dret. Va anar fins a Poblet i va agafar el copó. El Pare Abat, que havia estat home d’armes, es va encarar amb el cavaller. Va haver una brega molt aferrissada, tots dos van estar forcejant una bona estona, fins que el cavaller desembeinà l’espasa i amb un cop, va tallar el braç de l’Abat. El cavaller immediatament es va adonar del que havia fet, se’n va penedir i va demanar perdó. Per purificar el seu pecat, va demanar ser monjo del monestir. I així va ser com el cavaller de Copons va esdevenir monjo i anys més tard, Pare Abat. El període de més prosperitat de Poblet es correspon a l’abadiat del cavaller.

FIRES I FESTES:

-Festa Major d’estiu: pels voltants del 15 d’agost.

-Festa Major d’hivern: pels voltants del 20 de gener, Sant Sebastià, patró de la població.

-Festa Major de Sant Pere de Copons: pels voltants del 29 de juny.

FONTS CONSULTADES:

-Amades, Joan. Les millors llegendes populars. Ed. Selecta.

-Autors varis. Historia de les comarques de Catalunya. Anoia. Edicions Parcir Selectes. Volum I.

-Llacuna i Ortínez, Pau. Mascó i Brescó, Teresa. Rutes per l’Anoia. Història i art.  La Veu de l’Anoia.

-Moncunill, Antoni. Llegendes de la comarca de l’Anoia. Igualada.

-www.copons.cat

-www.enciclopedia.cat

-ww.idescat.cat

-www.poblesdecatalunya.cat

Vallbona d’Anoia

LOCALITZACIÓ

El terme municipal de Vallbona d’Anoia, pertanyent a la comarca de l’Anoia, es troba al SE d’Igualada. És un poble amb una densitat de població de 1412 habitants (2017), amb una extensió de 6,45 km2 i comprèn el poble de Vallbona d’Anoia i la urbanització de Vallbonica. El nucli es troba a 304 metres sobre el nivell del mar. S’estén a l’esquerra del riu Anoia (que el separa del de Cabrera d’Anoia), a la seva sortida del congost de Capellades. Limita a l’E i al SE amb Piera, al SW amb Cabrera d’Anoia, a l’W amb Capellades i al NW amb la Pobla de Claramunt. El curs del riu segueix a partir de Vallbona una falla en direcció NW-SE perpendicular a la Serralada Prelitoral i deixa enrere la Conca d’Òdena i la Depressió Central per solcar la plana penedesenca. Aquest sector de la vall de Vallbona és accidentat al nord pels vessants de la serra de Miramar (593 m) i drenen el territori, també, la Riera Seca, al riera de Querol i el torrent de Llivars, que fan els xaragalls entre els materials durs de granit paleozoic i els més tous de les llicorelles silúriques i les argiles miocèniques. L’agricultura ha sofert una forta davallada que s’ha correspost, com a bona part dels municipis llevantins de l’Anoia, amb un clar augment de les activitats industrials durant les darreres dècades del segle XX. El poc territori conreat és ocupat per la vinya, els ametllers i les oliveres. Els vins porten denominació d’origen Penedès. Les zones boscoses inclouen pins pinyers i blancs, alzines, matollars i erms. La ramaderia no té gaire importància en l’economia de la població. S’accedeix al poble per la carretera local que, surt del terme de Martorell, passa per Sant Esteve Sesrovires i Masquefa, fins a arribar al cap de municipi, des d’on continua vers Capellades, on embranca amb l’antiga comarcal C-244 d’Igualada a Vilafranca. Ja abans d’arribar a Capellades connecta també amb la nova C-15. Travessa el terme la línia dels Ferrocarrils de la Generalitat d’Igualada a Barcelona, amb dues estacions al municipi, una prop del límit amb Capellades i Cabrera, i l’altra a Vallbona.

HISTÒRIA

El lloc de Vallbona, esmentat des del 1184, estigué gairebé sempre sota la jurisdicció dels mateixos senyors del veí castell de Cabrera d’Anoia, que des del segle XI fins al XIV foren els comtes de Barcelona. Als voltants d’una primitiva església, s’establiren un seguit de cases, situades a banda i banda de l’antic Camí Ral, actualment carrer Major i Raval. Aquest fet potencià l’establiment d’hostals, alguns dels quals encara són identificables en l’actualitat. Des del segle XI endavant apareixen documentats els establiments de molins que aprofitaven l’aigua de l’Anoia. El 1258 Jaume I féu atorgament de cinc molins a Pere de Capellades. Als segle XVI i XVII hi havia hagut un forn de vidre, propietat de la família Badorc el 1546 i després de la família Gralla, que l’arrendà el 1657 per 25 lliures anuals; per lligams matrimonials passà el 1673 a una propietat de cognom Tarafa i els seus descendents conservaren el forn fins el 1774 (sembla que després desaparegué). El 1463 la senyoria de Vallbona passà al llinatge Camporrells; el 1549, Elisabet Joana de Camporrells, casada amb Lluís de Boixadors, establí la casa al carrer Major de Vallbona, ja que el castell de Cabrera es trobava aleshores ja enderrocat. El 1568 era senyor del poble Lluís de Foixà i Boixadors, el 1586 Octavi de Foixà, abat del monestir de Sant Cugat del Vallès, i el 1596 Magdalena de Foixà, monja cistercenca. El 1599 la senyoria passà a Lluís de Foixà, fill natural legitimat d’Octavi, i posteriorment als seus successors fins el 1812. Vallbona va pertànyer fins el 1716 a la vegueria de Vilafranca del Penedès i fins el 1833 al corregiment de Vilafranca. A partir de 1812, quan se suprimeixen els senyorius, Vallbona passà a formar un municipi independent del de Cabrera. És durant aquest segle XIX quan la població creix espectacularment degut, en part, a la instal·lació d’indústries tèxtils situades a la vora del riu, les quals necessitaven gran quantitat de mà d’obra. Entre el 1960 i el 1990 el creixement urbà es va repartir a banda i banda de la carretera, al llarg de la qual s’estén també la urbanització Vallbonica, i de l’estació del ferrocarril. El carrer Major té un seguit d’interessants cases pairals, com Cal Sabaté, Cal Mora, Cal Pons i Cal Miquelet, i al passeig de Querol hi ha Cal Baiona, edifici de construcció postmodernista amb elements decoratius singulars. Les activitats actuals, a part dels conreus, són les indústries tèxtils i metal·lúrgiques.

ESGLÉSIA DE SANT BARTOMEU

El lloc i l’església de Vallbona es troben documentats des de l’any 1184, quan es va consagrar l’església de Piera, de la qual depenia la de Sant Bartomeu de Vallbona fins al segle XIV. Després va passar a dependre de la parròquia de Cabrera tot i que, d’ençà de 1508 es va invertir la situació i el rector de Cabrera es va traslladar a Vallbona. Aquest primitiu temple estava situat dalt d’un turó proper i va ser destruït l’any 1936. Entre 1948 i 1952 es va construir la nova església dins del poble. És un edifici modern dissenyat per l’arquitecte Joaquim Ros de Ramis. El campanar conserva el rellotge que s’havia instal·lat a l’antiga església l’any 1924. De la devoció sorgida a recer de la primitiva església cal recordar com el 1580 una capella del primer edifici fou dedicada a la Mare de Déu del Roser, festivitat molt arrelada a Vallbona.

És un edifici de planta basilical, la nau central fa 8,5 metres, amb un destacat campanar de planta quadrada. L’incendi sofert l’any 1936 deixà l’església vella de Sant Bartomeu de Vallbona inservible per al culte; per aquest motiu, al mes de gener de 1940, el rector fa una sol·licitud al bisbat per fer una reconstrucció, la qual fou aprovada. Aquesta reedificació sembla que es pretenia fer aprofitar les parets mestres i la façana de l’església vella. En un document del 4 d’octubre de 1944 es parla d’un nou temple per al qual havien adquirit un immoble i un solar, que eren propietat de la Cooperativa Vallbonense, creda l’any 1914. Mentrestant, els serveis religiosos es feien en una església provisional. El local de les Escoles va ser també habilitat com a església provisional, traslladant les escoles a un altre lloc, la qual cosa provocà queixes per part de la “Inspección Provicial de Enseñanza Primaria” ja que l’escola no era parroquial. Finalment l’església nova es va poder inaugurar el 6 de juliol de 1952 però la consagració de l’altar major no es va fer fins el 24 d’agost de 1955, festivitat de Sant Bartomeu, segons “fórmula breve de altar portátil”. Per a la construcció d’aquesta nova església es van utilitzar les pedres de l’església vella de Sant Bartomeu. L’arquitecte autor del projecte d’aquesta església, Joaquím Ros de Ramis, que va ser Cap de Serveis d’Edificis Artístics de l’Ajuntament de Barcelona, va realitzar, entre d’altres, la reconstrucció del castell de Montjuïc de Barcelona (1960), el Palau de Congressos de la Fira de Barcelona (1963), l’altar major de Santa Maria del Pi (1967), la reforma del Palau del baró de Castellet (1970) o la reforma del Palau Cervelló-Giudice (1974).

CAL BAIONA

Edifici d’estil eclèctic situat a la cantonada entre la carretera i el carrer Major. L’element dominant és la glorieta, decorada amb columnes jòniques i la seva culminació amb les inicials esgrafiades dels propietaris, que presideix l’angle i que s’eleva damunt del terrat a mode de torre. La decoració exterior està centrada a la segona planta amb garlandes de flors a les motllures de les portes que donen accés a uns balcons laterals i un fris d’ulls de bou. Tot l’edifici està rematat per la barana del terrat.

CAL SABATÉ

Casa d’origen antic, segle XV o XVI. Va ser reformada i ampliada posteriorment. L’actual façana principal està orientada diferent a la resta de cases del carrer Major. Té un gran portal d’arc rebaixat, emmarcat amb pedra, i una capelleta envoltada d’esgrafiats al mig de la façana. La cantonada està reforçada amb un contrafort. Està situada al carrer Major, 2. Està inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

CAL RASPALL

És un edifici catalogat a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L’edifici, de pedra i teules, consta de planta baixa, un pis i una galeria,  amb un destacat contrafort de pedra a la cantonada. El portal adovellat amb escut nobiliari (tres ferradures, escut de la nissaga dels Ferrer) i la data 1578. Es troba al peu de l’antic camí ral a l’Aragó (carrer Major, 9). Segons Castellanos, aquí hi ferraven els matxos abans de seguir camí.  Segons mossèn Avinyó va ser fundada per una de les branques del castell de Cabrera i va conservar el nom dels Mora, prèviament havia estat de la família Ferrer (primers hostalers de la població) fins que una pubilla, a principis de segle XIX, es casà amb l’hereu de Can Raspall del Pla.

TORRE DE SANT JOAN

Casa, precedida d’un pati, formada per dos cossos juxtaposats, d’una sola planta i golfes. Coberta a dues vessants amb sostre de teules i formant barbacana. A la planta baixa de la façana principal destaca la presència de sis finestres disposades simètricament a banda i banda de la porta, separades entre elles per columnetes; la finestra central és més gran que les dels seu costat; un arrebossat damunt recorden la idea de les dovelles. Damunt la porta hi ha una capelleta de ceràmica amb la imatge del nen Jesús protegida per una cobertura de teules a dues vessants. Més amunt hi ha una òcul. S’accedeix a la casa mitjançant una escalinata amb una barana de ferro forjat.

CAL VALLÈS

Casa situada a l’antic camí ral, a un costat de l’antiga església parroquial de Sant Bartomeu.

No es coneix la data de la seva construcció però se sap que va ser un hostal durant el segle XVI.

La casa de tres plantes, originàriament només en tenia dues, hi destaquen l’amplitud de les estances, així com un arc romànic i tros d’arcada gòtica. És de planta rectangular amb sostre a dues aigües. Té una llarga façana amb dos portals adovellats i diverses finestres amb llinda de fusta i ampit de pedra motllurada. En un dels portals hi ha la data de 1792, època en la quals es degué reformar la casa. A l’interior es conserven algunes arcades medievals. L’any 1909 va ser restaurada i s’hi va afegir el tercer pis, encara es conserven teules sota de l’enrajolat. És un edifici catalogat a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

CAL PONS

És un gran casal gòtic de planta i pis que antigament havia estat un hostal. La façana ha sofert diverses reformes (a un balcó hi ha la data de 1882), però conserva elements originaris, com el portal adovellat i el balcó i finestra amb arcs gòtics. Són de tipus conopial baix, amb les mènsules esculpides amb caparrons. Cal destacar també el rellotge de sol esgrafiat.

CAL MIQUELET

Edifici situat al carrer Major, 59, i que conserva a la façana uns esgrafiats obra de Ferdinandus Serra i Sala efectuats vers l’any 1934. Són representacions geomètriques i florals amb una única figura humana, tocant la flauta, flanquejada per diverses orenetes, present a la primera planta, entre els dos balcons. Les baranes dels balcons segueixen la línia geomètrica de la façana a partir de formes geomètriques, bàsicament centrades en rombes, tot té un aire d’art decó. Ferdinandus Serra ha estat l’artista esgrafiador més important del període contemporani al nostre país i que va deixar nombroses obres a la nostra comarca. La seva tècnica es basava en la tradició catalana de l’esgrafiat setcentista, tot participant de l’estil noucentista.

CASA CREUS

Aquesta construcció correspon al típic casal rural català de principis de segle. De planta quadrada, amb planta baixa, dos pisos i un terrat tancat amb barana de pedra. La decoració es centra en les motllures de les finestres i a la balustrada superior, així com a la porta d’entrada. Les cantoneres són de maó vist.

CAL SIMÓ

Edifici residencial amb façana principal al carrer Major, 85-88, i  façana posterior al carrer Nou, 16. La part posterior de la casa, hi ha un jardí tancat amb un mur sinuós i baranes de ferro, on es pot veure que és una casa amb diferents habitatges però amb només una entrada. La porta és de ferro forjat. Alguna part de la casa es podria qualificar de modernista. La casa està inclosa dins de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

CA L’ALERT

La indústria més antiga que es troba al terme de Vallbona d’Anoia (1258) aprofitant l’aigua del riu és el molí fariner de ca l’Alert. El molí va ser destruït per l’aiguat de l’any 1842. L’any 1845 es va reconvertir a usos de filatura de cotó quan es va constituir la societat “Los Tres Amigos”, formada per Magí Cuadras, Joan Prat i Joan Soler, aquest últim era el propietari del molí fariner. Actualment, només queda l’edifici de la turbina.

ESTACIÓ  DEL TREN

És un edifici rectangular de planta baixa, d’estil modernista, està inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L’entrada està situada a una de les parets llargues i està centralitzat per una porta flanquejada per dues finestres a cada banda. Les parets, fetes de pedra i calç són estucades i les cantonades de l’edifici, a l’igual que la llinda dels portals i finestres, estan reforçades amb maons. L’edifici de l’estació del tren, fou construït l’any 1897 per la companyia belga Compagnie du Chemin de Fer Central Catalán, sota la direcció de Lacroix. Aquesta empresa havia adquirit la concessió l’any 1891 a la Compañía del Ferrocarril Económico de Igualada a Martorell, companyia que havia obtingut la primera concessió l’any 1881 i que va fer fallida posteriorment. La línia de ferrocarril Martorell-Igualada va ser inaugurada el 29 de juliol de 1893, amb l’arribada del primer comboi a Igualada, després de molts anys de dificultats financeres.

FESTA DEL ROSER

El dilluns de Pasqua Granada, dia del Roser, és la celebració festiva local més important de Vallbona d’Anoia. Consisteix en celebrar dos actes molts importants i vinculats entre si. Un, al matí, i l’altre, a la tarda. El del matí és més de caire religiós; es fa el traspàs dels càrrecs de les Administradores al davant de la porta de la casa de cada una d’elles. Aquest traspàs es fa en presència del Mestre de Cerimònies. Es simbolitza mitjançant la donació de l’estadal (ciri ornamentat) per part de cada Administradora sortint a la nova Administradora. Acte seguit, la comitiva formada per les quatre Administradores, dues sortint i dues entrant, acompanyades dels Pabordes, el Mestre de Cerimònies, la Comissió de Festes i els músics, es dirigeixen a l’església on presideixen l’ofici. Un cop finalitzat, es va en processó amb la Mare de Déu del Roser pels quatre carrers que formaven el nucli antic del poble. Acabada la processó, el Mestre de Cerimònies i els músics acompanyen les Administradores a casa seva.

A la tarda, la celebració comença amb el “Llevant de Taula” de les Roseres i Pabordes per les cases del poble. Més tard, i vestits de gala, es dirigeixen a la plaça de l’Església on hi haurà el traspàs de càrrecs de Roseres, i seguidament, el Ball de la Garlanda de Roseres i Pabordes. Al vespre, la festa agafa un to més distès, tot i tenir un toc cerimonial, amb un cafè-concert i ball de nit amb una orquestra.

La versió del Ball de la Garlanda, actualment en ús, és fruit de les reestructuracions fetes, tant a nivell musical com coreogràfic, als anys cinquanta pel músic Miquel Armengol i a finals del setanta per Miquel Armengol i Josep M. Castells. Aquestes reestructuracions van ser fetes amb la intenció de fixar el ball, i així evitar les modificacions que, de forma puntual, s’havien fet en anys anteriors.

La música, interpretada per una cobla-orquestra, està formada per quatre frases en compàs ternari, que es repeteixen, més una corranda final en compàs binari. En ser aquestes unes melodies presents en altres pobles, més o menys pròxims a Vallbona, pensem que havia estat un ball molt conegut en una àmplia zona. El ball comença amb un ball pla que, primerament, les parelles ballen sense moure’s de la seva posició inicial, delimitant els quatre angles d’un quadrat. Acte seguit, els balladors es desplacen a un dels laterals de la plaça, tot formant dues fileres que avancen i retrocedeixen, fent els passos del ball pla. Aquesta part del ball és la que, sembla ser, ha perdurat sense canvis. Després, els balladors tornen al centre de la plaça i el ball segueix amb punt pla delimitant un cercle. El ball finalitza amb una rotllana on els balladors, agafats de les mans, salten primer a la dreta i després a l’esquerra.

ALGUNS DELS INDRETS PER ON PASSA LA CAMINADA:

CA N’ORPÍ o MAS BONANS

És un mas del terme municipal de Piera catalogat a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Abans del segle XVI es coneixia amb el nom de Mas Bonans, canviant a Ca n’Orpí, a partir del segle XVII, quan la família Orpí s’hi va instal·lar. El 1659 la casa era habitada per Salvador Orpí i continuà en mans d’aquesta família fins que Dolors Orpí Almirall ho va vendre a Josep Vidal. L’estructura actual de la casa va ser restaurada el 1956. És de planta quadrada amb coberta a quatre aigües i està envoltada d’una tanca d’obra.

CAPELLA DEL REMEI DE MAS BONANS

Situada la terme de Piera. És una obra projectada per Cèsar Martinell l’any 1956 i promoguda per Josep Vidal i Munné, propietari del mas veí de can Bonans. Es tracta d’una església d’una sola nau, de planta rectangular, amb un absis circular i finestres d’arc de mig punt. La porta d’entrada presenta també un arc de mig punt, elaborat amb dovelles, així com una petita finestra en forma de creu. La teulada s’acaba a dues vessants, i el campanar té forma triangular. Les obertures es ressalten amb una línia estucada de color blanc. Tot plegat inspirat en l’arquitectura romànica popular. Des de 1976 s’hi celebra un aplec al mes de maig.

CAN FERRER DEL COLL

Situat al terme de Piera, a la zona del Bedorc, a prop de la pineda del mateix nom, espai de gran valor paisatgístic gràcies a l’envergadura i espectacularitat dels seus pins i alzines. És difícil precisar l’antiguitat de la casa, el seu actual propietari té un nombrós arxiu en el que hi figuren papers del segle XIV, i inclús uns pergamins anteriors a l’esmentat segle. Destaquen exteriorment les reixes d’un balcó de la façana principal, molt poc comú en les masies del terme. El baluard consta de dues entrades, una, que teòricament sembla la principal, però que no és utilitzada, al costat de la qual es veu en l’escaire que fa la paret del baluard, una pedra tallada en forma de bolet. En l’entrada lateral un escut amb una inscripció difícil de traduir. A l’interior, la casa conserva alguns racons típics del segle passat. És  una construcció de planta baixa i un pis, amb coberta a dues vessants. El pis superior es caracteritza per la seva galeria d’arcs.

MOLÍ DE CAN ROMEU

El Molí fariner de Can Romeu del Bedorc (terme de Piera) inclòs a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, es troba situat sota la masia de Can Ferrer del Coll, al costat de la pineda monumental. Es conserva la sala de moldre, amb dues moles, i l’espai que ocupaven les dues farineres. Darrere del molí hi ha un canal d’aigua que acaba sobtadament amb un canal vertical per on cau l’aigua que en el seu dia proporcionava la força necessària per fer voltar els rodets. Actualment es fa servir per generar energia elèctrica, que abasteix parcialment  Can Ferrer del Coll.

CA LA FOU o L’AFOU

Abans del segle XX ja hi ha notícies de molins fariners en aquest zona de l’Anoia. Un fou el “Molí de Castellet”, ja desaparegut, que el 1907 estava entre l’edifici del molí paperer que encara existeix i ca l’Afou, amb el nom de Cal Moliner. A més de la propietat del molí paperer (que havia passat a altres mans), des de mitjans del segle XIX hi havia un espai ocupat per la fàbrica de filats i la casa dels Marçal, anomenat ca l’Afou. Ca l’Afou o Antiga colònia tèxtil Marçal és una antiga colònia industrial de 28.000 metres quadrats, ubicada al municipi de Cabrera d’Anoia. Durant la primera meitat del segle XX fou l’única colònia industrial de tota la comarca de l’Anoia. Des de principis del segle XX fins al 1975 podem parlar de “Colònia tèxtil Marçal” de filatures i teixits de cotó. La colònia va ser construïda el 1890 per Joan Viver i la seva dona, Dolors Marçal, que van projectar una fàbrica de filats i la seva pròpia residència. La fàbrica va ser construïda adossada a l’antic molí paperer de Vallbona, del segle XVIII. Va estar en funcionament amb el nom de “Hilaturas Voltregà” que va tancar al 1970-1971. L’empresa “Contrisa”  es dedicà a estampats i confeccions fins abans l’any 1975. Un incendi l’any 2004 va destruir part dels edificis. És un nucli industrial format per diferents construccions que s’ha afegit al llarg dels anys i, per tant, d’èpoques molt diferents. Les construccions més antigues són de pedra i les més recents, de maó. Els sostres són de teules. L’edifici del molí paperer és de tipologia tradicional: rectangular amb coberta a dues vessants. Consta de tres pisos amb les típiques finestres de la sala d’assecar als dos últims pisos i és construït amb turo (pedra calcària porosa). El juliol de 2011, la Cooperativa Integral Catalana (CIC) va llogar la finca amb opció de compra per un termini de deu anys i un import de 400.000 euros. La intenció de la cooperativa era rehabilitar els espais per donar una nova vida a la finca. Els llogaters defineixen el projecte com una colònia ecoindustrial postcapitalista col·lectivitzada. A finals del 2011, s’havien adjudicat 21 habitatges i llogat algun despatxos que s’havien destinat a empreses i projectes.

FIRES I FESTES:

-Festes del Roser: el dilluns de la segona Pasqua, dins d’aquesta festa hi trobem la Fira de la Garlanda, el Tast Gastronòmic i “Vallbona, parada i fonda”.

-Setmana de la Joventut: última setmana de juliol.

-Festa Major en honor a Sant Bartomeu, patró de Vallbona: 24 d’agost.

-Setmana de la Gent Gran: celebrada a mitjans de setembre.

FONTS CONSULTADES:

-Autors varis. Historia de les comarques de Catalunya. Anoia. Edicions Parcir Selectes.

-Llacuna i Ortínez, Pau. Mascó i Brescó, Teresa. Rutes per l’Anoia. Història i art.  La Veu de l’Anoia.

-www.poblesdecatalunya.cat

-www.festacatalunya.cat

-www.enciclopedia.cat

-www.vallbonadanoia.cat

-ww.idescat.cat

LA TORRE DE CLARAMUNT

LOCALITZACIÓ

El municipi de la Torre de Claramunt, pertanyent a la comarca de l’Anoia, es troba al SE d’Igualada. És un poble amb una densitat de població de 3.722 habitants (2016), amb una extensió de 14,80 km’s². El nucli antic es troba a 364 m. d’altitud. Es troba a la vall baixa de la riera de Carme, on aquesta conflueix amb el riu d’Agost.
Els nuclis urbans de la Torre de Claramunt són la Torre Baixa, Vilanova d’Espoia, Ca l’Anton, les Pinedes de l’Armengol, el Xaró, el Pla de la Torre, la Serra i el Camaró.
La meitat del terme és ocupat per bosc de pins amb algunes alzines i roures, l’altra meitat, hi predominen els conreus de secà, cereals, vinya, ametllers i oliveres.

HISTÒRIA

El nucli de la Torre de Claramunt deu el seu nom a la torre de guaita que el senyor de Claramunt va construir-hi al 1070, per tal de vigilar i controlar la vall de la riera de Carme i el camí del Penedès.
Durant el segle XII trobem ja documentades l’església de Sant Joan de la Torre i la de Sant Salvador d’Espoia.
La saga dels Claramunt, procedents de França (originàriament Clairmont) van ser propietaris del castell fins que a l’any 1218 va passar a la casa dels Cardona, no obstant els Claramunt hi van continuar residint i l’any 1556 en recuperaren la jurisdicció.
El nucli de Vilanova d’Espoia va pertànyer a la Torre de Claramunt fins al segle XIV, però més endavant va passar a ser dels senyors que governaven els termes de Cabrera i Vallbona. Ja en el segle XVI va pertànyer a Foixà que en van ser senyors fins a les lleis abolicionistes del segle XIX.
La població de la Torre es configurà pels voltants del castell. En el cens de l’any 1378 trobem 20 focs a la Torre i 5 a Vilanova d’espia. De fet l’increment notable en la població no el trobem fins al segle XVIII quan de 157 habitants que hi havia l’any 1719 es passa a 390 l’any 1787. Aquest increment de la població va lligat amb el creixement de la indústria, sobretot la paperera. Del segle XVIII és també la formació del veïnat de la Bòfia.
Carles III atorgà el títol de comptat de Claramunt fins que Felip V va confiscar tots els seus béns i els va desterrar. No seria fins el 1721 que els Claramunt van poder recuperar definitivament la senyoria que , a l’any 1773, passà als Marquesos de Gironella. El 1708 el rei arxiduc Carles III anomenà Compte de Claramunt a Josep Ribera i Claramunt, més tard Felip V el desterrà a Burgos (Castella) fins el 1721. L’any 1725 se li van retornar els béns, reconeixent-li la Baronia, però no pas el títol de Compte que posseïa des de feia 17 anys.
El Marquès de Villa-Palma fou el continuador del domini del castell de La Torre de Claramunt i el Marquès de Gironella es va construir un nou gran casal, que és conegut per la Torre Nova i que el 1930 va ésser venut a particulars.
En el segle XVIII tenim documentats diversos molins: Ramon Romaní, Joan Tort, Francesc Almirall i Josep Pascual, Antoni Miquel i Pere Rius i Pau Guarro.
Aquesta activitat industrial es simultaniejava amb altres també molt pròpies del municipi. A més de l’agricultura, des del segle XIV està documentada l’existència de forns de calç. Els destinataris d’aquest producte eren tant les pròpies indústries papereres com els adobers d’Igualada.
Al segle XX s’instal·laren a la Torre noves indústries: metal·lúrgiques, de components elèctrics, arts gràfiques… Però seran les noves urbanitzacions construïdes al municipi les que marcaran la seva evolució; comportaran un important creixement d’habitatges i de població, moltes d’aquestes cases són, la majoria de vegades, utilitzades com a segona residència.

CASTELL DE LA TORRE DE CLARAMUNT

El castell de la Torre de Claramunt fou una avançada dependent del castell de la Pobla de Claramunt, que amb el pas dels segles esdevingué cada vegada més estratègica. A l’entorn del 1067, quan surt esmentada per primer cop, devia ser una torre de vigilància, construïda per Guillem Bernat de Claramunt i control de la vall de la riera de Carme i del camí cap al Penedès. De petit aixopluc d’un parell de sentinelles es va passar a unes construccions més sòlides i permanents. Al segle XV, la torre ja constava d’una sèrie de dependències com una presó, un estable, cuina, celler, saleta, tres cambres, una recambra i golfes. Els cavallers de Claramunt, del segle X al XII, residiren al castell de Claramunt. L’any 1318 la Torre de Claramunt passà juntament amb el castell de Claramunt a feu i senyoria del vescomte de Cardona. Així, el 1320 el vescomte Ramon Folc VII de Cardona, anomena entre les seves possessions la Torre de Claramunt. A partir d’aquest traspàs, Berenguer de Claramunt, senyor del castell, i la seva família deixaren el castell i passaren a residir a la Torre.
A línia hereditària els senyors de Claramunt es van mantenir de forma directa al llarg dels segles. El 1549 Miquel de Claramunt fa una nova capbrevació de la Torre de Claramunt. El seu hereu, Joan de Claramunt, el 1561, va fer aixecar un inventari dels béns del seu difunt pare. És aquesta data, 1561, la que figura a la clau de la dovella del portal del pati del castell de Claramunt. Aleshores, les dependències de l’antiga torre de defensa foren convertides per Joan de Claramunt en una folgada residència castellera, l’estructura de la qual ha perdurat fins ara. Joan Claramunt, en recompensa pels seus serveis i pels dels seus avantpassats, rebé el 1566, de mans del duc de Cardona, la donació perpètua de la jurisdicció de la Torre de Claramunt. Fulgència de Claramunt, filla de Joan, fou la seva successora. El 1633 es va casar amb Francesc Cassador, i malgrat que tingueren tres fills, cap d’ells va tenir descendència, així que l’heretat va passar a mans de la seva germana Jerònima, casada amb Josep Espuny. El seu fill, Ramon d’Espuny i Claramunt, va morir el 1672 sense deixar descendents. El castell de la Torre de Claramunt passà a la seva germana Maria d’Espuny i Claramunt, baronessa de Rivert. El seu hereu fou el seu fill Josep Antoni de Ribera d’Espuny i Claramunt, que va acumular diversos castells, entre ells el de Florejacs, Rivert i la Torre de Claramunt. Seguidor de la causa austriacista, el 1714 fou desterrat a Burgos i exonerat el títol. Fins el 1725 no se li retornaren els títols i les rendes. El va succeir la seva segona filla Isabel de Ribera i Josa, que el 1727 s’havia casat amb Mena de Sentmenat i Agulló, fill dels marquesos de Sentmenat. El seu fill heretaria també el marquesat de Gironella. El 1883 els marquesats de Villa-Palma i Gironella es separarien en mans dels dos germans, Josep Maria de Febrer i Calvo-Encalada (tercer marquès de Villa-Palma) i Manuel Maria de Febrer (desè marquès de Gironella). El marquès de Villa-Palma fou el continuador del domini del castell de la Torre de Claramunt.
El marquès de Gironella es va fer construir un nou casal, que és conegut com la Torre Nova.
La línia va seguir dins a la família i el 1977 era propietari Josep Antoni de Febrer i Montforte que residia al castell i fou alcalde entre 1951 i 1965. Actualment el castell és la vivenda de les famílies propietàries.
Edifici de planta hexagonal situat a la part alta del turó on s’aixeca el nucli de la Torre de Claramunt, del qual és origen. Es tracta d’un edifici, de planta hexagonal, aixecat en pedra, amb carreuat treballat i disposat en fileres ben ordenades. Amb planta baixa, primer, segon i tercer pis, i coronat per una filera de merlets esglaonats als seus trams de llevant, migdia i ponent. A llevant del castell es situa el fossat. A l’angle NE del castell trobem una torre quadrangular adossada, coronada per un cos quadrangular que queda a nivell del tercer pis de l’edifici. La façana de ponent es correspon al mur de tancament del pati interior del castell. L’espai interior del castell s’organitza entorn a tres patis, un d’exterior i dos d’interiors. L’accés al castell es realitza mitjançant un portal adovellat situat a l’extrem de la façana de migdia. Aquest portal dóna accés al pati exterior, que permet el pas a diverses portes. Una de les portes dóna accés a un dels patis interiors. A un dels extrems d’aquest pati hi ha l’escala noble que dóna accés al primer pis. Al capdamunt de l’escala s’aprecia un portal renaixentista coronat per un arc conopial i l’escut nobiliari dels Ribera. Per un dels extrems d’aquest pati
s’accedeix a un segon pati format per un espai porxat a la planta baixa que sustenta una galeria oberta a nivell del primer pis. L’edifici del castell és fruit de diverses fases constructives. Arquitectònicament es poden apreciar tres grans fases, que es corresponen a tres grans trams o cossos que formen el castell. La més antiga correspon a la del sector nord de l’edifici, on a l’interior d’un espai utilitzat com a celler s’aprecia un carreuat molt antic amb restes dels forats ocupats per un antic embigat. A migdia de l’anterior sala, s’aprecia un segon tram i cos de castell que es podria correspondre a una ampliació efectuada entre els segles XIV i XV, en la qual destaca l’angle del mur SO molt atalussat. Aquest fragment queda, actualment dins del pati de l’entrada, i fa pensar que tot el mur orientat a migdia d’aquest cos, haurien estat algun dia la façana exterior del castell. Al SE d’aquest segon cos, s’afegeix un tercer cos o tram de castell. Aquest cos s’organitzaria entorn a un pati interior al qual s’accediria mitjançant un portal adovellat situat a l’entrada del primer pati. Aquest portal compta amb una dovella central datada el 1561 i es correspondria amb l’ampliació efectuada per Joan de Claramunt.

ESGLÉSIA DE SANT JOAN BAPTISTA

Està documentada des de l’any 1157 i, donada la seva situació, al costat mateix del castell, degué ser construïda per al servei religiós dels seus estadants.
Fins el 1868 va ser una sufragània de la parròquia de Santa Maria de Claramunt.
L’any 1710, entre el Comú de la Torre i el noble Josep Antoni Ribera d’Espuny i Claramunt s’acordà l’engrandiment de l’església amb dues capelles laterals i la construcció d’una casa pel sagristà/campaner.
El vell edifici romànic va ser substituït per un nou temple barroc cap a la primera meitat del segle XVIII.
L’edifici es localitza sobre el turó que presideix el nucli de La Torre de Claramunt, i juntament amb el castell conformen el conjunt arquitectònic i monumental que donà origen al poble.
És de planta basilical, amb capelles laterals, baptisteri i cor.
L’absis es cobreix de manera individual amb una teulada a dues aigües que s’adossa al mur. Tres finestrons sota teulada i a diferent alçada completen la capçalera. La façana principal de ponent és un frontal adossat a l’edifici que sobresurt en alçada a la resta de l’edifici amb un frontó circular, coronat per tres elements decoratius. La porta original era de llinda recta.
Com a element decoratiu cal fer esment d’un rosetó obert sobre la porta principal i un finestró al peu del frontó. El conjunt de la façana fa gala d’una gran sobrietat decorativa i arquitectònica.
L’element més destacat és el campanar que s’adossa a l’edifici; es tracta d’un element de gran volum afegit el 1790, construït amb pedra de travertí. Les campanes i la imatge de plata de Sant Joan foren lliurades per Francesc Romaní, del molí de Cal Ramonet, fabricant de paper i familiar del Sant Ofici de la Inquisició. Està format per un gran cos quadrangular que s’alça fins al sostre de l’edifici, sobre el qual es recolza un altre cos octogonal coronat per pinacles.
A migdia de l’edifici es localitzava l’antic cementiri, al qual s’accedia mitjançant una escala i una portella situada a l’extrem sud-est de l’edifici. A finals del segle XIX el cementiri parroquial fou traslladat als afores de la població, i el 1902 a va fer la permuta dels terrenys de l’antic fossar per uns altres on construir una nova casa rectoral.
L’interior de l’edifici manté la planta basilical amb capelles laterals. La coberta interior de l’església és amb tres trams de volta d’aresta. L’absis es cobreix amb una volta estrellada.
Presideix l’altar la figura de Sant Joan Baptista, dipositat en un petit cambril que s’estén darrera de l’altar i al qual s’accedeix mitjançant unes escales a banda i banda de l’altar. L’acompanyen a banda i banda les imatges de Sant Josep i de la Immaculada. Possiblement una de les capelles laterals estigué dedicada al Roser, a qui el fabricant de paper Miquel Tort feia una deixa el 1714. Al presbiteri de l’església, s’enterraven els senyors de la Torre de Claramunt; i a la nau del temple alguns membres de les principals famílies del terme, com és el cas dels fabricants de paper Guarro, Romaní i Tort. Altres elements són el cor i el baptisteri, ubicat en una capella afegida al mur nord. La imatgeria de l’església és contemporània. Es
tracta de figures de guix elaborades entorn al 1940, ja que les originals foren destruïdes per la guerra civil, juntament amb tota l’orfebreria i altres elements decoratius de l’església. Al cor de l’església es conserven les restes de l’antic jou de les campanes, destruït durant la Guerra. Durant la Guerra Civil, l’església va sofrir saquejos importants i la destrucció de tota l’ornamentació religiosa i la documentació parroquial. Durant el 1940 l’interior va ser netejat i repintat.

AJUNTAMENT

El Casal de l’Ajuntament forma part del nucli antic de la Torre de Claramunt, situant-se ben bé al centre de l’entramat de carrers i d’edificis. Per les característiques arquitectòniques que presenta, podria tractar-se d’un edifici aixecat al segle XVIII, coincidint amb el període d’expansió de la vinya i la consolidació urbanística del nucli al peu del castell. La data de 1763 (algunes informacions, el 1765) que es troba gravada a la dovella central podria coincidir amb el moment de construcció de l’edifici. A començaments del segle XX i fins a la dècada del 1960 acollí el consistori municipal i l’escola, que en aquest període atenia una mitjana de 18-20 nens. Dins de la casa hi vivien l’agutzil i el mestre. A mitjans de la dècada de 1960 l’escola va ser traslladada a l’edifici que avui és la rectoria, deixant-lo només com a Casal de l’Ajuntament.
Edifici de planta rectangular cobert a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana.
La façana principal està orientada a llevant i s’hi accedeix per la petit plaça que es crea al seu davant. L’edifici compta amb planta baixa, primer i segon pis, i la darrera restauració ha cobert el parament original amb un arrebossat en ciment pòrtland que s’ha pintat desprès en color crema, de tal manera que només s’aprecia el carreuat de les cantonades. La façana principal que s’obre a la plaça està orientada a llevant i s’obre a nivell de planta baixa amb un gran portal adovellat que crea un arc de mig punt que recau sobre brancals formats per carreus quadrangulars i rectangulars. La dovella central de l’arcada duu gravada la data de 1763. Dovelles i carreus que formen el portal s’ha deixat a la vista contrastant amb el mur pintat.
A nivell de primer pis, s’obren tres portes balconeres en correspondència amb les obertures de la planta baixa, que donen accés a un balcó corregut protegit per una barana de ferro. A nivell de primer pis s’ha encastat una llosa amb l’escut de la població. A nivell de segon pis, la façana s’obre amb tres finestres balconeres alineades amb les obertures inferiors. L’interior de l’edifici ha estat rehabilitat adaptant-los a les necessitats del consistori.

TORRE NOVA

Els orígens de la casa de La Torre Nova cal buscar-los en la família propietària del castell de la Torre de Claramunt. El 1850 moria Lluïsa d’Agulló, vuitena marquesa de Gironella, baronessa de Florejacs i senyora de La Torre de Claramunt. L’hereva, Pilar d’Agulló i de Calvo-Encalada, fou la novena marquesa, i estava casada amb Josep de Febrer i Calderón, capità de marina. El primogènit, Josep M. de Febrer i Calvo-Encalada es casà amb Matilde Sanllehi i Alric, el 1883 i fou el tercer marquès de Villa-Palma. En canvi, el desè marquès de Gironella fou el seu germà Manuel Maria de Febrer i Calvo-Encalada. El marquès de Villa-Palma fou el continuador del domini del castell de la Torre de Claramunt, i el marquès de Gironella es va construir un nou casal l’any 1901, que seria conegut com la Torre Nova. En una de les teules de la casa es conserva aquesta com a data de l’acabament.
La casa va ser pensada com a casa senyorial d’estiueig i residència, no com a casa de treball.
El marquès de Gironella va ser propietari fins el 1938, moment en que ho va comprar la família Vaquer. La seva estada a la casa va continuar fins el 2007, any en que la casa va ser venuda als seus actuals propietaris, reformada i convertida en un hotel.
Edifici de planta rectangular cobert a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana. Es troba envoltat per un mur perimetral de tancament que tanca, a més de la casa una finca de considerables proporcions. Compta amb planta baixa, primer i segon pis i golfes.
La façana principal es troba orientada a llevant i s’obre amb un portal de pedra monolític que forma una arcada de mig punt. La porta que tanca el portal és de doble batent i clavetejada.
A banda i banda del portal s’obren dues finestres rectangulars. A nivell del primer pis s’observen quatre portes balconeres que donen accés a tres balcons enreixats, dos als laterals i un balcó corregut al mig, al qual donen accés dues de les portes balconeres, i que es correspon amb l’obertura inferior del portal. A nivell del segon pis, destaquen dues finestres balconeres, en correspondència amb les dues portes central del primer pis. A nivell de les golfes, s’observa un petit ull de bou al centre del capcer de l’edifici. La composició d’obertures és molt ordenada i presenta unes característiques ornamentals comuns. Totes les finestres recauen sobre ampits motllurats. Les façanes laterals nord i sud de la casa compten amb sèries de cinc finestrals rectangulars a nivell de planta baixa i primer pis, que conserven una decoració similar a les finestres de la façana principal. L’excepció és el nivell de finestres del segon pic, que es tracta de finestres rectangulars sense elements ornamentals. Algunes d’aquestes finestres, a nivell de planta baixa, són antigues portes d’accés a la casa, que han estat tapiades. La façana de ponent ha estat modificada. Destaca la presència de dos cossos afegits a banda i banda que es converteixen en terrasses a nivell del primer pis. Les obertures d’aquesta façana han estat engrandides durant les darreres reformes de la casa. L’interior de la casa conserva l’embigat original i l’aire de gran casa senyorial. El portal principal dóna accés a un gran vestíbul separat en dos trams per dos arcs de carpanell, al fons dels quals s’aixeca una gran escala a la catalana disposada en tres trams amb un replà intermedi a cada angle, i un replà llarg a banda i banda de cada pis, i protegida per barana metàl·lica senzilla. La casa té una altra escala més senzilla a la part posterior de la casa, que era emprada pel servei. Els interiors han estat modificats i convertits en moderns apartaments, sense perdre la originalitat dels espais i els materials originaris. Entre les dues portes balconeres centrals del primer pis destaca un petit rellotge de sol.

MOLÍ DE CAL ROIO

També conegut com a cal Costa. El nom de Cal Roio prové d’un arrendatari de finals del segle XIX.
Molí paperer situat al costat de la riera de Carme. Es tracta de diverses construccions unides, possiblement relacionades d’alguna manera amb molins paperers anteriors, els molins de Baix i de Dalt d’en Guarro de la Torre, existents al primer terç del segle XVI. El més antic, del 1702, té planta rectangular i teulat a dues aigües, el portal adovellat i a la dovella central hi ha la data de 1780, Els tres cossos de l’edifici s’adapten al desnivell del terreny i es presenten esglaonats, mostrant una tipologia menys freqüent en els molins paperers; possiblement degut a ampliacions o transformacions de construccions originals, però mantenint els usos habituals dels nivells: producció a la planta baixa, habitatge a la primera i assecat del paper a les plantes superiors, que ocupen els dos últims pisos.
Des del segle XV, els Guarro tenen possessions a la Torre de Claramunt. El 1514 Benet Guarro és beneficiari d’un establiment fet per Ramon de Claramunt. A les capbrevacions de 1644 i 1704 hi figuren Miquel Guarro, Josep Guarro, Joan Guarro, i altres membres de la família amb propietats al terme. L’any 1698, la Batllia General de Catalunya, dóna llicència a Ramon Guarro, pagès de la Torre de Claramunt, per a poder edificar molins fariners, drapers, paperers o de pólvora, segons li convingués, amb la facultat de derivar l’aigua cap a la riera de Carme. El 1702 hi aixecava un molí a la riba dreta de la riera de Carme, amb escriptura d’obra nova. Va morir el 1736 sent propietari dels molins de Baix i de Dalt de la riera de Carme. Des de 1736, hi van passar diversos arrendataris. Del 1766 al 1769, l’arrendatari dels dos molins va ser Francesc Guarro, de la Pobla de Claramunt, que era una altra branca de la família. Aquests molins, que foren el bressol de la família Guarro, coneguts paperers de l’Anoia només estigué en poder de la nissaga durant tres quarts de segle. L’any 1763 la família Costas va comprar un molí, i l’any 1774, l’altre. A l’edifici principal, però mostra la data de 1780 a l’escut que presideix el seu portal, juntament amb la imatge d’un cor, que era la marca paperera, les inicials JN i CS a banda i banda i a la part inferior la paraula AVE acompanyant l’anagrama del nom de Maria. Les inicials de l’escut correspondrien a Joan Costas, que va iniciar l’activitat
paperera de la família d’aquest cognom. Diversos membres de la mateixa família en van mantenir, i encara mantenen, la propietat, i sovint la producció, tot i que amb diverses etapes d’arrendament a altres fabricants. El 1901, l’arrendatari de tots dos molins, Antoni Sabaté, va instal·lar-hi una màquina Picardo. De 1912 a 1930 van fabricar paper de fumar de la marca Miquel Costas. A partir de 1930 es van dedicar a la fabricació de papers d’estrassa, d’estrasseta, d’embalatge i per a mandrins de cartró. L’últim arrendatari va ser l’Àngel Hortet que va tancar a final del segle XX. Més recentment s’ha construït una nau industrial propera, transversal al mur posterior de l’edifici principal, amb instal·lacions dedicades a la recuperació i reciclatge de paper, gestionada per l’empresa Centre de Gestió Mediambiental.

MOLINS DE CAN BATLLE

A l’indret de la partió dels termes de la Torre de Claramunt i de Capellades, a les vores del riu Anoia, al peu del camí ral i molt a prop de la Font de la Reina, el 1481, Joan de Claramunt, establí tres molins fariners i drapers a Ramon Mora. Una de les condicions era la de moldre de franc els cereals dels delmes que recollien els senyors de la Torre de Claramunt. Aquests tres molins es distingiren pel seu esglaonament com els de Baix, del Mig i de Dalt; successivament foren fariners, drapers, paperers.
Des de mitjans del segle XVI, els molins dels Mora estigueren sota el domini de la família dels Tort. És possible que la família dels Mora del segle XVI fossin ascendents del seu homònim Sebastià Mora, casat amb Raimunda Tort, que, en la capbrevació de la Torre de Claramunt de 1763, declarà tenir el molí de Baix, bataner, que anteriorment havia estat molí polvorer. Cal advertir, però, que era un fet molt sovintejat que les famílies molineres fessin compres, vendes i arrendaments, de forma successiva, alternativa o simultània, d’uns mateixos molins i també era corrent el cas d’anar i venir d’una comarca a l’altra. Tanmateix arrendaven els molins que eren de propietat i , al seu torn, arrendaven altres molins on anaven a treballar com a balaires, o sigui a tant per bala de paper fabricat. La família dels Tort fou un llinatge ben arrelat a la comarca. El 1549, el molí de Baix, era de Joan Tort. A l’octubre de 1584, les aigües d’una revinguda de l’Anoia van entrar al molí i el deixaren ple de fang i arena, després d’haver-se emportat la verema d’un cup de cinquanta càrregues. En aquest molí de Baix, a la darreria del segle XVIII, hi fou instal·lada una serradora de fusta i per aquest motiu també fou conegut amb el nom de la Molina. En el capbreu de la Torre de Claramunt de 1704 hom reconeix els molins de Baix i de Dalt, que ocupaven els mateixos llocs dels antics molins dels Mora, implantats el 1481, com a possessió de Miquel Tort. Amb una vigència de l’any 1736, fins al 1748, fou signat un conveni de reconversió del molí de Baix, fariner, i del molí del Mig, draper, per fer-ne un de sol de nova construcció i fabricar-hi paper, amb la instal·lació de dues rodes, nou piles i un mall. Els germans Jaume i Simó Tort establiren que Francesc Guarro, per ser el constructor, l’explotaria durant dotze anys i després en tindria la preferència per a arrendar-lo. Per al bienni de 1750 a 1752, Francesc Guarro fa arrendament del molí a Josep Almirall, per 220 lliures anuals. El 1769, es té notícia d’un molí que feia treballar Miquel Tort i que rebé de la Intendència general de Catalunya la llicència per a convertir-lo de molí draper en molí paperer. Fabricava paper blanc, de barba i també havia fet paper d’estrassa. El darrer propietari dels molins de Cal Marranxet (molí de Dalt), el molí de l’Almirall (del Mig) i Cal Tortet (de baix) fou Joan Almirall i Foraster, que fins el 1928 els tingué arrendats a Procopi Romaní i Torrescasana i a Pere Mora i Olivé. El 1942, Francesc Batlle hi feu una central hidroelèctrica. Amb un salt limitat per les aigües provinents de la bassa de Capellades. Foren arrendats i finalment venuts el 1945 a Francesc Batlle i de Batlle, enginyer industrial, especialitzat en la tècnica paperera a Alemanya, i a la seva esposa Fanny Mauerer i Rinner.
Molí de Dalt o de Marratxet o d’en Pere Joan: Fabricava paper blanc de barba. Va tenir diversos arrendataris. El 1856 feia paper d’estrassa. Després d’una curta activitat com a molí paperer, es va utilitzar per a activitats complementàries de la producció paperera contigua i, a finals dels anys quaranta del segle XX es va restaurar com a habitatge familiar i després com a oficines. Actualment resta tancat i sense ús. Des del 1945 forma part de tot el conjunt de
molins i noves naus de Francesc Batlle de Batlle. Edifici de planta rectangular amb el carener paral·lel a la façana principal orientada a migdia. Compta amb tres nivells d’alçada, destinant el tercer a mirador o estenedor. L’accés a l’edifici es fa mitjançant un portal allindat situat al centre de la façana principal. El segon pis de l’edifici s’obre amb les típiques finestres papereres del mirador, que era l’espai destinat a estenedor.
Molí de Baix o de Cal Tortet: Edifici de planta rectangular cobert a dues aigües. L’edifici a patit al llarg del temps nombroses transformacions i ampliacions que formen coberts annexos però mostra exteriorment alguns trets de la tipologia paperera, principalment pel que fa a la disposició dels dos nivells superiors, amb els clàssics finestrals del mirador, destinat a l’assecat del paper. A l’últim pis manté un interessant conjunt d’encavallades i bigues de l’antiga coberta. En el seu interior es mantenen algunes mostres de l’activitat paperera interior: guillotina, setinador, màquina de gofrar, etc. Els seus espais són ara poc utilitzats i serveixen gairebé només com a lloc de pas cap a instal·lacions adjuntes més recents: pati exterior que porta cap a la gran nau de la màquina, local d’oficines…
Molí del Mig o de Ca l’Almirall: Edifici format per dos cossos esglaonats de planta rectangular, adaptats als desnivell del terreny i units a diferent alçada. El portal d’entrada es adovellat i no conserva cap data ni cap emblema. Aquesta part antiga queda amagada per les construccions posteriors. Els dos últims pisos s’obren amb fileres regulars de finestres característiques dels edificis paperers oberts als quatre vents. Els espais interiors estan molt modificats adaptant-los a les tasques del cicle productiu paperer. El primer pis va ser habitatge habitual fins als darrer terç del segle XX. En el seu interior hi havia un oratori que, des de l’any 1939, havia funcionat com a capella semipública per al veïnat de la Torre Baixa. L’oratori es trobava en una dependència de l’antic Molí del Mig, que ara forma part de la moderna fàbrica d’Indústries Batlle i de Batlle S.A.. Fou fundada els anys de la Guerra Civil entre 1936-1939, i es convertí en un dels centres de resistència litúrgica més importants de la comarca de l’Anoia, donant refugi a molts capellans. A partir del 1939, la capella es convertí en una capella pública amb autorització per a la reserva sacramental. Ha restat oberta al culte per als veïnats de la Bòfia i de la Torre Baixa de la parròquia de Sant Joan de la Torre de Claramunt i del barri de la Rata, de la parròquia de Santa Maria de la Pobla de Claramunt, que es troben a distàncies considerables dels respectius centres parroquials i municipals. Actualment l’antiga capella s’ha transformat en despatx. Als voltants del molí trobem parts dels antics safareigs del paper.

MOLÍ DE CAN MORA

També es coneix com cal Ramonet. Està situat al sector de la Torre Baixa, entre Capellades i la Pobla de Claramunt, al costat mateix de l’Anoia. Consta de diversos edificis que formen un recinte clos, la major part del segle XVIII, tot i que es conserva una torre que podria ser anterior. Va ser edificat per Ramon Romaní i durant un segle va fabricar paper de barba i de fumar. Després va ser adquirit per Pere Mora. Hi ha una capella dedicada a sant Ramon Nonat que està decorada amb escenes de la vida del sant que van ser pintades per un artista francès el 1802.

CAL VILASECA

El mas Cal Vilaseca és segurament un dels antics masos d’origen medieval que ha perdurat fins a l’actualitat. Les seves terres de conreu s’estenien per tot el Pla de Cal Vilaseca i la muntanya situada a migdia, a les quals dóna nom. L’observació de les característiques arquitectòniques de la casa mostren una construcció que es podria remuntar al segle XV, conservant algunes restes com l’arcada apuntada i el portal d’accés a la casa. El 1716 era hereu de la casa Joan Vilaseca. Econòmicament la casa degué viure un període molt pròsper durant els segles XVIII i XIX fruit del conreu de la vinya. Aquesta producció ocupava la totalitat del Pla de Cal Vilaseca i la muntanya de Cal Vilaseca. La producció es feia en bona mesura dins de la casa, que contractava durant una part de l’any una gran quantitat de treballadors que hi vivien a la casa i treballaven les seves terres. A la casa hi ha constància d’una important reforma a finals del
segle XIX o començaments del segle XX que afectà al primer pis i golfes, ampliant la planta originària un tram en sentit nord. Les finestres reforçades amb maó del primer pis són una mostra. La família propietària hi degué viure fins a finals del segle XIX. La tradició oral de la casa explica com la propietat va passar a l’abat Muntades de Montserrat, que a la seva mort la va llegar a la Sra. Mercè Romaní Puigdangoles, neboda de l’abat. Al morir aquesta senyora, el seu marit va fer testament repartint les propietats entre els seus hereus. La casa de Cal Vilaseca va ser llegada a un nebot seu que vivia a la casa de Can Olivella de Sant Pere de Riudebitlles. Durant tot aquest període la casa va estar ocupada per masovers. Després d’uns anys desocupada ara torna a ser habitada pels seus propietaris.

VILANOVA D’ESPOIA

Va ser fundada pels senyors de Claramunt i està documentada des de final del segle XII. En aquella època rebia els noms de Villanova Podolosa o Villanova de Podiosa.
Es tracta d’un dels dos nuclis històrics documentats dels del període medieval que, juntament amb el de la Torre de Claramunt agrupava la població del terme. El nucli s’asseu sobre un petit turó que domina la vall del torrent de Mas d’en Ponç i del Manou fins a la seva confluència amb el riu Agost, entre les elevacions de la muntanya de cal Vilaseca i la Serra. Es troba format per un seguit de cases agrupades al vessant sud del turó, a redós de l’església romànica de Sant Salvador d’Espoia.
El nucli de Vilanova d’Espoia va néixer a l’entorn de l’església parroquial de Sant Salvador. Vilanova d’Espoia i el seu territori, formaren part del domini feudal del castell de Claramunt; però al segle XIV la jurisdicció senyorial pertanyé als nobles de Cabrera i de Vallbona. A finals del segle XV, Espoia pertany als nobles de Camporrells.
Després d’un interregne temporal de la família dels Fivaller, el domini va passar definitivament als nobles de Foixà. El darrer senyor de Vilanova d’Espoia va ser Antoni de Foixà i Guiu, que es va casar amb Joana de Garma. Per les lleis abolicionistes dels senyorius donades per les Corts de Cadis, el 1811, els nobles de Foixà, perderen les seves baronies de Cabrera, Vallbona i Vilanova d’Espoia.
Pel que fa a la població del nucli d’Espoia, el primer fogatge que aporta informació és el del 1378, que dóna 5 focs. Aquesta població es va mantenir estable a la Baixa Edat Mitjana, ja que el fogatge de 1479, només hi havia 6 focs. En cent anys només va augmentar un foc.
Els fogatges del segle XVI tenen xifres similars, el 1553 Espoia tenia 8 focs. Durant aquests segles,fa pensar, que la població només era d’unes quantes cases al voltant de l’església, a la part alta del turó. Al 1719, del total de 390 habitants del terme, 75 eren d’Espoia. Urbanísticament, el nucli original degué desenvolupar-se al voltant de l’església de Sant Salvador, que tenia diverses cases adossades al seu entorn. El nucli es va mantenir com a poble de tradició pagesa molt vinculat a l’explotació de la vinya i la calç durant el segle XIX i part del segle XX. En l’actualitat, malgrat l’abandonament de les activitats tradicionals, el nucli s’ha mantingut habitat, refent bona part de les antigues cases com a segones residències, tot i que darrerament han tornat a ser habitades com a vivenda habitual. Aquest darrer fet ha contribuït a mantenir el poble viu i en constant renovació.

ESGLÉSIA DE SANT SALVADOR

El primer document conservat que fa referència a l’església és un testament amb data de 1199, en ell es lleguen a l’església unes estovalles per a l’altar. La població de Vilanova d’Espoia va formar part del domini del castell de Claramunt des del segle X al segle XIV. Des del segle XV va estar en mans dels nobles de Camporrells dins al segle XVI quan va passar a estar sota el domini dels Foixà. L’església es va construir per assistir-hi el nucli de població situat a l’entorn de la Casa Senyorial, que pertanyia al Castell de Claramunt, abans de passar a la família Foixà el 1568, quan va ser declarada església parroquial independent de Vilanova d’Espia i de la Serra. Complí també finalitats militars com ho demostren els murs d’intencionalitat defensiva. Entre
1966 i 1982 l’edifici va ser totalment restaurat sota la direcció de l’arquitecte Bassegoda i Nonell, i gràcies a una sèrie de campanyes populars impulsades per mossèn Josep Batlle.
És una típica construcció del romànic rural, amb pedra calcària. Te murs de mamposteria amb dues obertures: la porta a migdia i una finestra al presbiteri. És d’una sola nau, amb coberta amb volta de canó, reforçada amb tres arcs faixons. Absis semiesfèric. A l’exterior hi ha dos contraforts entre els quals cal situar la sagristia i la porta d’accés. Als peus de l’església hi ha el cor. Els pis superior és molt posterior per a protegir la volta de les humitats. Té murs amb una coberta a dues aigües. Està adossada al cementiri i rectoria. Al mur oest hi ha un campanar de paret amb dues campanes. En aquesta banda, l’església s’uneix a una casa veïnal.
L’edifici ha estat objecte de diverses reformes al llarg dels segles. Entre elles, destaca el sobrealçament de tot l’edifici sense afectació de l’estructura interna anterior, d’aquesta manera es conserva la coberta de lloses de pedra original sota la teulada de teula aràbiga actual. Així mateix, el campanar de paret actual en va substituir un de quadrat, que a la vegada havia substituït el campanar original d’espadanya. Al segle XVII l’absis va ser fortificat amb l’obertura d’una sèrie d’espitlleres, i posteriorment, als segle XVIII es va construir la sagristia.

SOCIETAT REPUBLICANA CATALANA

Aquest edifici havia estat una vivenda familiar del nucli de Vilanova d’Espoia. A la dècada del 1920 la casa va ser convertida en el local i centre de la Societat Republicana Catalana, que agrupava les esquerres del poble. La planta baixa va ser adequada com a sala de ball i el primer pis com a cafè. La façana també va ser ornamentada. En acabar la Guerra, l’edifici va ser confiscat pel règim franquista i es va convertir el seu del sindicat agrícola i convertit en economat. El període com a economat va ser molt breu. A la dècada del 1950 l’edifici va quedar abandonat, caient la teulada i creixent els esbarzers a l’interior. A la dècada del 1970 l’edifici va ser recuperat per iniciativa popular amb el treball voluntari dels veïns. La façana es va recuperar, la planta baixa va ser habilitada com a sala d’exposicions i el primer pis com a bar. En l’actualitat funciona com a bar i és la seu de la Societat Recreativa i Cultural, conservant per tant les inicials. El centre es manté amb l’ajuda dels socis que col·laboren en el manteniment del bar. També s’obre com a sala d’exposicions per la Festa Major de Vilanova d’Espoia i com a seu d’activitats culturals del poble.
Edifici de planta rectangular entre mitgeres formant part de la línia de cases del carrer Major del nucli de Vilanova d’Espoia. Compta amb planta baixa i primer pis. L’edifici s’obre a la planta baixa amb dues portes situades als dos extrems de la façana i amb una finestra rectangular al mig. A nivell de primer pis, un balcó continu protegit per una barana de ferro ocupa gran part de la façana. S’accedeix mitjançant dues portes balconeres protegides per persianes exteriors. Tot i que la disposició de les obertures és asimètrica, el conjunt presenta una gran unitat degut a la unitat d’elements ornamentals. Totes les obertures es troben decorades per un guardapols que sobresurt de la línia de façana i protegeix la part superior de les obertures. L’element presenta línies ondulades i finalitza als dos extrems amb una forma arrodonida. La part superior de l’edifici s’acaba amb un frontó afegit que sobresurt de l’alçada general sobre una cornisa motllurada. Es tracta d’un frontó circular amb formes ondulades entre pilars als extrems. Una línia de maons ressegueix el perímetre exterior del frontó. La data 1930 i les lletres SCR fetes amb tessel·les ocupen l’interior de la forma circular. L’interior de l’edifici conserva un petit escenari destinat a la representació d’obres teatrals.

LA PEDRA DRETA

La Pedra Dreta de Cabrera ha estat sempre un element amb una certa tradició arqueològica a la comarca de l’Anoia (suposadament un menhir), tot i que no hi ha cap indici que pugui fer suposar que pertanyi al megalític.
Fou descoberta l’any 1922 per mossèn Pere Bosch i Ferran. El 22 d’agost de 1929, Amador Romaní la visità i afirmà que es tractava d’un menhir. Aquest estava ubicat en un bosc de pins, a prop del camí del castell de Cabrera. Posteriorment, i durant molts anys, aquesta pedra es va
considerar perduda o destruïda, fins que mossèn Batlle i Manerer la localitzà novament el 1976, tirada al peu d’un terraplè i a la vora d’un carrer d’una urbanització d’aquesta zona. Posteriorment, mossèn Batlle la va traslladar a una placeta de Vilanova d’Espoia, prop de l’absis de l’església romànica de Sant Salvador.

ANTIC FORN DEL CARRER MAJOR

Possiblement es tracti d’un edifici aixecat a l’entorn del segle XVIII-XIX, que va arribar com a vivenda a començaments del segle XX. En aquesta casa es trobava el forn del pa que coïa per tot el poble i que encara es pot percebre exteriorment a la façana de ponent. A la dècada del 1980 els propietaris van vendre la casa a l’Ajuntament que el va convertir en magatzem. No es conserven restes de l’antic forn.
És un edifici de planta rectangular cobert amb teulada inclinada, aixecat al carrer Major, aprofitant el carreró que baixa entre aquest últim i el carrer de Baix, dins del nucli de Vilanova d’Espoia. La façana principal es troba encarada al nord, seguint la línia del carrer Major, i s’obre amb un portal rebaixat format per dovelles de gran mida disposades horitzontalment i carreus rectangulars formant brancals. La façana de ponent dóna actualment a la plaça Nova, i és accessible des del carreró que baixa del carrer Major a la Plaça Nova. En aquesta façana només s’ha obert una petita finestra quadrangular i una finestra balconera a nivell de primer pis. A l’extrem d’aquesta façana el mur de l’edifici s’arrodoneix i deixa intuir l’existència de l’antic forn de grans dimensions a l’interior.

L’ESCOLA VELLA

Sobre el primer pis del cos principal sobresurt un frontó on s’ha encastat una placa de ciment on es pot llegir: Escuela nacional 1933. Aquest any va ser l’any de construcció de l’edifici, ja que fins a aquella data l’escola havia ocupat una sala de la casa de Cal Torrescasana, a tocar de l’església. L’escola va funcionar com a tal fins a la dècada del 1960. Les aules es trobaven a la planta baixa i al pis superior hi havia la vivenda del mestre.
Edifici de planta rectangular entre mitgeres seguint la línia de cases del carrer Escola Vella, dins del nucli de Vilanova d’Espoia. Davant de l’edifici es crea un petit espai o placeta que trenca la línia de façanes del carrer. Compta amb planta baixa i primer pis, i s’accedeix mitjançant una porta allindada molt senzilla. A nivell de primer pis destaca un balcó protegit per una barana de ferro que protegeix tota la façana. Destaca l’existència d’un cos quadrangular en forma de torre que s’afegeix a l’extrem de llevant de la façana, que sobresurt un pis en alçada de l’edifici principal. S’obre amb dos finestrals acabats amb arc de mig punt, un a nivell de primer pis i un altre a nivell de segon pis.

FORNS DE CALÇ DE VILANOVA D’ESPOIA

Són testimonis del que avui en dia es considera arqueologia industrial. Es tracta d’un tipus de forns verticals i oberts, situats a peu de les pedreres d’on s’extreu la pedra calcària, coneguda també com pedra kalà. Amb la cuita, la pedra mare es converteix en terrossos de calça viva. Per ser apagada i utilitzada bàsicament per la construcció cal barrejar-la amb aigua i fer-la bullir prèviament amb molta precaució; així es pot fer servir per emblanquinar les parets. També es pot barrejar amb arena i ciment i fer un excel·lent morter per la construcció, usats des de l’antiguitat. També es pot utilitzar en la indústria adobera i paperera.

BARRAQUES DE PEDRA SECA

Repartides pel terme hi ha diverses cabanes i altres construccions de pedra seca, principalment les barraques de vinya, que a les terres més planeres de la meitat septentrional són fetes amb pedra tosca travertínica i a les terres meridionals més costerudes, amb pedra calcària. La seva datació és força difícil, però és probable que siguin del segle XVIII o XIX.
Algunes barraques disposaven d’un cup per encabir temporalment la verema, mentre que altres tenien dipòsits de gra d’espiga. Si l’era de batre es trobava al costat de la barraca, aleshores també hi podien tenir estable.
Les barraques o cabanes servien d’aixopluc als pagesos i també de magatzem per guardar els estris del camp. Les parets eren gruixudes, no massa altes, i sovint l’única obertura era el portal, amb una llinda de pedra. La coberta es completava amb un caramull de terra i, per aguantar-la, s’hi practicava una plantada de lliris silvestres.

PLA DE LES SITGES DEL CAMARÓ

Indret arqueològic, tallar per la carretera BV-2134, que comunica el nucli urbà de la Torre de Claramunt amb la carretera C-244 d’Igualada a Sitges, es troba al peu de l’antic camí, del qual en queden alguns trams amb les roderes dels carros marcades al travertí, que comunicava la Conca d’Òdena amb el Penedès.
Aquest jaciment va ser descobert el 1906 per Amador Romaní.
Es tracta d’un camp d’unes 28 sitges excavades al travertí, de formes rodones i ovoides, algunes d’elles comunicades entre sí, amb un fons de cabana i una sepultura dels segles VIII-IX excavada amb anterioritat al retall fet per l’habitacle. Els materials recollits al lloc corresponen a ceràmiques ibèriques, teula i dolium romans i ceràmiques grises altmedievals, el que fa pensar en un lloc d’hàbitat amb una llarga tradició, deguda a la seva privilegiada ubicació, prop d’una important via de comunicació. L’aspecte més singular és el tipus de material on foren excavades aquestes sitges, el travertí, fet que ha permès la seva conservació i reutilització en diversos moments de la prehistòria i de la història, i les converteix en uns elements arqueològics singulars.
La majoria de sitges estan aïllades, tot i que algunes es comuniquen de forma subterrània. Les seves profunditats oscil·len entre els 0,80 i 2 metres, i els diàmetres màxims interiors aproximadament entre 1 i 1,6 metres.
Les boques no passaven de 0’50 metres de diàmetre i eren tapades per una pedra circular de travertí. Quant al fons de cabana o casa retallada al travertí, d’estructura més o menys rectangular, una bona part era coberta per la terra i la brossa, amb una superfície aproximada de 6 metres quadrats, amb graons i llocs aplanats per a rebre les parets.
L’any 2004 es realitzà una excavació arqueològica i una neteja del jaciment, motivada per la proposta de l’Ajuntament de la Torre de Claramunt i del Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada, de realitzar algun tipus d’actuació en el conjunt arqueològic que permetés la seva conservació i difusió.

COVA DE LA GUINEU

Cova situada a la cinglera de costat dret de la riera de Carme voltada de bosc, a la partida de Noranta. Es troba molt prop de la Cova del Mallorquí, i a prop de la Font de Noranta, també anomenada Noranta de Baix. Està enlairada a l’esquerra, sobre el camí que mena a la Torre de Claramunt, en un bloc de conglomerat, tallat, situat a l’esquerra, tocant el camí que indica el lloc d’accés a la cova. Amador Romaní va explorar aquesta cova l’any 1916 i, segons dades facilitades per ell mateix, s’hi van recollir ossos humans, sílex i ceràmica en superfície. L’any 1991, durant la revisió de la Carta Arqueològica, es va intentar localitzar la cova a partir de les dades que donava Amador Romaní i es va rastrejar la zona de la cinglera on se suposava que devia trobar-se aquesta cova, però va ser impossible localitzar-la. Segons dades d’Amador Romaní, es podria assegurar que es tracta d’una cova d’enterrament col·lectiu. També es fa difícil establir una cronologia; Romaní la catalogà com una cova del neolític final però les informacions contradictòries i el difícil accés fa que la cronologia sigui indefinida.

COVA SEPULCRAL DE NORANTA O MORANTA

Es tracta d’una cova sepulcral d’enterrament col·lectiu, orientada al nord. La cova fa 5’10 metres de llarg, 3’50 metres d’amplada i uns 1’60 metres d’alçada màxima; l’entrada té una alçada d’uns 1’45 metres.
Durant la prospecció de la cova efectuada l’any 1971 per membres de la Secció Excursionista del Club Natació Igualada, es documentà l’existència d’uns possibles enllosats, tot i que no conformats amb seguretat, i també s’aprecià que la cova havia estat molt remenada i que tenia una potència d’uns 20 cm, com a màxim, de terra fins a la roca. Els materials que s’hi han trobat són: Sílex: Una punta de sageta amb aletes curtes i llarg peduncle, talla bifacial amb retocs a pressió; una punta de sageta amb incipients aletes, curt trencat, amb la fulla de forma lanceolada, només amb un finíssim retoc als extrems de la peça; un fragment de peduncle d’una punta amb retocs bifacials; un petit esclat triangular sense retocar; un esclat atípic. Objectes d’ornament: 62 peces circulars de collaret, totes de petxina, amb un diàmetre que varia entre 3 i 11 cm. Ossos humans: Ossos humans sense cap mena d’ordre, en la quasi totalitat de la superfície de la cova i pertanyents a diversos individus. Entre incisius, canins i queixals sumen un total de 1035 unitats. D’aquestes, unes 220 són de llet. Fragments de cranis, húmers… Monedes: 28 monedes de bronze, “dineros” de l’any 1711 de Felip V i IV d’Aragó. Ceràmica: Fragments pertanyents a formes hemisfèriques, carenades, ovoides, exvasades; vores verticals, lleugerament entrades, exvasades i enfora; llavis arrodonits o plans; fons plans; desgreixants de quars, mica daurada, pissarra i fibres vegetals; la majoria allisades interiorment i exteriorment; corresponents a vasos petits, mitjans i grans; la majoria dels fragments són llisos, però un d’exvasat porta dos cordons horitzontals i paral·lels, impresos. També un fragment amb una decoració al llavi, consistent en impressions transversals i paral·leles. El gruix de les parets varia de les més primes (d’uns 2 mm) a les més gruixudes (d’uns 17 mm). Les carenes són, en general, a la part medial de les peces.
Es tracta, doncs, d’una cova sepulcral d’enterrament col·lectiu amb una cronologia típica de l’edat del bronze, però també amb la possibilitat d’una etapa eneolítica o calcolítica.
Les tres etapes fonamentals de l’edat del bronze queden ben clares en aquesta cova: un bronze antic amb els bols i formes hemisfèriques, urnes de fons pla, amb un típic material lític i d’ornament; un bronze mig amb vàries formes carenades; i un bronze final amb vores enfora i exvasades, a més de típics motius decoratius.

PONT DEL REC DE LA TORRE BAIXA

Pont que salva el clot formar pel torrent del Camaró al seu tram final, just abans d’arribar al barri de la Torre Baixa i forma part d’un rec. Aquest rec transporta l’aigua d’una deu que neix a tocar de l’era de la casa de Cal Pasqual, i la transporta fins a les cases de la Torre Baixa, el molí de la Cal Roda i Cal Munné i la deixa anar al rec Major. El transport es fa en sentit nord-sud i transporta aigua de boca.
El pont es troba paral·lel a un altre rec i un altre pont, que és un ramal secundari del rec Major. La llargada del pont és de 29,30 m i la seva alçada és d’uns 3,5 m. Està format per quatre grans arcades el·líptiques de mides diferents que es recolzen directament al sòl.
Degut a la composició calcària de l’aigua bona part de la pedra d’aquestes arcades es troba deformada i desfeta i només es pot apreciar el paredat original en alguns trams dels extrems del pont. La canal superior que transporta l’aigua es troba coberta per fragments de pedra triangulars, que protegeixin la canalització de ceràmica. Algunes fonts han comentat l’existència d’una data del segle XVIII inscrita en algun carreu del pont, que permetria ubicar amb exactitud l’any de construcció del pont. Aquest moment històric coincidiria amb un moment de consolidació de l’activitat paperera i amb la instal·lació de població de forma continua al barri de la Torre Baixa. Durant la realització del treball de camp s’ha intentat localitzar aquesta data sense èxit. Aquest rec va estar en funcionament fins a l’arribada de l’aigua a les cases.

PONT DEL RAMAL DEL REC MAJOR

Pont que forma part d’un ramal del rec major, que salva el desnivell del torrent del Camaró al seu tram baix. Aquest rec, constitueix un ramal que porta l’aigua del Rec Major, que pren a l’alçada del molí del Munné (en terme de Capellades) fins als horts de la Torre Baixa, en sentit nord-sud destinant l’aigua al rec dels horts. La construcció és feta en mur de paredat comú format per carreus de pedra de mida mitjana disposats en fileres força ordenades. La construcció es reforça al perímetre exterior de les arcades i a la part de la canal superior amb carreus quadrangulars de mida més grossa ben disposades. El pont té una llargada de 26,81 m i una alçada d’uns 4 m. Està format per quatre grans arcades el·líptiques de diferent mida que recauen sobre una base quadrangular i sostenen la canal superior per on discorre l’aigua. Aquesta canal acull una canalització de ceràmica que es troba protegida exteriorment per ciment.
Possiblement es tracti d’un rec construït al segle XIX, en un moment posterior al que discorre en paral·lel, ja que el seu estat de conservació és molt més bo. La seva funció va ser la de dur aigua als horts dels veïns de la Torre Baixa, que complementaven el treball de les fàbriques amb l’activitat agrícola Actualment encara es troba en ús i omple les basses de la zona d’hortes de la Torre Baixa.

ALGUNS DELS INDRETS PER ON PASSA LA CAMINADA:

CAL GUILLOT

Edifici de planta rectangular cobert a dues aigües amb el carener per perpendicular a la façana principal. Compta amb planta baixa, primer i segon pis i golfes.
Al voltant del cos principal s’adossen un seguit de coberts, i altres cossos afegits que impedeixen una visió neta de la casa. La façana principal es troba encarada al sud. Aquesta façana i la de llevant es troben envoltades per un cos afegit de planta baixa que a nivell de primer pis es converteix en una terrassa. Com a conseqüència, l’accés a la vivenda es realitza a nivell de primer pis. Els baixos de la casa es troben destinats a garatge i magatzems auxiliars.
Els interiors de la casa han estat modificats i adaptats a les necessitats familiars, però la casa conserva l’embigat de fusta original. Un petit corredor a migdia deixa un espai de separació amb una nau de planta baixa aixecada a migdia de la casa destinada a la producció industrial.
El mas de Cal Guillot és una de les masies històriques del terme de la Torre de Claramunt que apareix als capbreus dels senyors de la Torre des del segle XVIII. L’edifici actual ha estat aixecat en un sol moment constructiu a finals del segle XIX, segurament sobre les restes de l’antiga masia. A l’interior de la casa es conserva la data de 1870 en una llinda. En la segona meitat del segle XX ha estat objecte de nombroses modificacions per tal d’adaptar les instal·lacions als condicionaments de l’empresa situada a tocar. Actualment hi ha una fàbrica d’embotits.

FONT DE FRÍGOLS

Font ubicada al marge d’un dels camins rurals que des del Pla de les Sitges pugen al Coll de Frígols, en un revolt emboscat. Una font tradicional utilitzada per la pagesia local que conreava els camps dels voltants. L’aigua neix al peu de la muntanya, arran de terra, i com a element arquitectònic la font consisteix en un fragment de mur de maó de 40 cm d’amplada per 110 d’alçada. El doll d’aigua s’escorre a través d’un petit canal metàl·lic arran de terra que recull l’aigua en una pica de terra oberta directament al sòl de 30 cm de fondària.

RIERA D’AGOST o RIU D’AGOST

Curs fluvial que travessa el terme de la Torre de Claramunt. El seu naixement és al serralet de cal Llupià, a la banda nord del turó, darrera de la casa, i rep les aigües del Torrent de Manou, que a la vegada recull les aportacions estacionals dels torrents de Mas d’en Ponç, la Serra i l’Oriol. El riu discorre vers a ponent, travessant la part fonda de la vall. Finalment, a l’extrem de ponent del terme, desguassa a la riera de Carme. Es tracta d’un cabal fluvial inestable però constant, que depèn molt de l’estacionalitat i la pluviometria anual. Amb tot acostuma a
mantenir un mínim d’aigua durant tot l’any, convertir-se en el riu principal del terme. El curs fluvial té una amplada entre 1,5 i 3 m depenent del tram. L’abundància d’aigua determina l’existència d’un bosc de ribera al llarg del seu recorregut.
L’espai del riu d’Agost ha estat inclòs a l’inventari dels Espais de Protecció Especial de la Generalitat de Catalunya però no compta amb cap número de fitxa ni referència. Al seu pas pel nucli de la Torre Alta, els primers anys de la dècada del 1960, els veïns de la torre van excavar un petit tram del riu per tal de fer-hi una piscina i banyar-se a l’estiu. Aquest indret va ser conegut com a “Pèlag de la Bomba”.

LA SERRA

Conjunt urbà format per un grup de cases situat coronant un petit turó al sud-oest del nucli de Vilanova d’Espoia. Cases de planta baixa, primer pis i golfes, pràcticament totes de planta rectangular o cobertes a dues aigües.
Tot i no tenir dates concretes, el nucli de la Serra devia aparèixer en la segona meitat del segle XVIII fruit del creixement demogràfic del terme. Una llinda datada del 1774 és la més antiga conservada al nucli i reforça aquesta idea del nucli aparegut en aquest segle. La tipologia constructiva mostra cases de caràcter popular, possiblement de pagesos rabassaires que conreaven les vinyes del voltant. Molts dels habitants més grans de la Serra recorden la feina de parcers en les terres dels masos Ponç i Martí, del terme de Mediona, però properes al nucli de la Serra. Aquesta activitat agrícola era combinada amb el treball als forns de calç de Vilanova d’Espoia.

CAL TORRO

Edifici format per la unió de tres cossos de diferent alçada i amb cobertes independents. El cos principal, i més antic, és de planta rectangular i es troba encarat a llevant. Compta amb planta baixa, primer pis i golfes i es cobreix amb una teulada inclinada. La façana principal encarada a llevant, es troba precedida per una terrassa elevada protegida per una reixa, que salva el desnivell del terreny. A la part posterior d’aquest cos s’adossa un altre cos de planta baixa, primer pis i golfes, cobert també per una teulada inclinada. El pis superior pertany a la veïna masia de Ca l’Ermità. L’interior conserva l’embigat de fusta i es troba adaptat com a una vivenda moderna.
No es tenen notícies sobre els orígens de Cal Torro. La seva posició, annexada a Ca l’Ermità, i totes dues cases properes a l’antic mas de Cal Cosme, podria fer pensar que es tracta de cases de parcers, aixecades a finals del segle XIX, per pagesos que treballarien les terres del mas de Cal Cosme o de Cal Vilaseca. Arquitectònicament no presenten cap element que pugui ser datat amb anterioritat a finals del segle XIX o començaments del XX. Els propietaris originals van abandonar les cases a la dècada del 1950-1960. Posteriorment va ser adquirida i rehabilitada íntegrament, primer com a segona residència i després com a residència habitual.
Es desconeix el perquè del nom de la casa com a Cal Torro, però podria ser degut al sobrenom del seu propietari original.

CA L’ERMITÀ

Edifici de planta rectangular cobert a dues aigües, amb el carener paral·lel a la façana principal. L’edifici es troba adossat pel seu cantó de migdia a Cal Torro. Al nord de la casa, s’adossa un pati, que ha estat tancat per un mur de paredat comú, amb el tram superior fet de maó. La porta d’accés es troba encarada a llevant i està marcada per dos pilars fets de maó, coronats per dos capitells esglaonats. La façana principal de la casa es troba encarada a llevant, i s’obre amb un portal protegit per una porta de fusta de dos batents. A excepció dels pilars del portal del pati, no presenta cap element ornamental. L’interior conserva l’embigat original de fusta.
No es tenen notícies sobre els orígens de Ca l’Ermità. La seva posició, annexada a Cal Torro, i totes dues cases properes a l’antic mas de Cal Cosme, podria fer pensar que es tracta de cases de parcers, aixecades a finals del segle XIX, per pagesos que treballarien les terres del mas de
Cal Cosme o de Cal Vilaseca. Arquitectònicament no presenten cap element que pugui ser datat amb anterioritat a finals del segle XIX o començaments del XX. Els propietaris originals van abandonar les cases a la dècada del 1950-1960. Posteriorment va ser adquirida i rehabilitada íntegrament, primer com a segona residència i després com a residència habitual. També es desconeix el perquè del nom de la casa com a Ca l’Ermità.

CAL COSME

Cal Cosme és un dels masos històrics del terme de la Torre de Claramunt. Les referències documentals més antigues la fan aparèixer als censos del segle XVIII, tot i que segurament, els seus antecedents podrien ser medievals; l’edifici actual sembla tractar-se d’una construcció del segle XVIII, aixecada segurament a sobre del vell mas. L’anàlisi de les característiques constructives de l’edifici fan veure que la construcció original del segle XVIII és el cos originari de la casa de planta quadrangular. Al segle XIX va ser afegit un tram a l’est de la casa, que va convertir la planta en rectangular. A mitjans del segle XX la casa va ser ampliada amb l’afegit d’un nou cos a llevant de l’anterior que va ser habilitat com a vivenda. Possiblement fou en aquest moment que la façana principal va ser protegida amb l’aixecament d’un mur de tancament. La casa va estat habitada de manera continuada pels seus propietaris fins a la dècada dels anys setanta. Actualment la casa continua mantenint els seus propietaris originals i només es troba ocupada una part de l’edifici pels masovers.
És una masia formada per la suma de diversos cossos units i protegits per un mur exterior de tancament a la part davantera de la casa. El cos principal és de planta rectangular cobert a dues aigües amb el carener paral·lel a la façana principal. L’alçada de l’edifici és de planta baixa, primer pis i golfes. La façana principal es troba encarada a migdia. Destaca l’existència d’una cisterna adossada al mur nord i façana posterior de la casa. A llevant de la casa s’adossen dos cossos més, un de petites dimensions i amb coberta inclinada i un altre, de planta quadrangular. A la part central del mur s’obre un portal que dóna accés a l’interior del recinte. Es tracta d’un portal acabat amb un arc rebaixat on, tant brancals com arcada, han estat reforçats amb carreus de mida regular ben tallats que destaquen sobre el paredat irregular de la construcció.

FIRES I FESTES:

-Festa Major de la Torre de Claramunt: quart cap de setmana de juny.
-Festa Major de Vilanova d’Espoia: primer cap de setmana d’agost.
-Festa Major de les Pinedes de l’Armengol: 2n cap de setmana d’agost.
-Campionat de Catalunya d’Agility: 3 i 4 de juny (lloc: camp de futbol).
-Festa de l’Olla de murri i Cassola de vinya: segon cap de setmana de novembre.

FONTS CONSULTADES:

-Autors varis. Historia de les comarques de Catalunya. Anoia. Volum II. Edicions Parcir Selectes.
-Llacuna i Ortínez, Pau. Mascó i Brescó, Teresa. Rutes per l’Anoia. Història i art. La Veu de l’Anoia.
–www.latorredeclaramunt.cat
–www.poblesdecatalunya.cat
–www.festacatalunya.cat

castell